Les dones continuen enfrontant diversos sistemes d’opressió que controlen, exploten i ocupen amb impunitat els seus cossos, els seus territoris.
A la dècada dels 90 al Perú foren esterilitzades més de 350.000 dones durant el govern de Fujimori. Només donaren el seu consentiment, sense engany, el 10 per cent. Read the rest of this entry »

“Un virus” a la professió, segons expertes i experts

En la Jornada (RE)IMAGINA’T de l’Observatori de les Dones en els mitjans de comunicació (vegeu la primera part d’aquest article), La Independent va tenir l’oportunitat de parlar amb Rosalind Gill, professora d’Anàlisi social i cultural al Centre de Cultura, Mitjans de Comunicació i Indústries Creatives del King’s College de Londres, qui fou l’encarregada de la conferència inaugural.

Aquesta experta celebra la sortida de l’agència La Independent i troba molt interessant poder anar ampliant una xarxa d’informació amb visió de gènere a nivell internacional. Confirma que a Gran Bretanya no existeix una experiència semblant i tampoc la de cap xarxa de periodistes que agrupi professionals de la comunicació amb expertes i experts de l’acadèmia. Sí que hi ha  revistes digitals de col·lectius feministes, però el contacte amb els mitjans de comunicació passa només pels convenis voluntaris que un parell de mitjans generalistes interessats en el tractament amb visió de gènere han concertat amb el seu Departament de la Universitat.

Rosalind Gill havia avisat que la seva intervenció seria apassionada i polèmica, però malgrat les dades pessimistes que va aportar, convingué amb La Independent que en positiu   els mitjans generalistes de premsa escrita sí que estan introduint en les seves pàgines més temàtiques relacionades amb la cura, la salut , els temes de vida quotidiana, etc.

Tanmateix, per a aquesta professora, el sexisme als mitjans ha augmentat: les dones apareixen sexis o no apareixen, i es dóna molt poc espai a les veus feministes. Segons ella, ha arribat el moment de tornar a manifestar-se.

Les representacions als mitjans influeixen en la política, en la societat i en la identitat de les persones. Per això cal una representació més justa sobre les dones, contrària a la sexualització de la cultura dels cossos i a la representació de la violència contra les dones.

Heus aquí unes dades dels seus estudis sobre la situació de les dones a la societat: la representativitat  igualitària  en el poder al ritme actual trigaria  en arribar 2.225 anys; la violència és la primera causa de mort de les dones abans dels 40 anys; són les grans perdedores econòmiques, en les pensions, en la jubilació, etc; en les indústries culturals, amb una presència mínima, hi treballen més hores i per menys diners tenint més qualificació professional; en els mitjans de comunicació, a prime time, només hi ha un 27% i als Estats Units d’Amèrica, als videojocs només hi són presents entre un 4 i un 6%; etc.

La Cultura és important pels seus significats, i està comprovat que les guionistes dones, les directores expliquen històries diferents i situen a més dones i en papers més variats. Què passa quan una periodista entra en el consell de redacció del seu mitjà?  Que se la sotmet a la pressió de combregar amb el periodisme sexista. Només quan les dones formen part en un 30% mínim d’un organisme poden canviar la cultura de l’organització. Des d’alts càrrecs sí que es dones casos importants com la d’una editora de la BBC que va decidir buscar dones expertes i així va canviar espectacularment les notícies.

Per a Rosalind Gill estem vivint “ l’aniquilació de la representació de les dones als mitjans”, i ho avala amb les dades del  GMMP ( Projecte de Seguiment Global de Mitjans – Proyecto de Monitoreo Global de Medios) i de The Geena Davis Institute on Gender in Media (Institut Geena Davis de Gènere i Mitjans). Entre aquestes dades mundials només destacar que als mitjans audiovisuals només hi ha un 27% de dones presentadores o que hi ha 8 dones  convidades als programes per cada 49 homes.

El sexisme torna a campar pels mitjans, utilitzant termes que ridiculitzen a les dones i com que es posen entre cometes, les imatges i les paraules sexistes ara resten protegides per la ironia. És una nova crueltat, mordacitat i vigilància hostil contra els cossos de les dones: greix, pèls, etc.

“No es tracta d’estar en contra les imatges explícites sexuals, sinó contra la sexualització de les imatges. Hi ha una pornificació de la lascívia, un “porno xic” que es concreta amb imatges de dones amb menys roba, amb dotar de respectabilitat els clubs d’striptease, imatges sadomasoquistes, realitys shows …”, afirma la professora Gill i continua: “Els mitjans ens presenten una dona jove, poderosa i sexi, que acostuma a ser de pell clara i heterosexual. S’exclouen altres versions de la feminitat amb una censura cruel a qui surt d’aquests paràmetres.”  No es d’estranyar, doncs, que al Facebook o altres xarxes socials les noies es presentin com a “puteta sexi”, ja que creuen que l’únic valor que tenen és l’atractiu sexual. Així no sorprenen publicitats com ara la de la noia que entre els pits nus s’hi pot llegir “no sé cuinar. I què?”, o que aquesta violència contra la dona que exerceixen els mitjans pugui conduir a l’anorèxia i a les cirurgies.

Rosalind Gill fa un crit d’atenció sobre els missatges dels mitjans que actuen hipodèrmicament normalitzant la violència sexual, oferint mites racistes i classistes i creant sentiments de culpa a qui no compleix els requisits que imposen.

La taula rodona  Des de l’anàlisi fou moderada per la responsable estatal del GMMP, Elvira Altés, qui en destacà les dades més importants (llegiu el seu article Desequilibri en la representació de dones i homes als mitjans a La Independent). Al seu parer, és molt greu que mentre  la saviesa i l’expertesa femenina ha avançat molt, en canvi, en els mitjans la seva representació és d’un 10 % davant el 90% d’homes.

Per a Iolanda Tartajada, de la Universitat Rovira i Virgili (URV), els mitjans -com a constructors de la realitat social que són- influeixen molt en les i els joves que imiten els patrons d’imatge, que no només son “una pose”, sinó que són transmissors de valors. Per a aquesta experta és obvi que els mitjans s’estan sexualitzant. Per als nois es tracta de sexe i poder, i per a les noies també és sexe però cap a elles. És normal trobar aquests missatges a les xarxes socials: “ Te doy candela”, “Házmelo en clase”, etc. Vídeos com els de Enrique Iglesias, Lady Gaga són plens de violència i sexualitat que en algun cas i aparentment poden semblar transgressors, però el resultat final i profund és la violència i el domini, encara que hi hagi inversió de rols.

Mercè Coll, codirectora de la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona que organitza Drac Màgic, diu que la imatge és una transmissió molt clara de valors i identitats en el binarisme homes i dones. La publicitat reprodueix tòpics argumentat que el que presenten és la naturalesa pura i, per tant, inamovible. A voltes juguen a trencar tòpics però s’hi remeten igualment. Aquesta experta analitzà in situ, retornant a la terminologia estructuralista de Roland Barthes, l’anunci de Campofrío de la noia de la cadena de barbies que “trenca la norma” demostrant-nos que la lectura profunda resulta ser molt i molt conservadora. La majoria de publicitats continua amb els mateixos valors i els mateixos estereotips donant diferents atribucions a homes i dones en ares d’aquesta “naturalesa inamovible”.

David Roca, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), ens alerta que “un virus” està atacant la professió publicitària, ja que les dones publicistes desapareixen pel camí laboral”. “Igual que en el Periodisme!”, exclamà Elvira Altés. Les dades d’un estudi del Grup de Recerca en Publicitat i Relacions Públiques de la UAB són contundents: A la facultat, les dones són un 75%; a la professió hi entra un 30%; a llocs de direcció un 20%,  i a ser directora creativa executiva només un 7%. Els sectors publicitaris també estan molt definits: les dones són un 30% en el de bellesa, higiene i salut; un 25% a alimentació, comerç i sector públic i només un 17% a comunicacions, viatges i energies. En la composició dels Jurats de Premis que són molt importants per donar-se a conèixer professionalment, un 80’6% són homes. Ja ho ha dit el professor: “un virus”!

La cap del servei de Comunicació i imatge de l’Instituto de la Mujer (IM), Ma Jesús Ortiz, porta molts anys bregant amb les empreses publicitàries. “Hi ha compromís de part de la professió però no de les empreses”.Per a aquesta tècnica “la publicitat necessita estereotips però, si no canvien els estereotips no podem canviar l’audiència”. La majoria de les queixes que arriben a l’IM són sobre l’ús del cos i les eines de què disposen per actuar són la legislació i comptar amb la comprensió de l’empresa anunciant. Per exemple, es va entendre el cas de Dolce&Gabana i no el de les hostesses de Ryanair. Els casos que es resolen més són els que tenen un tracte vexatori, els que hi ha una utilització del cos sense relació amb el producte, i els discriminatoris, és a dir, els que utilitzant els homes no funcionen. Entre les mancances publicitàries, l’IM. troba a faltar anuncis on els homes tinguin un rol de cura i, en canvi, en les dones està massa sovint reduït al concepte de dona-mare (anunci dels danoninos) o, fins i tot, ridiculitzat com en un cas de lactància on apareixia una dona-vaca. També cal tenir en compte que anuncis que són discriminatoris han fet augmentar les vendes en un 4% (és el cas d’un anunci alimentari de pavo frío, protagonitzat per una ‘dona actual’).

Dolors Comas del Consell Audiovisual de Catalunya (CAC), destacà la capacitat sancionadora d’aquest organisme que no té encara l’equivalent a l’estat espanyol. L’acció del CAC es pot exercir sobre les TV públiques i privades, generals i locals i damunt les FM públiques i privades.  Per a  aquesta experta, alhora catedràtica de la URV “a més del que digui la llei, cal que s’entengui socialment” i, al seu parer, s’ha avançat força en el tractament informatiu de la violència masclista però no en els estereotips. No es pot sancionar però, per la reproducció d’estereotips o per no informar sobre notícies de dones que són molt importants i no es recullen als mitjans. Actualment, a banda de les Recomanacions sobre el tractament de la violència masclista als mitjans, s’estan elaborant materials de gènere amb l’Institut Català de les Dones (ICD) i amb el Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC). Dolors Comas anima a  tothom a presenta més denúncies al CAC.

La Jornada (RE)IMAGINA’T va comptar amb la interessant exposició La representació dels cossos de les dones ( un cos al servei de la mirada i el plaer masculí).

Som molt lluny d’una comunicació no sexista, segons institucions, entitats i periodistes

L’Observatori de les Dones en els Mitjans de Comunicació és una iniciativa de participació ciutadana impulsada des de diferents ajuntaments de Catalunya i per Drac Màgic ( entitat dedicada a l’estudi de l’audiovisual) que vol promoure l’anàlisi i la resposta dels mitjans  de comunicació des de la perspectiva de les dones. L’Observatori ha celebrat el desè aniversari amb una Jornada Internacional de Debat el 23 d’octubre al Citilab de Cornellà. D’una banda, s’ha volgut conèixer de la mà de professionals de la comunicació com s’aborda la representació de les dones als mitjans.  I de l’altra, persones expertes en l’anàlisi dels mitjans han debatut la importància que té aquest sector en la construcció de models sobre les dones.

Institucions i entitats

La presidenta de l’Observatori, Judith Ibáñez, ha volgut fer partícip a les més de 300 dones i a la desena d’homes que omplien la sala d’actes, de la importància que aquesta entitat, nascuda a Cornellà continuï lligada a entitats, associacions, a l’administració local i compti amb el suport de l’Institut Català de les Dones  (ICD) entre altres institucions, perquè, d’aquesta manera, se’n garanteix la vitalitat en l’observació d’un ampli ventall de mitjans.

Per Marta Selva, presidenta de l’ICD, cal aconseguir que els mitjans mostrin l’experiència diversa de ser dones al món, i en destaca l’emergència de nous imaginaris d’altres cultures. “És per aconseguir aquest objectiu que hi ha d’haver un fort compromís entre les institucions i els espais de comunicació de dones” ha afirmat. Aprofundir en la coeducació i en els continguts que es donen als centres educatius és, per a Marta Selva, inajornable, a fi que,  “com deia Hannah Arendt , visquem en una comunitat lliurament compartida pels dos gèneres”.

Imma Moraleda, presidenta de l’Àrea d’Igualtat i Ciutadania de la Diputació de Barcelona, aposta per una presència més equilibrada als mitjans i perquè l’Observatori continuï vigilant que la imatge de la dona no s’empri malament. Imma Moraleda afirma que les dones que van entrar en política i participen a l’administració pública van recollir les propostes dels moviments de dones i les van voler aplicar: “Ara caldrà treballar perquè les nostres polítiques es mantinguin i s’apliquin”. Quant a a l’actualitat política ha manifestat que l’acceptació per part de dues de les ministres sortints d’un càrrec en un graó inferior és una actitud molt femenina i positiva. “No recordo cap ministre home que ho hagi fet”, ha exclamat.

L’alcalde de Cornellà, Antonio Balmón, en referència a les declaracions sexistes de l’alcalde de Valladolid vers Leire Pajín, ha deixat clar que els comentaris masclistes de polítics i de la premsa li causen una gran nàusea intel·lectual, tristesa i rebuig. Per a ell, la tasca de l’Observatori no és tant aconseguir la igualtat d’oportunitats, que ja ho fa la llei, sinó la igualtat social, i aconseguir-ho sí que és un combat, perquè la mirada social comporta un debat molt més complex, on molt sovint s’ha d’anar a contracorrent de les polítiques de màrqueting i consum.

La coordinadora de continguts de l’Observatori, Anna Morero, ha explicat el concurs d’espots publicitaris no sexistes realitzat entre estudiants de 14 a 16 anys de 26 municipis. Un dels premiats, mostra un intercanvi de rols: un noi recomana una crema hidratant a una companya. Moreno també ha presentat  el Decàleg a tenir en compte per a una millor representació de les dones en els mitjans de comunicació, que ha estat elaborat per més de 150 dones dels 26 municipis que formen l’Observatori. Cada municipi ha elaborat el seu decàleg, que després han fusionat en un d’unitari. Aquest decàleg es lliurarà al Col·legi de Periodistes de Catalunya.

Periodistes i publicistes

La periodista i defensora d’igualtat del Periódico Eva Peruga, moderadora de la taula rodona, ha començat dient que els mitjans incorren en una doble falta perquè són responsables, tant d’explicar les situacions, com de fer d’altaveu, i en el cas de les dones ho incompleixen.  No obstant això, ha exculpat els mitjans dient que “no hi passa res que no passi en altres àmbits”. Els  ha demanat, tanmateix, que facin un esforç i que no tolerin expressions insultants ni la invisibilitat, perquè, en el dia a dia, només surten a la premsa o bé les dones importants o  bé les víctimes  mentre que la immensa majoria és invisible. Ella centra la seva tasca a El Periódico a incidir dins la redacció per fer augmentar el nivell d’igualtat. Per a Peruga, l’existència d’una massa crítica de dones pot fer millorar els mitjans. “Cal fer un producte amb una mirada plural, no androcèntrica, on la veu de les dones compti igual que la dels homes”. L’ambició de les professionals dels mitjans, com afronten la perspectiva de gènere els nous mitjans, i  què es pot fer des de la publicitat i la moda, són les qüestions que va plantejar a les i els professionals d’aquesta taula rodona.

Sílvia Coppulo dirigeix l’agència Ekoos i un programa a Catalunya Radio. La seva intervenció parteix d’un diagnòstic del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) sobre el gènere a la radio i a la televisió públiques, on un 90% dels càrrecs importants dels mitjans estan ocupats per homes, i les dones només ocupen el 10 % restant. Això sí, la seva presència va augmentant en els càrrecs de segon o tercer nivell. Però Coppulo és de l’opinió que “no calen tants diagnòstics i sí més tractament”. Es diferència del discurs d’Eva Peruga en el sentit que està d’acord amb les conclusions de Beijing que els mitjans van per darrera de la societat.  Quan es justifica la poca presència de les dones als mitjans i a les tertúlies amb la manca de voluntat de participació de les dones, afirma que “les dones saben que seran mirades amb lupa i dubten més perquè tenen menys seguretat. Per exemple, un home llegeix un llibre i ja creu que pot opinar, per contra, una dona ha de fer un màster”. Les dones tenen més dificultats afegides, com és la manca de temps i l’aspecte físic,“si no, fixem-nos quantes dones de més de 65 anys i grassonetes veiem a la televisió”. La seva experiència personal li fa aconsellar que “cal perseverar i, sobretot, no fer soroll ni mostrar-se com a víctima, simplement , no demanis i ocupa l’espai que et pertoca!”.

Per al periodista i responsable de l’edició catalana del diari Público, Josep Carles Rius, “els mitjans han de ser un mirall honest i fidel i, en canvi, són un mirall desenfocat”. El diari es defineix com a militant de la igualtat;  aplica el Decàleg sobre el tractament de la violència de gènere als mitjans elaborat per institucions,el Col·legi de Periodistes, l’Associació de Dones Periodistes, etc.; és contrari a la publicació d’anuncis de prostitució; i té seccions específiques en defensa del feminisme. Constata que als mitjans hi ha una gran visibilitat de la joventut, la bellesa i les relacions amoroses i, en canvi,  hi ha molt poca visibilitat dels agents socials, la gent gran i la migració. Opina que cal una actitud política de transformació tant pel que fa a la informació com en l’entreteniment i la ficció, i li preocupant especialment el tractament de les dones a Tele 5 i a Antena 3.  Rius s’exclama  que el govern espanyol hagi retirat la publicitat de les cadenes públiques, cosa que ha causat un transvasament dels anuncis als mitjans privats, i a aquests, no se’ls ha demanat res a canvi. TV3 i Catalunya Ràdio són els únics grans contrapunts. Constata, a més, que a Internet es fan tractaments d’informació que abans mai  no s’haurien acceptat, i opina que l’esquerra ha d’abordar seriosament  la prostitució (ell es declara “abolicionista”) i què és fa amb el vel integral, el hijab…és a dir, amb la invisibilització física d’algunes dones migrades.

Pensa, finalment, que els i les periodistes han de crear complicitats amb la societat i aconseguir que les dones periodistes tinguin més pes a les redaccions, i és que ja fa anys que són més del 80% de la professió que surt de les universitats. Per modificar aquesta situació són inajornables les mesures de conciliació, afirma, perquè la situació actual és dramàtica i exigeix sacrificis a les periodistes, tant per exercir com per competir.

El publicista i professor de l’IESE, Xavier Oliver, es confessa “emprenyat i deprimit per la presentació de les dones en el món de la publicitat”. Explica que al quart any de Comunicació de la Universitat de Navarra el 87% són dones, i que a la seva empresa ho són el 70% de les 200 persones que hi treballen. En canvi, la publicitat segueix el model Hollywood, com a la sèrie de gran actualitat Castle. La publicitat s’hi emmiralla, i és per això que, al seu parer, “continuen sent els homes qui condueixen els cotxes perquè posar una conductora seria només cosmètica”. Avenços com els de Dove, la marca que ha estat premiada per donar una altra imatge de les dones, no es corresponen amb la publicitat que continua fent la marca mare. Per aquest publicista, en un món sofisticat, en una societat tipa, costa molt trobar un model, és més fàcil deixar-se arrossegar. Però hi ha una esperança, i és que “el món del futur es basarà en la relació entre la societat i les marques, i les dones aquí hi tenen les de guanyar”. També afirma que l’organisme estatal encarregat dels mecanismes d’autocontrol de la publicitat és molt ràpid en la resolució de casos i, per tan, funciona.

La directora de la revista femenina Marie Claire, la periodista, comentarista i articulista Joana Bonet, ha tancat la taula rodona. Per a ella, el relat periodístic -responsable de la producció del guió del món-,  té un gran obstacle en la mirada androcèntrica. I també en la composició dels consells de redacció i en els càrrecs. Destaca que a l’Estat espanyol el 65% de periodistes a l’atur són dones, i que a l’alta direcció només hi ha accedit un 8%. A l’Amèrica llatina, a l’exercici de la professió nomes hi té accés el 20%. Joana Bonet espera que Michelle Bachelet, portaveu del Fons de Desenvolupament de les Nacions Unides per a la DONA (UNIFEM), doni un fort impuls a les politiques d’igualtat. La directora de Marie Claire ha estat qui més preguntes ha contestat en el debat posterior, i en la majoria de casos sobre els continguts de la revista. Bonet ha dit que ions que la línia editorial de la revista és fer un tractament d’igualtat en les qüestions de dones i homes, i de denunciar els maltractaments. Potser és per això que no són en els primers llocs del ranking, segons que ha dit.

El dimarts 9 de novembre sortirà publicat la segona part de l’article de Tona Gusí: “Un virus” a la professió, segons les expertes i els experts.

El Col·legi de Periodistes de Catalunya i l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya

Convoquen a la Roda de Premsa que tindrà lloc el 8 d’octubre, divendres, a les 11 del matí a la Sala d’actes del Col·legi de Periodistes per presentar l’estudi

Qui figura a les notícies?

Informe del Global Media Monitoring Project 2010 (GMMP)

Aquest projecte internacional, que es porta a terme cada cinc anys, s’encarrega de monitoritzar la informació apareguda als diaris i als informatius de ràdio i televisió per tal de fer un seguiment de la presència de dones i homes com a subjectes de les notícies. L’estudi també mostra la situació i les opcions professionals que emprenen dones i homes periodistes en la producció informativa.

Presentarà i moderarà l’acte

Llibert Ferri, de la Junta del Col·legi de Periodistes

Elvira Altés, coordinadora per l’Estat espanyol del GMMP – 2010,  presentarà els resultats del GMMP-2010

Amb la presència de Marta Corcoy, de la Junta de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya.

 .

S’acaba de fer pública, al Salvador, la memòria que recull les ponències i conclusions de la Primera Trobada de Mesomèrica i el Carib amb la Relatora Especial de Nacions Unides sobre la Violència contra les Dones. Aquesta trobada va aplegar diferents organitzacions feministes de deu països a San Salvador (el Salvador) el passat mes de març, i s’hi va donar a conèixer la situació de les diferents violències que pateixen les dones en aquesta àrea geogràfica, així com les estratègies i recomanacions des de les dones.

 A la presentació de la memòria, que s’acaba d’organitzar també a la capital del Salvador, hi han assistit diversos representants dels mitjans de comunicació (premsa, ràdio i televisió) i d’institucions públiques com el Ministeri de Justícia i Seguretat Pública, el Ministeri d’Educació, la Fiscalia General de la República, la Procuradoria General de la República, la Secretaria d’Inclusió Social, l’Acadèmia Nacional de Seguretat Pública, l’Institut Salvadoreny de la Dona o la Policia Nacional Civil, entre d’altres.

 Aquesta presència d’instàncies de l’Estat ha estat valorada com a molt positiva per la comissió organitzadora, ja que una de les prioritats de l’acte era el lliurament simbòlic de la memòria a les representacions del govern.

 La comissió organitzadora de l’acte ha estat formada per Las Dignas, Las Mélidas, Colectiva Feminista, CEMUJER, Asociación de Mujeres Salvadoreña (AMS), Fundemusa, ANDRYSAS, ASPARLEXSAL, Red Unión de Mujeres i Movimiento Salvadoreño de Mujeres – MSM.

 Cooperacció ha donat suport a tot aquest procés tant des de la seva seu al Salvador com des de Barcelona.

 Podeu consultar la publicació a la web www.cooperaccio.org

OMAD CAV
10 d’agost de 2010

Apunts 10
País: Mèxic (Ciudad Juárez)
Temàtica: Mobilització social
Mitjà: Televisió Espanyola – La 2 .

.

Un programa de televisió ressalta els èxits de les organitzacions de dones Dimecres 2 de juny del 2010 el programa “Para Todos la 2” de La 2 de Televisió Espanyola, conduït per Montse Tejero i Juanjo Pardo, va dedicar un bloc de dotze minuts a les víctimes del feminicidi a Ciudad Juárez (Mèxic).

.
A través d’un reportatge i una entrevista a Siscu Parés, de “Acció Solidària Igman”, el
programa no només va detallar els orígens dels assassinats de dones a la fronterera
ciutat mexicana, també va exposar la impunitat que envolta les morts. Però el més
destacat va ser que es va mostrar com a través del treball de les organitzacions socials,
especialment de dones i familiars, es comença a assolir justícia a través de sentències
com la del Campo Algodonero -dictada per la Cort Interamericana de Drets Humans-,
que a finals de l’any passat va condemnar a l’Estat Mexicà per la mort de tres joves.

.

Ciudad Juárez. Centenars de dones assassinades.

02/06/2010
12 minuts 30 segons.
Síntesi del reportatge:

Crònica de Dolors Elias realitzada a Ciudad Juárez.
.

- La periodista assenyala Ciudad Juárez com un lloc que evoca l’assassinat de dones amb tortura i violència sexual. Explica que els crims van començar el 1993 i que es perpetuen davant la llei del silenci i la ineficàcia de les autoritats.

.
- Es mostren imatges de dones joves que, en transport públic i també a peu, es dirigeixen als seus centres de treball. La reportera vincula el creixement econòmic de la ciutat fronterera amb el del crim organitzat i el narcotràfic. Precisa que en aquest context s’ha generat els alts índexs de violència i, sobretot, el feminicidi.
.

- Les representants de les organitzacions de dones diuen que són moltes més de 500 -xifres oficials- les joves assassinades. A més apunten que hi ha 2.000 desaparegudes. Sobre el perfil de les víctimes assenyalen que sempre són dones pobres: cambreres, maquiladores (treballadores d’empreses muntadores que importen materials sense aranzels i fabriquen per a l’exportació), empleades de l’economia submergida i estudiants, moltes amb fills.

- La mare d’una de les assassinades adverteix de la negativa de les autoritats a investigar i diu que tampoc els reconeixen la condició de víctima ja que solen assenyalar-les com a responsables de les seves pròpies morts: “tenía la blusa y el sostén arriba… el pantalón y su ropa interior hasta debajo de la rodilla, descalza y en un terreno baldío. La autoridad dijo que había muerto por un suicido voluntario… al último mi hija era una de tantas”.
.

- La reportera destaca que a través de la pressió de les organitzacions de dones es va assolir, el desembre de 2009, un triomf: la sentència del Campo Algodonero.
Imposada per la Cort Interamericana de Drets Humans, el dictamen acusa el govern de Mèxic per les vexacions i omicidi de tres dones a Ciudad Juárez, i considera l’estat responsable de violar el dret a la vida i la llibertat personal de les joves, i de no haver adoptat les mesures de protecció eficaces davant la denúncia de les seves desaparicions.

.
Després del reportatge d’Elias, Montse Tejero entrevista a Siscu Parés que assegura que gràcies al treball de gent compromesa, el que passa a Ciudad Juárez comença a ser
conegut en el món. Parés no només exposa el perquè de la impunitat d’aquests crims, a més identifica els seus orígens i reconeix la importància de la sentència del Campo Algodonero.
.

Tres cites significatives de Parés:

.
a. Les maten pel fet de ser dones

- “Las administraciones públicas dan la espalda porque detrás hay muchos factores
de poder que lo que intentan es mantener un sistema determinado, ese sistema
patriarcal y capitalista que es con el que no se quiere el cambio… asesinatos sin
ningún sentido. Las encuentran violadas, torturadas de muchas maneras”.
b. Impunitat

- “Para mantener un estatus social en el que la mujer debe estar al servicio del
hombre y del sistema… Sabes que puedes matar a la mujer y quedas impune,
sabes que no habrá una investigación. La base es que matas a una mujer y que
no habrá una investigación, y la mayor parte de veces cuando hay una
investigación suele ser una cortina de humo, se busca un chivo expiatorio para
mostrar que el gobierno si trabaja, pero no se busca a los auténticos culpables”.
c. Sentència Campo Algodonero

- “Si se da esta sentencia es gracias a ese trabajo de las organizaciones de las
mujeres incansables que están allí luchando. Mientras esas personas estén allí hay
esperanza… el trabajo que están haciendo ellas sintiendo la amenaza de muerte
constantemente, es un valor que no se puede definir. Sólo por el hecho de que
estas mujeres están allí trabajando, tenemos que seguir dándoles apoyo”.

Consideracions

És pertinent apuntar l’encert de “Para Todos la 2” de dedicar dotze minuts de programa a
feminicidi, presentant la desídia i negligència de les autoritats mexicanes i a més
evidenciar la criminalització de víctimes i familiars. Però sobretot subratllar l’èmfasi que
posa l’espai a destacar l’esforç de les organitzacions i de les famílies per fer públic els
assassinats, i deixar un missatge d’esperança, que la justícia no els pot ser esquiva
sempre.
Puede ver el programa en su versión completa en el siguiente enlace:

http://www.rtve.es/mediateca/videos/20100602/para-todos-2-02-06-

10/789110.shtml?s1=programas&s2=otros-programas&s3=para-todos-la-2&s4=
El bloque sobre Ciudad Juárez está entre el minuto 31 y el 44 del programa.

d’OMAD-Cav

20 de juliol del 2010

Apunts 8
País: Haití
Temàtica: Agressions sexuals i drets de les dones
. .

.
.

Haití, després del desastre II
-Aspectes ambivalents-

.

L’àmplia cobertura de les conseqüències desencadenades pel terratrèmol que va sacsejar Haití el passat 12 de gener va permetre posar la dona haitiana en el punt de mira de l’actualitat internacional. La setmana passada es destacaven els aspectes positius de tres reportatges diferents (Francisco Peregil a El País el 25 de gener; Mayka Navarro a El Periódico de Catalunya l’11 d’abril i Daniel Lozano a Público el 3 de juny) dins l’extensa cobertura informativa dels resultats del sisme. Però, tot i que molts periodistes van aprofitar positivament l’oportunitat d’informar, s’han detectat dos aspectes ambivalents que podrien ser millorats.

1. Abans del terratrèmol, Haití ja era considerat el país més pobre del continent americà que arrossegava problemes de pobresa, racisme i manca de drets humans envers les dones. Sota la mirada occidental, Haití formava part, doncs, dels països subdesenvolupats amb els tòpics que, generalment, això comporta: salvatgisme, corrupció, peresa, barbarisme, ignorància i deshumanització dels seus habitants, entre d’altres. Tot i que ja s’han assenyalat els punts forts dels reportatges analitzats, algunes informacions han subratllat estereotips nascuts des d’una mirada de superioritat, colonial i paternalista.

Els estereotips són generalitzacions a partir de casos concrets, que atribueixen característiques a tot un col·lectiu, de vegades adjudicades com a innates però que sovint són producte de la  pròpia història del país i de la seva colonització. Per tant, l’ús de les  generalitzacions és el que crea o reforça els estereotips. D’altra banda, focalitzar la informació en els casos concrets, sense desmarcar-los del grup general ni mencionar els orígens de comportaments, com per exemple el de la corrupció (que en el cas d’Haití va ser alimentada pels règims colonials), tendeix a reforçar el tòpic perquè confirma la idea de l’estereotip en aquells que ja tenien la creença i la crea en aquells que no la tenien.

Ex. de generalització: Resignat, el poble calla i espera sumit en un indescriptible sopor el següent infortuni. I és a tocar. (…) La resta maten els dies amuntegats en alguns dels 500 camps de desplaçats que ocupen la capital en refugis de plàstics, teles i cartrons armats amb deixalles del sisme. (…) Dels edificis se n’han silenciat les veus i els haitians ja no vaguen suplicant menjar i aigua. S’han acostumat al dolor i al patiment i amb prou feines ni es queixen. ¿Per a què?

Ex. d’ignorància: Haití és un país de supervivents, on la tragèdia quan no és terrestre, creuen que és divina.

Ex. de deshumanització: El raptor de Petite es una de esas bestias que recorren calles y campamentos cuando cae la noche. Alimañas que se alimentan de los tabúes de esta sociedad machista, que en gran parte disculpa a los violadores y estigmatiza a las violadas. Bestias que se benefician de la impunidad que impera en el sistema judicial, ahora también destruido. 

Ex. de salvatgisme: “La mayoría son violadas por bandas de hombres, que las apartan aprovechándose de cualquier situación y consuman su violación. Son bandas organizadas y armadas que se dedican a violar mujeres.”

2. Seguint en aquesta línia, malgrat que els reportatges posen de manifest la situació de les dones, en alguns casos, les informacions les victimitzen en la mesura que les retraten com a persones dèbils i ignorants que no saben defensar-se de les injustícies a què són sotmeses. Així, la vulnerabilitat apareix com a feblesa.

Como ocurre en todas las catàstrofes, las principales víctimas han vuelto a ser la gente más débil: las mujeres y los niños” 

-¿Y las mujeres violadas han llegado?

-De eso no sé. Pero en este país, ése es un problema muy antiguo. El Gobierno siempre dice que va a hacer algo contra los bandidos, pero nunca hace nada. Yo recuerdo que a menudo, en el barrio donde yo trabajaba, antes se comentaba que las niñas jovencitas salían a por agua por la noche y a menudo las violaban. Pero ellas no decían nada. Nunca dicen nada. 

A través de testimonis, els reportatge posen de manifest que les dones configuren la columna vertebral de la societat haitiana però enlloc de reconèixer la seva fortalesa i l’important lloc que ocupen en l’estructura social del país, es mostra que les dones són poc respectades i, sovint, tractades amb negligència.

“En este país, las mujeres hacen de mamá y de papá. Son ellas las que traen a los niños a las escuelas y las que se ocupan de las casas. Los hombres pobres son muy negligentes”. Rocío Pérez comenta que el sábado llegó una mujer sola que parió allí mismo, en una tienda.

Com a conclusió, es pot dir que la gran quantitat de mitjans i recursos desplegats en la cobertura mediàtica del terratrèmol a Haití ha significat una magnífica oportunitat, en general ben aprofitada, d’informar sobre la fortalesa, les mancances i les necessitats de les dones del país a un elevat nombre de lectors i que aquesta informació s’ha mantingut en l’actualitat durant un període llarg en el temps. D’altra banda, s’han detectat certes generalitzacions i mancances de context històric sobre comportaments o característiques que s’atribueixen a la naturalesa dels haitians que reforcen, i en alguns casos reprodueixen, els estereotips que els països del Nord han creat sobre els països del Sud.

Aquests són els links a les noticies:

http://www.elmundo.es/america/2010/04/20/noticias/1271798992.html

http://www.rnw.nl/espanol/article/punto-de-mira-las-mujeres-en-hait%C3%AD

OMAD CAV
13 de juliol de 2010

Apunts 7
País: Haití
Temàtica: Agressions sexuals i
drets de les dones

Haití, després del desastre I
-aspectes positius-

.

El passat 12 de gener, el terratrèmol que va sacsejar Haití va posar el país en el punt de mira de l’actualitat internacional. L’àmplia cobertura va permetre informar de l’alt grau de violència, abandó, oblit, racisme i menyspreu que patien les dones i nenes haitianes,
agreujat exponencialment arran del sisme. Destaquen tres reportatges publicats a tres diaris diferents separats per aproximadament tres mesos de diferència. Es tracta dels reportatges de Francisco Peregil publicat a El País el 25 de gener, el de Mayka Navarro a El Periódico de Catalunya l’11 d’abril i el de Daniel Lozano a Público el 3 de juny.
Hi ha 6 aspectes positius.
1. Es fa referència al context misogin present en la societat haitiana que posa la dona i les seves necessitats sempre en segon terme, tant si es tracta d’assistència mèdica per a aquelles accions que gaudeixen del respecte social, com seria el cas de donar a llum, com si es tracta d’atendre-les a causa d’agressions sexuals, per les quals les dones són rebutjades pel seu entorn.
En la maternidad del Centro Ginecológico Isaie Jeanty & Leon Audain, el médico residente de tercer año Bordes Edouard certifica que las mujeres han sido apartadas para atender casos supuestamente prioritarios.

2. Tots tres reportatges visibilitzen els elevats índex de violència sexual al que estan exposades les nenes i les dones haitianes i fan èmfasi en l’increment de les violacions ja que, d’una banda, moltes persones han perdut la seva vivenda i, per tant, una important mesura de protecció enfront dels atacants i, de l’altra, la manca de llum, policia, etc. propicien un ambient favorable als crims.
[l’agent José Luis Paéz] Té informació que han violat una nena de vuit anys (…) i demana unes tanques a la part posterior del campament, que és per on es colen els bandits que forcen les dones que viuen soles. Va prometre les tanques però no li van deixar veure la nena. A les tendes dels camps no hi ha policia ni llum ni portes ni finestres,…

Un vecino, amigo de su familia, la acechó durante días al otro lado de la ciudad. Hasta que llegó su oportunidad: la niña [Aska, 7 anys] descansaba en la carpa donde duerme cerca de la plaza de Saint Pierre, en Peton Ville, al pie de su casa en mal estado tras el terremoto. El criminal la sorprendió y se la llevó a la fuerza al edificio vacío. Allí consumó la violación.

3. Els reportatges presenten dades del context rellevants i de les causes estructurals de la violència general a Haití i de la violència específica contra les dones. Només a través del context, es fa palès que les nenes i les dones haitianes són considerades ciutadanes
de segona, ja que les seves agressions són poc tingudes en compte malgrat que afecten un terç de la població femenina.
“Y lo que hay detrás es la descomunal violencia contra la mujer, un mal endémico en Haití, utilizado históricamente como arma en los conflictos, que tras el terremoto ha empeorado. El raptor de Petite es una de esas bestias que recorren calles y campamentos cuando cae la noche. Alimañas que se alimentan de los tabúes de esta sociedad machista, que en gran parte disculpa a los violadores y estigmatiza a las violadas. Bestias que se benefician de la impunidad que impera en el sistema judicial, ahora también destruido.”

Páez assegura que les violacions als camps ja superen les que es denunciaven abans del terratrèmol, en un país on les agressions sexuals no van serconsiderades delicte fins al 2004.

La invisibilitat de les agressions es tradueix en una insuficiència del servei per atendre l’elevat nombre d’atacs sexuals a les nenes i a les dones a Haití.
Es la última niña, joven o mujer llegada a la unidad de violadas que la organización Médicos Sin Fronteras ha instalado en el Hospital de San Luis, en Puerto Príncipe. La única unidad que existe en todo el país.

4. Els periodistes recullen les dificultats a les quals s’enfronten les dones agredides quan s’atreveixen a denunciar els atacs no només per perseguir i/o castigar el delicte sinó per rebre assistència mèdica.
Si es difícil para las embarazadas llegar a los hospitales, para las violadas el amino se hace inútil. Paul Henock, gerente del centro ginecológico citado, asegura que desde el día del temblor han llegado al hospital tres mujeres para que se las examinase después de haber sido violadas. “Per las hemos tenido que remitir a otros centros porque no había tiempo para atenderlas”, indica Edouard.

“-Han venido brigadas de ciudadanos para decirnos que hubo dos intentos de violaciones. Pero no hemos tenido tiempo de investigarlo hasta ahora”.

5. Les agressions sexuals estan tan esteses i tan poc castigades al país que qualsevol nena o dona és objectiu real de violació sense importar la seva edat. Els reportatges recullen casos de nenes de 4, 7, 8, 9 anys fins a dones de 65.
La más pequeña tratada en esta unidad [unitat de violades a l’Hospital de San Luis] tiene 4 años. La de más edad, 65.

Jenifer Max va néixer fa tres setmanes en una fràgil tenda del camp de Daitsu. És un bebè que no plora malgrat que la seva mare, de 24 anys i quatre fills més, el vesteix amb llana i tapat amb mantes enmig d’una calor enganxosa i polsegosa. “L’amago del mal”, assegura Josephine, la mare. El maltrato fue tan salvaje que ha obligado a los médicos a operarla. Petite tiene 9 años y fue raptada a la salida de su colegio.

6. Un dels reportatges aprofundeix en el perfil dels violadors. El fet de donar més dades sobre els agressors ajuda al lector a formar-se una idea més concreta de la realitat i, per tant, a comprendre-la.
“La mayoría son violadas por bandas de hombres, que las apartan aprovechándose de cualquier situación y consuman su violación. Son bandas organizadas y armadas que se dedican a violar mujeres. Las historias que ellas nos cuentan son siempre las mismas, parecidos los modus operandi”, denuncia

Thomas. Los 78 casos atendidos en casi dos meses son sólo la punta de un iceberg que hace daño.

Aquests són els links a les noticies:

http://www.elmundo.es/america/2010/04/20/noticias/1271798992.html

http://www.rnw.nl/espanol/article/punto-de-mira-las-mujeres-en-hait%C3%AD

(+ PDF Haití viu, El Periódico)

-

De OMAD CAV Observatori dels Mèdia i de les Agressions contra les Dones en Contextos d’Alta Violència

6 de juliol de 2010

.

Apunts 6
País: Guatemala
Temàtica: Reportatges sobre dones i violència

.

Un mínim de temps per a informar

El terror, el crim i la violència assetgen les dones de Ciutat de Guatemala, capital del país centreamericà on el narcotràfic actua sense control. La periodista de Televisió Espanyola Montserrat Boix va elaborar un reportatge que mostra com l’urbs guatemalenca està presa per la violència.
En aquest escenari les dones s’han convertit en blanc de la criminalitat i els seus cossos violentats, tal com passa també a Ciudad Juárez (Mèxic), s’utilitzen per a enviar missatges de terror a la població i així facilitar el desplegament de poder i control.
El reportatge titulat “Guatemala. Mujer, violencia e impunidad”, va ser emès el 21 de maig al canal 24 hores de Televisió Espanyola.

Informatiu Canal 24 Hores. 21/05/2010
3 minuts 22 segons

- Les imatges inicials mostren el barri més violent de Ciutat de Guatemala.
- Acompanyada per tres integrants de l’ONG “Sólo para Mujeres”, institució que ofereix suport a treballadores sexuals i als seus fills, la reportera recorre la zona. Imatges d’amuntegament i pobresa extrema.

- La representant de “Sólo para Mujeres”, Betty de Rueda, declara: “[las mujeres] aparecen mutiladas, aparecen violadas, tiradas en un barranco. Pero es este proceso de violencia que estamos viviendo, por la inseguridad que estamos viviendo aquí en Guatemala”.
- Es mostren imatges d’una ciutat marginal. La reportera explica el context dels assassinats de dones a Guatemala, i que s’assembla al de Ciudad Juárez.

- El testimoni d’un activista de drets humans exposa les causes de la violència: “Se mata a las mujeres para advertir a la sociedad y a la vez decirle a los hombres que no se metan en problemas, para que nuestras mujeres no sean dañadas” (sic).

- La periodista ressalta la tasca de l’organització “Sólo para Mujeres”, que ha creat també dues cases d’acollida per a nenes que han patit abusos sexuals a casa, una altra de les problemàtiques.

- La periodista subratlla que gràcies al treball de les organitzacions de dones de Guatemala, el president Álvaro Colom va aprovar una llei que fa responsable l’Estat de la violència contra les dones i el feminicidi.

- Cap al final del reportatge es ressalta el suport que brinda la Plataforma Espanyola d’Artistes Contra la Violència de Gènere a les associacions de dones de Guatemala.

El reportatge de Boix aprofita molt bé els tres minuts que té de pantalla per difondre un feminicidi menys conegut que el de Ciudad Juárez i d’aquí el seu valor. Però a més cal destacar la contextualització i l’explotació d’altres angles en la informació que giren al voltant d’altres formes d’agressió contra la dona:

.

a. Pautes de conducta
- La informació detalla les circumstàncies en què es produeixen els feminicidis a Ciutat de Guatemala: “Los asesinatos, siguen patrones detectados también hace algunos años en México, en Ciudad Juárez. Desde que ha aumentado la presión contra el narcotráfico mexicano, los cárteles se han desplazado a Centroamérica, y también sus prácticas. Guatemala, con un estado desestructurado y débil, ha sido objetivo privilegiado. Las organizaciones de derechos humanos denuncian que narcotraficantes y criminales controlan en este momento policía, jueces y gobierno. Y se utiliza con impunidad, los cuerpos de las mujeres para enviar mensajes”.

.
b. Contra les nenes en el nucli familiar
- El reportatge aborda també la violència sexual contra les nenes en l’entorn familiar, i detalla el context cultural i social en què es perpetren aquests actes: “Si el padre quiere tener relaciones sexuales con su hija, lo hace por ese sentido de pertenencia que se tienen todavía en nuestros países, y que debía de haberse erradicado hace muchísimos años”.

.
CONSIDERACIONS
És important ressaltar que abans de la difusió del reportatge “Guatemala. Mujer, violencia e impunidad”, es va emetre una versió reduïda en el Telediario de TVE 1. El temps estàndard de durada de les peces en els telenotícies és de 1.45 minuts, a fi de mantenir captiva a una audiència que amb reportatges més llargs pot canviar de canal. Però davant informació rellevant com aquesta es podrien fer excepcions.
- La pèrdua d’audiència que podria generar un vídeo de tres minuts pot ser compensada pel valor educatiu d’un reportatge com el de Boix, que acosta a una realitat que sol ser relegada per la conjuntura, és a dir per molts altres temes considerats més importants.

- Com alternativa es pot dividir un reportatge de més de tres minuts en dues peces de minut i mig, amb una pausa que pot concitar encara més atenció.
- Es podria argumentar que en facilitar espai a aquests temes n’hi haurà d’altres que es descartarien, però això no ha de ser un problema ja que sempre n’hi ha que cauen. Val més oferir una doble peça periodística bona, que dues sense profunditat.
Podeu veure el reportatge a la web de la RTVE:

http://www.rtve.es/noticias/20090521/guatemala-mujer-violencia-impunidad/277489.shtml

Acompanya al vídeo una nota en la qual s’ofereixen més detalls de la situació de les dones a Guatemala i s’inclouen extractes de la llei contra els feminicidis.

.

.

De OMAD CAV
29 de juny de 2010

Apunts 5
País: Mèxic (San Salvador Atenco)
Temàtica: Repressió a les dones

.

.

.

Commemorar i actualitzar

El 4 de maig de 2006, 26 dones van ser agredides sexualment per policies federals i estatals durant el trasllat en autobús que les portava a la presó després d’haver estat detingudes il·legalment al poble de San Salvador Atenco (Mèxic). Les detingudes, obligades a tenir el cap cobert en tot moment, van ser apilades les unes sobre les altres sobre el terra del vehicle després d’haver estat apallissades. Eren  colpejades amb violència cada vegada que es movien i sota insults i amenaces algunes van ser violades i a d’altres les van vexar i agredir mitjançant la introducció d’objectes als genitals durant un trajecte que normalment dura dues hores i que, en aquest cas, en va durar sis cosa que no tenia més objectiu que desorientar i augmentar el terror de les detingudes. Un cop van arribar a la presó, quatre d’elles –estrangeres-, van ser expulsades als països d’origen i la resta va quedar incomunicada i injustament tancada al penal, privada
d’assistència mèdica i legal. Quatre anys després dels esdeveniments, cap dels responsables, ni físics ni intel·lectuals, han estat processats.

Hi ha cinc aspectes positius del reportatge de Mario Valle publicat a ElMundo.es:
1. El periodista aprofita el quart aniversari de l’esdeveniment per tornar a posar d’actualitat el cas de l’Estat de Mèxic contra el poble de San Salvador Atenco amb les últimes novetats del cas.
La Comisión Interamericana de Derechos Humanos (CIDH) pidió en diciembre a México –ante la denuncia que se presentó ante el organismo, y según se ha sabido hoy lunes- que ofreciera las pertinentes explicaciones (…) La fecha para hacer público el nuevo requerimiento al respecto del CIDH al Gobierno mexicano para que aclare el asunto no es casual: este lunes y martes se cumplen exactamente cuatro años de los disturbios.
2. A través del testimoni d’una de les víctimes, el reportatge fa referència al fons misogin dels atacs a les dones.

“Se nos agredió por ser mujeres y se nos obligó a hacer actos y a ver incluso cómo se violaba a nuestros propios compañeros”, ha dicho este lunes con ira Claudia Hernández, una de las víctimas de los días de Atenco.
3. El reportatge denuncia la impunitat en el cas d’Atenco i el reforça amb la menció a altres casos similars que han esdevingut a altres parts del país.

Los abogados del centro [Miguel Agustín Pro Juárez: Pro Dh], apoyados por Amnistía Internacional, lograban la pasada semana excarcelar a dos vendedoras ambulantes indígenas, condenadas por secuestrar a seis agentes federales tras un operativo policial en un mercado de Querétaro. La Suprema Corte decretó su inocencia, tras cuatro años en prisión, por la fabricación de pruebas durante el proceso.
Desde 2006, ni un solo policía, mando o cargo político ha tenido que responder por lo que –según las denunciantes- sucedió en los furgones
policiales. “Más aún, se les ha premiado al otorgarles cargos públicos, alentando de este modo la impunidad”, lamentan los abogados de Pro Dh.

4. Sense donar xifres, el periodista fa una referència subtil al feminicidi en l’estat de Mèxic, on se situa el poble de San Salvador Atenco, amb la comparació del cas més conegut d’assassinats de dones al país: Ciudad Juárez.

La polémica se sumará, sin duda, a la borrasca que intenta capear estos días la fiscalía de su estado por el caso Paulette: la desaparición y muerte de una niña de cuatro años, cuyo cadáver apareció bajo su cama nueve días después de que desapareciera y tras un registro exhaustivo del domicilio.
Hasta el momento, el fiscal mexiquense no ha dado explicaciones convincentes. El Estado de México es, además, uno de los que más asesinatos de mujeres sin resolver acumula en los últimos años, por delante de Ciudad Juárez y su leyenda negra.

5. El periodista assenyala la manca de respecte pels drets humans de l’actual president mexicà, Felipe Calderón, i el governador de l’estat de Mèxic, Enrique Peña Nieto, i els acusa indirectament d’utilitzar els drets humans amb fins electorals.

El caso [de San Salvador Atenco] es una nueva bomba que le puede estallar l presidente Felipe Calderón, cuya guerra contra el narcotráfico ha puesto en entredicho internacionalmente el respeto a los derechos humanos por parte del ariete del mandatario, el Ejército.
El político [Enrique Peña Nieto], al que los analistas consideran el niño bonito de la política mexicana, quizá lamente ahora – y en las elecciones- la respuesta de sus fuerzas policiales a la trifulca. Aunque la pelota la botase a otro tejado, el federal.

Aquest és el link a la noticia

 .

.