Lydia Santín. El Periódico, 31/07/07

‘El motor del poble gitano és la dona’ va dir Àngel Giménez, el president de l’agrupació de gitanos catalans, en l’acte de lliurament de diplomes de mediació escolar a les 21 persones d’etnia gitana que l’han obtingut.

Vuit dones han aconseguit les notes més altes del curs i la millor nota ha estat per a una alumna de 43 anys. Sónia Roig, la tutora del curs, valora com a molt positiva l’alta assistència ja que la majoria treballen i tenen cura dels fills i de la casa.
Aquest curs de formació l’han realitzat conjuntament la Fundació Pere Tarrés i la Secretaria d’Acció Social de la Generalitat i hi han assistit 40 persones.

Rodrigo Fernández (Moscú). El País, 31 /07/07

La periodista russa Larisa Arap, crítica amb el govern de Putin, havia destacat pels seus articles sobre l’aplicació d’electricitat a nens malalts mentals.

Fou detinguda el 5 de juliol i el dia 18, del mateix mes, un jutge va dictaminar que a fi de ‘protegir la salut’ de la periodista calia internar-la i aplicar-li un tractament obligatori. Arap ha pres contra la seva voluntat medicaments psicotròpics. Fou detinguda i ingressada sense avisar als seus familiars fins fa 10 dies. Larisa ha fet dues vagues de fam, la darrera de les quals ha interromput quan ha pogut parlar per primer cop amb la seva filla aquest dissabte passat.

El Front Cívic Unit, el partit d’en Gari Kasparov, ha enviat escrits al Defensor del Poble i a l’assessora presidencial pels Drets Humans tot demanant les seves intervencions a favor de la periodista.

(Agències, 28/07/07)

Segons les dades de l’EPA (Enquesta de Població Activa), donades a conèixer a Madrid per Rodriguez Zapatero i a Barcelona per Mar Serna, la Consellera de Treball, les dades d’ocupació són, en general, les milors en 29 anys amb un índex d’atur a l’estat espanyol del 7’9% i a Catalunya del 6’1%.
Però, pel que fa a les dones l’ocupació femenina és actualment del 62’6% a Catalunya. Tot i així estem 5’1 punt per damunt de la mitjana europea.

UGT ha destacat a nivell d’estat que l’índex d’ocupació de les dones, entre 16 i 64 anys, és només del 55’6% i demana pautar com a prioritat fer creixer l’ocupació femenina ja que es troba 20 punts per sota de la masculina.
CCOO destaca com a dades negatives la alta taxa de temporalitat que és del 31’8%, xifra que dobla la mitja de la UE i demana més esforç pels sectors de la construcció i els serveis que sostenen els immigrants.

Santiago Vilanova, president de l’Associació Una Sola Terra. El Punt, 26/07/07

En aquest article Santiago Vilanova dona diferents raons per creure en el pensament ecologista de Carme Cervera, la vice-presidenta vitalícia de la Fundació Thyssen-Bornemisza.

Per l’autor de l’article la política desenvolupista de l’alcalde de Madrid ha provocat que la baronessa es manifestés contra l’atemptat ambiental i cultural que representava la tala de 690 plàtans i acàcies al Paseo del Prado on està situada la pinacoteca de la Fundació Thyssen-Bornemisza, per construir una autopista. La forma de protesta de Carme Cervera fou a l’estil de l’ecologista Julia Butterfly Hill en la defensa de les sequoies californianes o del moviment chipko (els seus activistes s’abracen als arbres de les valls de l’Himàlaia per evitar-ne la tala).

Santiago Vilanova es manifesta en contra de l’opinió d’alguns sectors periodístics i polítics que han manifestat que Carme Cervera actua per notorietat: “Crec que és sincera en la seva protesta i, per això els ecologistes li donem suport. A Catalunya hi ha dotzenes de multimilionaris i burgesos benestants que podrien haver utilitzat la seva influència per frenar projectes arboricides i destructors de paisatges i han preferit quedar-se bunqueritzats en els seus súper xalets i súper iots. El que succeeix al seu voltant tant se’ls en fot.”

L’ecologista continua l’article donant més dades de la lluita ecologista de Carme Cervera i de la necessitat de lluitar contra l’especulació urbanística amb exemples concrets de Sant Feliu de Guixols.

agències, ‘El Pais’, ‘ABC’, 26/07/07

Resulta molt curiós comparar els titulars de l’Estudi que la Fundación BBVA ha realitzat a partir de les respostes de 20.000 persones, aquest mes de juny passat, a ‘El Pais’ i l’ ‘ABC’. No cal dir que reflecteixen la seva posició ideològica en temes com la religió i els nous tipus de familia.

Diu el País:

“Los españoles puntúan su vida con un 7’5″
“Un estudio los describe como felices, poco religiosos, defensores de las nuevas familias y de la democracia “

“….el español es un ser feliz…tolerante; flexible; que acepta los cambios que se producen en la sociedad, al menos en lo que se refiere a las nuevas formas de familia…….la amplia mayoría se declara católica, aunque ni práctica ni sigue los dogmas de la Iglesia, institución que no les inspira ninguna confianza.”

Diu l’ ABC:

“Católicos, tolerantes y buenos ciudadanos”

‘Los españoles se consideran creyentes, están a favor de la inmigración, y rechazan eludir el pago de impuestos. La mayoría de los que dicen creer en Dios también acepta el matrimonio entre homosexuales”.

“…aunque pocos vamos a misa, conservamos nuestro credo y toleramos la immigración.”

És interessant destacar que cap dels dos diaris utilitza estadística comparativa entre dones i homes en els seus quadres d’aquesta radiografia.L’ABC no en fa cap ni en la lletra petita, en canvi si que assenyala les distincions per edat en algun tema de cultura i consum.EL Pais si que fa estadística de gènere en el tema de conciliació de vida laboral i personal quan destaca que qui més puntuació dona aquest valor són les dones d’entre 35 i 44 anys i amb estudis superiors.

D’entre les dades sobre la llibertat entre les relacions personals cal destacar que el 80% dels enquestats recolza les parelles de fet; el 68’5% el divorci; el 60% el matrimoni entre dues persones del mateix sexe; i per contra només el 44% accepta plenament l’adopció per part de parelles homosexuals.

Entre altres dades és significatiu el 65’7% que valora positivament la democràcia y per contra la classe política és la darrera de la llista de confiança que mereixen els grups professionals, amb una puntuació de 3’4 sobre 10. Val a dir que les i els periodistes ocupem la banda mitja amb una nota de 5,1.

Entrevista de Tomás Bárbulo a Simone Troller, investigadora d’ Human Rights Watch. El Pais, 26/07/07

Davant l’informe ‘España no protege los derechos de los menores extranjeros no acompañados en las Islas Canarias’ de l’ ONG internacional on es denuncia violència i abusos sexuals per part dels monitors de dos centres d’acollida de menors a ‘ La Esperanza’ a Tenerife i a ‘Arinaga’ a Las Palmas, la investigadora Simone Troller explica perquè les declaracions dels menors no estan contrastades ni aquests identificats.

En la investigació varen establir els fets i documentar els abusos: pallisses, calabossos, abusos sexuals,… dels monitors als menors i especialment als més petits. Els seus testimonis eren molt coherents i coincidents, a més presentaven cicatrius i marques, diu Simone Troller.

El problema, continua l’investigadora, és que en presentar la denúncia a la Fiscalia ens exigien els noms de les víctimes i dels autors. No els vàrem donar ja que no sabem quin us en faran d’aquesta informació i tenim por que la canalla sigui víctima del personal dels centres d’acollida. Tampoc vàrem donar el nom dels autors ja que ens podien demandar.

La fiscalia va fer una investigació però sense comptar amb l’ajuda d’intèrprets, només van parlar amb la canalla en grup i els nens tenien por que d’altres ho anessin a explicar a les direccions dels centres.

Es per tots aquest motius, diu Simone Troller, que reclamem una altra investigació.

Han passat ja set mesos des de les denuncies. En algun cas se sap que els maltractaments i els abusos ja han parat, però el personal responsable continua encara en els centres.

Representants de l’ONG Human Rights Wath s’acaben de reunir per aquest tema amb la Fiscalia General de l’Estat, concretament amb el fiscal del Tribunal Suprem d’ Estrangeria, Joaquín Sánchez Covisa, i amb el fiscal de Sala i coordinador de temes de protecció, José Maria Paz Rubio, els qual demanaran un informe sobre com s’ha realitzat l’ investigació i que està passant en aquests centres.

Nota: avui s’ha sabut que Human Rights Watch demana el tancament de tots els centres d’acollida de menors immigrants

Tona Gusi. Barcelona, 25/07/07

Ahir el Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresserras i el secretari de Comunicació , Albert Sáez, van assistir a l’acte de presentació de dos llibres: ‘Ajuts a la premsa a Europa’ i ‘El baròmetre i les necessitats estadístiques del sector de la comunicació’. Aquest darrer llibre es un estudi de la Fundació Escac sobre consum cultural i va comportar la creació del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura a Catalunya (actualment es fan les enquestes a 40.000 persones dels territoris de llengua catalana).

El Conseller i el secretari de Comunicació van manifestar que a partir de l’any que ve els ajuts aniran prioritariament per ajudes estructurals als sectors: Publicacions periòdiques, ràdios i televisions.

Tot i així es continuaran donant algunes subvencions específiques a mitjans. Els criteris seran: Transparència, proporcionalitat, pluralisme, qualitat i interès general.

Altres propòsits interessants del Departament són treballar per la desaparició de l’IVA en les publicacions periòdiques, fomentar entre la gent jove la lectura de la premsa i reforçar les petites i mitjanes empreses que es dediquen a la comunicació de proximitat.

S’afavorirà la visió de gènere en els mitjans en base al criteri de pluralisme?.

per Kawter Salam, periodista palestina- israelí que viu a Austria. (pendent de traducció).

http://www.kawther.info/K20070725A.html

“… if this is how the state treats court rulings, what can we expect from the ordinary citizen?
What message are you interested in sending here?“
Israeli Supreme Court Justice Ayala Procaccia

All over the world, the decisions and rulings of the Supreme Courts of Justice are respected and duly implemented by governmental and private organizations and by businesses and citizens alike. Only in Israel are Supreme Court rulings disregarded whenever these rulings interfere in the deals between the IDF and the illegal settlers. In 1998 the IDF made an agreement with the Jewish settlers south of Hebron regarding the village of Yatta. This agreement included “confiscating” lands of Palestinian farmer and destroying their homes, caves and wells in order to increase the lands “belonging” to the illegal settlements nearby, and in general to increase the terrorization and threats to the existence of the Palestinian farmers in the village of Yatta in order to make them go “voluntarily”. This “agreement” included also giving permission to the illegitimate settlement of Maon, which was established without “license” from the Israeli military civil administration.

Dorit Beinisch, President of Israeli Supreme Court (Pic Credit: Reuters)

The brigade commander of Hebron, Colonel Yehuda Fuchs, in full coordination with the IDF Central Command, dumped a decision of last December, 2006 by Chief Justice Dorit Beinisch of Israeli Supreme Court, in the garbage bin. The court decision ordered the army to remove, within six months, the concrete wall built along road 317 and part of road 60 from “Tiena” to the illegal settlement of “Karmel” south of the village of Yatta in the district of Hebron. The IDF built a wall 41 Km long and 82 cm high on Palestinian lands, which were stolen for the benefit of the illegal Jewish settlements nearby.

Colonel Yehuda Fuchs ignored the high court decision which is against the plans of the Central Command to build a concrete wall of 186 Km around the city of Hebron. This concrete wall, invented by the Central Command and Yehuda Fuchs, will be longer than the “green line” around the district of Hebron. This “green line” around the city is about 155 Km. The concrete wall will cut various towns and villages, about 84.32% of the total land surface of the district of Hebron, outside of the wall. Colonel Yehuda Fuchs proposed to put “gaps” in the wall (13 in total) at fixed intervals. These “gaps” would be secured with metal doors whose keys would be held by the IDF, instead of removing this hellish apartheid wall which he is building against the will of the Supreme Court.

This barrier, here being built along road 317 in 2006, should be dismantled according
to a ruling recently re-issued by the Israeli the Supreme Court (Pic Credit: CPT)

According to the hellish plan of the IDF Central Command and the Brigade of Hebron, the old city of Hebron, including many Palestinian inhabitants of nearby villages and towns in the west, north and south of the district of Hebron will face new measures of isolation. The area east of road 317 will be kept under the control of Jewish settlers and the IDF. The target of the occupation is to isolate over 3000 Palestinians living in Yatta in small, closed ghettos, and denying them the right to receive their necessary service from Yatta municipality and to reach their agricultural lands.

Terrorising family Al-Nawaja of Yatta, in 1998. The settlers burnt all their possessions
while they were asleep. Their animals, their savings … everything was lost.

The 2006 supreme court ruling came in response to a petition filed by the Association for Civil Rights in Israel along with Palestinian inhabitants of villages near Hebron. According to media reports, the Israeli Supreme Court of Justice handed down a new decision Tuesday, July 24, 2007, re-ordering the IDF to dismantle a concrete barrier near Hebron within two weeks. It gave the IDF a week to destroy the barrier, and a further week to remove its remains from the road. The IDF is accused by the court of deliberately delaying the implementation of a ruling issued in December, 2006 “for unknown reasons”.

The plans of the IDF Central Command, which the occupational government has tried to implement since 1999, is to add all the southern part of Yatta, agricultural lands belonging to Palestinian farmers, to Israel in order to increase the lands of seven illegal settlements which are suffocating Yatta. There is a deal between the Jewish settlers and the IDF to expulse all the Palestinians from south of Yatta following several steps and measures in the coming years. The IDF has implemented part of these measures and destroyed the Palestinian wells and the caves were local Palestinians lived, and also destroyed their roads, and they declared their lands as “military areas” which they are forbidden to access.

Yair, a settler connected to the Dreben terrorist clan, discussing with Palestinian
farmers in Buweib, a small village near Yatta. (Pic Credit: CPT)

In the years 1998 -1999 the IDF brigade commanders broke several rulings of the Israeli Supreme Court in Hebron. The Supreme Court iussued a ruling to re-open the gasoline station of Al-Jabari in Al-Shuhada Street. Former Hebron Commander Ygal Sharon ignored the ruling.

In 1999, the Supreme Court ruled that any partner (wife or husband) of a Palestinian present in the West Bank and Gaza between 1990 – 1992 had the right to get an immediate reunification permit after three months of having applied to the Israeli military DCL (the civil administration). Colonel Amnon Cohen of the military DCL office ignored this ruling.

(agències 24/07/07; Juan Carlos Sanz. El País, 25/07/07)

Les dones turques exerceixen el dret a vot des del 1934, però fins ara només tenien el 5% de representació al Parlament. En aquestes darreres eleccions s’ha doblat el nombre de diputades i ocupen 50 escons. Malgrat aquesta bona notícia, la situació està lluny de la paritat ja que només són un 10% de la totalitat dels diputats.

La distribució entre els diferents partits polítics és: 30 pel Partit de la Justícia i el Desenvolupament (un partit islamita moderat i guanyador de les eleccions), 10 pels partits polítics laics, 8 pel nacionalisme kurd i 2 per l’extrema dreta.

L’associació KADER, (una associació de recolzament a les candidates) ha volgut destacar aspectes positius d’aquests resultats pel nombre de dones electes, com ara el fet que algunes electes ho han estat a indrets de l’interior de Turquia i no només a les ciutats més occidentalitzades.

Les dones turques representen ja el 25% de la població activa i en conseqüència els col·lectius professionals i grups de dones esperen que el nou govern incorpori més dones en el seu executiu (en l’anterior només hi havia una dona i estava al capdavant del Ministeri de la Família i la Dona). Una altra esperança és que a les eleccions locals de 2009 s’augmenti significativament el nombre d’electes i de dones amb càrrecs importants als ajuntaments.

Crònica de l’acte de presentació ‘Imagen, icono y promesa’, la darrera obra de l’ escriptora i feminista palestina Sahar Khalifeh, ara traduïda al castellà.

Per Tona Gusi. Institut Europeu de la Mediterrània. Barcelona, 12 de juliol de 2007.

Imma Espuñes, una companya de l’ADPC ( Associació de Dones Periodistes de Catalunya ) i responsable de comunicació de l’editorial ‘CAhOBA’ va voler fer-nos participes de la vinguda a Barcelona de l’escriptora i feminista Sahar Khalifeh, ja que a banda de ser considerada la millor novel·lista palestina contemporània, les seves conviccions polítiques i humanes, així com la seva vehemència en exposar-les, fan de la seva coneixença un record molt gratificant. Especialistes en crítica literària l’han anomenat ‘la Virginia Wolf de la literatura palestina’ i ‘ l única novel·lista àrab que ha escrit totes les seves novel·les per mostrar el caràcter inseparable dels temes feministes de la consciència política i social’ (Börsenblatt i Dr. Bouthaina Shaaban, respectivament).

L’obra: ‘Imagen, icono y promesa’, la darrera obra de l’ escriptora ha estat publicada en castellà en la col·lecció Cahoba narrativa de l’editorial CAhOBA. Publicada en àrab l’any 2002 està construïda sobre l’alternança del simbolisme religiós i el polític en una història d’amor i de pèrdua. I sobretot reflexiona sobre la recerca d’allò que s’ha perdut: aquell que emigra, que abandona, trobarà quan torni allò que va deixar?

Altres obres de l’autora són: ‘ Wild Thorns’ ‘ Cactus’ (1975), ‘ The Sunflower’ (1982), ‘Memoirs o fan Unrealistic Woman’ (1986), ‘The Door of the Courtyard’ (1990), ‘The interitance’ (1997) i ‘One Hot April’ (2004). ‘The Door of the Courtyard’ està a punt de ser publicada al castellà per l’editorial Txalaparta. Sahar Khalief és l’autora palestina més traduïda arreu del món després de Mahmoud Darwish. És l’única autora àrab llegida a quasi tots els països àrabs.

L’acte de presentació del llibre

Havíem previst una petita trobada amb periodistes de l’ADPC al Centre Internacional de Premsa de Barcelona, però no fou possible ja que Sahar no es trobava bé aquella tarda. Tot i així va fer un esforç i va assistir a la presentació de la seva novel·la a l’IEMed (Institut Europeu de la Mediterrània). La seva decisió va tenir una bona resposta, ja que si va estar ben acomboiada a la taula amb la periodista Maria Dolors Massana ; l’arabista Lurdes Vidal, i l’escriptor Salah Jamal, les persones que omplien la sala no es varen quedar enrera i li feren una bona acollida escoltant amb gran interès, fent moltes preguntes i manifestant el desig de saludar-la personalment.

Des de la taula, Lurdes Vidal (filòloga en llengua àrab, i representant de l’IEMed) va parlar sobre la necessitat de coneixement entre les diverses societats mediterrànies i de la literatura com a mirall en aquest propòsit. Va expressar també el reconeixement de l’IEMed vers l’autora i que amb aquest acte l’institut s’obria a la literatura. Va manifestar que, personalment, la lectura de ‘Imagen, icono y promesa’ l’havia captivat des de l’inici de l’obra.

Maria Dolors Massana (presidenta de ‘reporteros sin fronteras’ a l’estat espanyol) i coneixedora sobre el terreny del conflicte entre palestina i Israel va exposar com la radicalització dels palestins s’ha de valorar en la frustració dels darrers setze anys on les expectatives no s’han complert. Enllaçant amb el gran tema de la novel·la de Sahar Khalifeh, el de la diàspora, Maria Dolors Massana ens recordava que l’any 1948 hi havia un milió de refugiats i que actualment aquesta xifra, malgrat l’ONU en compti tres milions i mig, s’ha de situar al voltant dels 5 milions. Per la presidenta de ‘reporteros sin fronteras’ l’autora ens dona una panoràmica excepcional d’aquest drama, la terrible realitat de la guerra com a teló de fons que sobrepassa la vida dels personatges.

Salah Jamal ,escriptor palestí que viu a Catalunya, comparteix amb l’autora ser de la mateixa ciutat de Nablus i del mateix barri. Amb mirada còmplice amb l’autora deia : i qui no s’ha enamorat mai d’un cristià, o d’una cristiana? …i qui no s’entusiasma davant les cançons de Umm Kulzum?, la reconeguda cantant popular palestina. És a dir que a banda de compartir una vocació literària Salah Jamal, en la lectura de la novel·la, no podia evitar reconèixer cada pam dels paisatge literari de Sahar, des de les coses més íntimes i potser senzilles, abans apuntades, fins els moments tensos de les humiliacions sofertes pels palestins que anaren a treballar per als israelians. En definitiva aquesta obra per Salaj és talment la perduració dels sentiments i d’una realitat que finalment, i com passa a la novel·la, no deixa de ser trista i amarga.

Lluitadora per l’alliberament del seu país i per l’alliberament de la dona

Tant en la seva exposició com en les respostes al debat posterior, Sahar Khalifeh va parlar sempre com a escriptora i com a dona feminista. Integra totalment ambdues condicions en la realitat de ser filla d’una nació sense estat, d’un país oprimit, d’una terra amb conflicte permanent. Lluita per l’alliberament de Palestina i per l’alliberament de la dona. Sahar parla i escriu des de l’experiència com a dona i com a mare: “Formo part del moviment feminista internacional”, ‘Vaig ser educada per pensar i per estimar i jo també he educat així a les meves dues filles, perquè sàpiguen dialogar, perquè coneguin el poder de les paraules. No vaig ser educada ni educo per matar i per morir, per portar armes”.

Doctorada en ‘Estudis sobre la Dona i Literatura Americana a la ciutat de Iowa’ el 1988’ va tornar a Palestina el mateix any i va fundar el primer ‘Centre d’Assumptes de la Dona’ a Nablus. Sahar explica amb força la seva lluita, el seu treball per fundar els tres centres feministes, el segon a Gasa el 1991 i el tercer a Amman el 1994, tots tres basats en la voluntat que les dones tinguin aconseguir educació, gaudeixin d’un suficient sistema sanitari i puguin expressar-se en la creació artística. Però encara hi ha molta feina a fer: “La situació va a pitjor i ajuda a que els fonamentalistes creixin. Recordem que el fonamentalisme ha estat creat per Amèrica durant el seu enfrontament amb Rússia. A més la cultura àrab és conservadora. Per tant hem de lluitar en dos fronts: per l’alliberament i per aconseguir més canals de comunicació entre els àrabs i els occidentals. Des d’occident es magnifica el fet que hi hagi dones palestines terroristes. Això no és cert. L’ autèntica lluita de les dones és per als drets humans i és una lluita social que els homes no ens reconeixen”.

L’experiència creativa de l’autora, l’experiència de la seva lluita.

Per explicar la seva darrera novel·la i perquè la coneguéssim millor l’autora va llegir una part del discurs que va fer en rebre el premi Naguib Mahfuz 2006. D’aquesta lectura se’n desprèn que la seva experiència creativa no va ser fàcil, però si molt interessant.

Explica que quan es va posar a estudiar literatura àrab ja era força gran i que en presentar la seva primera novel·la ‘Cactus’ al cap del Departament d’àrab de la facultat, aquest li va dir que la novel·la era vulgar i impròpia d’una dona respectable. El cap d’una editorial d’Egipte va argumentar que les novel·les havien d’ésser sense gènere i que una dona no pot escriure sobre els homes i molt menys sobre treballadors, lluitadors, presos, etc.). No cal dir que ‘Cactus’ no es va publicar a Egipte. Per contra aquesta primera i reconeguda novel·la fou editada per una petita editorial de l’ intel·lectualitat d’esquerres d’ Israel en combinació amb la francesa ‘Gallimard’ i simultàniament en tres llengües: l’àrab, l’hebreu i el francès. ‘Cactus’ fou un gran èxit editorial i ha comportat el seu reconeixement literari arreu. Ha estat traduïda posteriorment al castellà, a l’holandès, al malais i a l’italià.

Per Sahar Khalifeh ‘la novel·la i la literatura obren més el cor de la gent que la política i els articles. La literatura és comunicació, es viure en pau’.

En ‘Imagen, icono y promesa’ vol que copsem la importància del retorn, la magnitud de la diàspora. El seu objectiu vital i creatiu ‘davant una ocupació que ha estat tan dramàtica ha estat voler pintar una gran panoràmica de la vida sota l’ocupació’ i vol que ‘ quan llegiu aquest llibre sentiu tot el que he sentit jo al llarg de la meva vida’ i per això ha utilitzat des de referències pròpies com el seu carrer i el seu barri, fins experiències directes com ara quan es va disfressar de treballadora humil i va conèixer la complicada realitat d’aquestes dones.

‘Soc una dona – afirma – que mai s’ha acostat al moviment de la resistència. He viscut manifestacions, però no bales. Tanmateix escric sobre la realitat de les dones palestines. Som el cor i l’aire de la nació àrab. Escrivim amb amor i amb violència i amb tendresa. Escriure sobre tot això és literatura’. I Sahar reconeix sense embuts que per a ella l’acte d’escriure és un treball molt dur: ‘hi deixo el meu cor i la meva ànima en les meves novel·les’. I per això també en demana el reconeixement: ‘Escric de tot això. És la meva lluita. Mereixo ser traduïda i reconeguda’.

Sahar Khalifeh va acabar l’acte amb aquestes paraules: “Tenim l’esperança d’un vida futura millor per la nostra gent, també per als israelians’. ‘Volem identificar-nos amb alguna cosa més oberta. Mereixem ser com qualsevol poble. Lluitem per això!..”

I per a nosaltres l’acte va acabar de veritat quan Sahar ens va signar un llibre per a la Xarxa Internacional de Dones Periodistes i Comunicadores – Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere, on l’ADPC (Associació de Dones Periodistes de Catalunya hi està incorporada). No disposàrem de temps per explicar-li la xarxa, però la seva mirada entre sorpresa i interrogant ens fa més properes en la mirada des del femení.