Clariana de comunicació

Crònica de l’acte de presentació ‘Imagen, icono y promesa’, la darrera obra de l’ escriptora i feminista palestina Sahar Khalifeh, ara traduïda al castellà.

Per Tona Gusi. Institut Europeu de la Mediterrània. Barcelona, 12 de juliol de 2007.

Imma Espuñes, una companya de l’ADPC ( Associació de Dones Periodistes de Catalunya ) i responsable de comunicació de l’editorial ‘CAhOBA’ va voler fer-nos participes de la vinguda a Barcelona de l’escriptora i feminista Sahar Khalifeh, ja que a banda de ser considerada la millor novel·lista palestina contemporània, les seves conviccions polítiques i humanes, així com la seva vehemència en exposar-les, fan de la seva coneixença un record molt gratificant. Especialistes en crítica literària l’han anomenat ‘la Virginia Wolf de la literatura palestina’ i ‘ l única novel·lista àrab que ha escrit totes les seves novel·les per mostrar el caràcter inseparable dels temes feministes de la consciència política i social’ (Börsenblatt i Dr. Bouthaina Shaaban, respectivament).

L’obra: ‘Imagen, icono y promesa’, la darrera obra de l’ escriptora ha estat publicada en castellà en la col·lecció Cahoba narrativa de l’editorial CAhOBA. Publicada en àrab l’any 2002 està construïda sobre l’alternança del simbolisme religiós i el polític en una història d’amor i de pèrdua. I sobretot reflexiona sobre la recerca d’allò que s’ha perdut: aquell que emigra, que abandona, trobarà quan torni allò que va deixar?

Altres obres de l’autora són: ‘ Wild Thorns’ ‘ Cactus’ (1975), ‘ The Sunflower’ (1982), ‘Memoirs o fan Unrealistic Woman’ (1986), ‘The Door of the Courtyard’ (1990), ‘The interitance’ (1997) i ‘One Hot April’ (2004). ‘The Door of the Courtyard’ està a punt de ser publicada al castellà per l’editorial Txalaparta. Sahar Khalief és l’autora palestina més traduïda arreu del món després de Mahmoud Darwish. És l’única autora àrab llegida a quasi tots els països àrabs.

L’acte de presentació del llibre

Havíem previst una petita trobada amb periodistes de l’ADPC al Centre Internacional de Premsa de Barcelona, però no fou possible ja que Sahar no es trobava bé aquella tarda. Tot i així va fer un esforç i va assistir a la presentació de la seva novel·la a l’IEMed (Institut Europeu de la Mediterrània). La seva decisió va tenir una bona resposta, ja que si va estar ben acomboiada a la taula amb la periodista Maria Dolors Massana ; l’arabista Lurdes Vidal, i l’escriptor Salah Jamal, les persones que omplien la sala no es varen quedar enrera i li feren una bona acollida escoltant amb gran interès, fent moltes preguntes i manifestant el desig de saludar-la personalment.

Des de la taula, Lurdes Vidal (filòloga en llengua àrab, i representant de l’IEMed) va parlar sobre la necessitat de coneixement entre les diverses societats mediterrànies i de la literatura com a mirall en aquest propòsit. Va expressar també el reconeixement de l’IEMed vers l’autora i que amb aquest acte l’institut s’obria a la literatura. Va manifestar que, personalment, la lectura de ‘Imagen, icono y promesa’ l’havia captivat des de l’inici de l’obra.

Maria Dolors Massana (presidenta de ‘reporteros sin fronteras’ a l’estat espanyol) i coneixedora sobre el terreny del conflicte entre palestina i Israel va exposar com la radicalització dels palestins s’ha de valorar en la frustració dels darrers setze anys on les expectatives no s’han complert. Enllaçant amb el gran tema de la novel·la de Sahar Khalifeh, el de la diàspora, Maria Dolors Massana ens recordava que l’any 1948 hi havia un milió de refugiats i que actualment aquesta xifra, malgrat l’ONU en compti tres milions i mig, s’ha de situar al voltant dels 5 milions. Per la presidenta de ‘reporteros sin fronteras’ l’autora ens dona una panoràmica excepcional d’aquest drama, la terrible realitat de la guerra com a teló de fons que sobrepassa la vida dels personatges.

Salah Jamal ,escriptor palestí que viu a Catalunya, comparteix amb l’autora ser de la mateixa ciutat de Nablus i del mateix barri. Amb mirada còmplice amb l’autora deia : i qui no s’ha enamorat mai d’un cristià, o d’una cristiana? …i qui no s’entusiasma davant les cançons de Umm Kulzum?, la reconeguda cantant popular palestina. És a dir que a banda de compartir una vocació literària Salah Jamal, en la lectura de la novel·la, no podia evitar reconèixer cada pam dels paisatge literari de Sahar, des de les coses més íntimes i potser senzilles, abans apuntades, fins els moments tensos de les humiliacions sofertes pels palestins que anaren a treballar per als israelians. En definitiva aquesta obra per Salaj és talment la perduració dels sentiments i d’una realitat que finalment, i com passa a la novel·la, no deixa de ser trista i amarga.

Lluitadora per l’alliberament del seu país i per l’alliberament de la dona

Tant en la seva exposició com en les respostes al debat posterior, Sahar Khalifeh va parlar sempre com a escriptora i com a dona feminista. Integra totalment ambdues condicions en la realitat de ser filla d’una nació sense estat, d’un país oprimit, d’una terra amb conflicte permanent. Lluita per l’alliberament de Palestina i per l’alliberament de la dona. Sahar parla i escriu des de l’experiència com a dona i com a mare: “Formo part del moviment feminista internacional”, ‘Vaig ser educada per pensar i per estimar i jo també he educat així a les meves dues filles, perquè sàpiguen dialogar, perquè coneguin el poder de les paraules. No vaig ser educada ni educo per matar i per morir, per portar armes”.

Doctorada en ‘Estudis sobre la Dona i Literatura Americana a la ciutat de Iowa’ el 1988’ va tornar a Palestina el mateix any i va fundar el primer ‘Centre d’Assumptes de la Dona’ a Nablus. Sahar explica amb força la seva lluita, el seu treball per fundar els tres centres feministes, el segon a Gasa el 1991 i el tercer a Amman el 1994, tots tres basats en la voluntat que les dones tinguin aconseguir educació, gaudeixin d’un suficient sistema sanitari i puguin expressar-se en la creació artística. Però encara hi ha molta feina a fer: “La situació va a pitjor i ajuda a que els fonamentalistes creixin. Recordem que el fonamentalisme ha estat creat per Amèrica durant el seu enfrontament amb Rússia. A més la cultura àrab és conservadora. Per tant hem de lluitar en dos fronts: per l’alliberament i per aconseguir més canals de comunicació entre els àrabs i els occidentals. Des d’occident es magnifica el fet que hi hagi dones palestines terroristes. Això no és cert. L’ autèntica lluita de les dones és per als drets humans i és una lluita social que els homes no ens reconeixen”.

L’experiència creativa de l’autora, l’experiència de la seva lluita.

Per explicar la seva darrera novel·la i perquè la coneguéssim millor l’autora va llegir una part del discurs que va fer en rebre el premi Naguib Mahfuz 2006. D’aquesta lectura se’n desprèn que la seva experiència creativa no va ser fàcil, però si molt interessant.

Explica que quan es va posar a estudiar literatura àrab ja era força gran i que en presentar la seva primera novel·la ‘Cactus’ al cap del Departament d’àrab de la facultat, aquest li va dir que la novel·la era vulgar i impròpia d’una dona respectable. El cap d’una editorial d’Egipte va argumentar que les novel·les havien d’ésser sense gènere i que una dona no pot escriure sobre els homes i molt menys sobre treballadors, lluitadors, presos, etc.). No cal dir que ‘Cactus’ no es va publicar a Egipte. Per contra aquesta primera i reconeguda novel·la fou editada per una petita editorial de l’ intel·lectualitat d’esquerres d’ Israel en combinació amb la francesa ‘Gallimard’ i simultàniament en tres llengües: l’àrab, l’hebreu i el francès. ‘Cactus’ fou un gran èxit editorial i ha comportat el seu reconeixement literari arreu. Ha estat traduïda posteriorment al castellà, a l’holandès, al malais i a l’italià.

Per Sahar Khalifeh ‘la novel·la i la literatura obren més el cor de la gent que la política i els articles. La literatura és comunicació, es viure en pau’.

En ‘Imagen, icono y promesa’ vol que copsem la importància del retorn, la magnitud de la diàspora. El seu objectiu vital i creatiu ‘davant una ocupació que ha estat tan dramàtica ha estat voler pintar una gran panoràmica de la vida sota l’ocupació’ i vol que ‘ quan llegiu aquest llibre sentiu tot el que he sentit jo al llarg de la meva vida’ i per això ha utilitzat des de referències pròpies com el seu carrer i el seu barri, fins experiències directes com ara quan es va disfressar de treballadora humil i va conèixer la complicada realitat d’aquestes dones.

‘Soc una dona – afirma – que mai s’ha acostat al moviment de la resistència. He viscut manifestacions, però no bales. Tanmateix escric sobre la realitat de les dones palestines. Som el cor i l’aire de la nació àrab. Escrivim amb amor i amb violència i amb tendresa. Escriure sobre tot això és literatura’. I Sahar reconeix sense embuts que per a ella l’acte d’escriure és un treball molt dur: ‘hi deixo el meu cor i la meva ànima en les meves novel·les’. I per això també en demana el reconeixement: ‘Escric de tot això. És la meva lluita. Mereixo ser traduïda i reconeguda’.

Sahar Khalifeh va acabar l’acte amb aquestes paraules: “Tenim l’esperança d’un vida futura millor per la nostra gent, també per als israelians’. ‘Volem identificar-nos amb alguna cosa més oberta. Mereixem ser com qualsevol poble. Lluitem per això!..”

I per a nosaltres l’acte va acabar de veritat quan Sahar ens va signar un llibre per a la Xarxa Internacional de Dones Periodistes i Comunicadores – Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere, on l’ADPC (Associació de Dones Periodistes de Catalunya hi està incorporada). No disposàrem de temps per explicar-li la xarxa, però la seva mirada entre sorpresa i interrogant ens fa més properes en la mirada des del femení.