Text de Dalia Acosta, periodista cubana i amiga de Jorge García
Fotografía de Tona Gusi
26 de desembre de 2009
.
.
L’HAVANA, dic (IPS) – Per al trobador cubà Jorge García només hi podia haver alguna cosa en aquesta vida tan important com la llibertat: “dir el que se sent, encara que fereixi”. Així, amb la veritat als llavis i en cada cançó, va viure amb honestedat i una coherència admirable els 50 anys de la seva vida.
“No veig la cançó com un tema per tractar, la veig com una realitat que narrar, com una sensació que dir. Es tracta de filosofar una mica sense pretensions de savi … El que sí que faig, sempre, és la cançó des de l’honestedat. Puc estar equivocat, però és la meva veritat “, va dir en una entrevista per al setmanari uruguaià Bretxa.
Amb aquesta mateixa integritat i total lucidesa, García va viure aquest mes de desembre els moments difícils que van succeir a un diagnòstic de limfoma no Hodking. Conscient en tota la seva magnitud del moment que estava vivint, va morir sense conformar s’hi però serè, la matinada del passat diumenge 20 de desembre.
Les cendres del trobador van ser escampades a l’altre dia, just en l’horari del vespre que tant estimava, des d’un lloc en el malecón habanero conegut com l’esplanada del castell de La Punta, on l’any passat havia planificat gravar un “concert adreça”.
“Aquest lloc va ser l’únic de la ciutat que li vaig ensenyar a Jorge”, va encertar a dir Marta María Ramírez, la seva “núvia”, com a ell li agradava dir-li feia gairebé 15 anys. Just a ella li tocarà seguir de prop “Trovades”, un disc-DVD en procés de producció i en el que García va recrear la seva obra valent-se d’instruments antics.
“Les seves cançons van trobar en les sonoritats renaixentistes un repòs, un ‘a plaer’, com si haguessin estat creades en aquestes èpoques, quan el llaüt i l’arpa eren poesia”, va dir a IPS Teresa Pau, directora del Conjunt de Música Antiga Ars Longa . “Era com els antics trobadors: noble, culte, d’una senzillesa i especial sensibilitat”, va afirmar.
A mitjans d’aquest any, García, que va estudiar música des dels vuit anys i era graduat del Conservatori Alejandro García Caturla, de Cuba, va escriure a mà en nits i matinades interminables i va organitzar cadascun dels instruments que faria servir en Ars Longa i pel percussionista Ruy Adrián López Nussa.
“Per la seva expressa voluntat (el concert) va ser gravat en una església en plena avinguda del port, sense condicions acústiques, però ell veia la bellesa en això, en els sons de la ciutat contaminant les seves cançons”, va explicar a IPS el realitzador Pavel Giroud , que tenia al seu càrrec la direcció del DVD “Trovades”.
“Deixar un llegat com aquest abans de la partida és un privilegi que només es permeten no els millors artistes sinó els autèntics, els que encara silenciats en vida, saben que tenen alguna cosa pròpia que algú, necessitat de rebre’l, acollirà en algun moment” , va afegir el director de cinema.
En un temps en què cada vegada amb més freqüència sota la influència del mercat i la moda se substitueix la paraula trobador per cantautor, Jorge García defensava la seva filiació a una única trova cubana, a una trova que es remunta als temps de Sindo Garay i, que al seu parer, es resistia a dividir-se en vella, nova o novíssima.
Ser trobador era per a ell molt més que cantar acompanyat d’una guitarra. “És una actitud davant del món. És suportar que et diguin boig des del més elemental seny. És no tenir por a dir el que se sent encara que fereixi. És viure la utilitat d’una cançó sense posar-li preu i etiqueta. És un lliurament incondicional”, va confessar a la premsa.
“Treballar és l’únic que he fet en la meva vida”, va dir una vegada recordant els anys 90, quan, sota l’amenaça de les apagades diaris que paraven Cuba en plena crisi econòmica, es va inventar la penya El fandango del candil, un espai cultural únic a l’Havana de llavors, que funcionava sense àudio i amb espelmes.
“En bicicleta, amb la guitarra a la mà i moltes però moltes ganes, un munt d’espelmes i un munt de cançons, és la imatge que guardo de Jorge, l’amic”, va recordar Rei Guerra, un dels més importants guitarristes cubans, radicat des de 2003 als Estats Units, i l’únic músic a qui Jorge li va dedicar una cançó.
Amb la mateixa “màgia” d’aquelles nits de “fandango”, Guerra va arribar a ser part d’un disc del trobador. “No vaig poder aguantar-me i sense voler em vaig veure amb la meva guitarra tocant amb ell i aprenent les seves cançons, les seves sentències agudes i directes, sense adorns ni ornamentacions manieristes a l’acte de dir una veritat”, va dir a IPS via correu electrònic.
Va ser amb aquest mateix sentit tan seu de la humilitat en què, el 1999, va convidar a un grup de trobadors a gravar”Anem tots a cantar”, un homenatge de la Nova Trova a Teresina Fernández, la més important autora cubana de cançons infantils que durant anys havia estat gairebé oblidada pels mitjans de comunicació i l’oficialitat.
”El fet que ell (García) estigui fent aquest projecte, em diu que és molt experimentat en solidaritat, en humanitat i en trova, que són paraules i arguments que a mi sempre m’han interessat molt”, va opinar en aquell moment el trobador Silvio Rodríguez, un dels participants en el projecte.
I així mateix va dedicar diversos mesos del 2000 a una sui generis gira per Cuba. En lloc de privilegiar els grans escenaris de les capitals provincials, García va afavorir els petits espais, les comunitats perdudes en el pantà, a la muntanya i fins i tot en el temps, els llocs on mai havia arribat un trobador.
Cinc anys després, quan la vida el va portar de tornada a l’oriental ciutat de Gibara com a convidat al Festival Internacional de Cinema Pobre d’Humberto Solás, sense planificacions ni acords previs amb les autoritats de patrimoni, en va tenir prou amb dir: “m’agradaria fer un concert al teatre vell “.
Tancat des del 1972, l’edificació construïda el 1889 es va obrir per acollir García i a un públic fidel que el va acompanyar, novament, a la llum de les espelmes. “Vam obrir el teatre per la sinceritat amb què Jorge sempre ho va fer tot”, va explicar a IPS l’arquitecte Albert Mora, que llavors dirigia l’Oficina de Conservació de Monuments de Gibara.
Torna a Gibara va ser un dels tants somnis no complerts. Tampoc va aconseguir realitzar una nova gira per llocs de difícil accés, cantar en els asils d’ancians de la capital cubana o reunir en un disc aquelles cançons de Sindo Garay (1867-1968), Rafael Gómez, Teofilito (1989-19719) o Maria Teresa Vera (1895-1965), a les que solia retornar concert rere concert.
A la seva inauguració discogràfica amb “Jorge García” (1991), van seguir “Més Enllà” (1996), “Canvis” i “Anem tots a cantar. Homenatge de la Nova Trova a Teresina Fernández” (1998), “Hi ha de tot a la Vinya del Senyor “(2003),” Jorge García en viu “(2005) i el CD-DVD” 1, 2, 3 trovada “(2008).
Amb presentacions en importants escenaris de Uruguai, Argentina, Veneçuela, Nicaragua i Alemanya i una tasca sistemàtica a Cuba, García solia estar absent dels grans mitjans cubans, principalment la televisió, encara que les seves cançons sí que mantenien una freqüència important en la ràdio i en espais alternatius.
Per als qui van seguir la seva obra i van passar els seus enregistraments de mà en mà, els seus amics més propers i per a ell mateix, es tractava de la conseqüència directa d’haver estat sempre fidel a si mateix, de no fer concessions ni acceptar prebendes, de defensar la seva independència artística i el dret a dir, lliurement, el que pensava.
“He tingut l’oportunitat de viure i treballar fora de Cuba. Però per a mi, fins ara, no ha estat una opció. Em faría molt de mal deixar darrera als amics, el mar i l’embruix de la brisa d’aquesta illa”, va reconèixer a l’entrevista concedida a Bretxa, el 2005, en ocasió d’una gira de concerts per aquest país sud-americà.
Van ser els temps en què l’escriptor cubà Leonardo Padura degué d’escoltar diverses vegades les 14 cançons que integrarien un nou àlbum i va notar que “Jorge vivia els seus dies i feia el seu art amb una coherència desafiant, com si només de les seves obsessions, les seves revoltes i amors brotés la inspiració del seu treball i del seu caminar pel món “.
És la coherència que es respira quan el trobador canta “només per tu serà que no me’n vagi / el teu cos té forma de país”, quan denuncia el passejar pels carrers de la seva ciutat dels captaires nous o rebutja als militars que s’apoderen de la terra, quan li assegura a l’amor que li ha “molts segles d’esperança”.
Amb les seves cançons, “em vaig adonar que Jorge García, home i artista, no podia ser d’una altra manera perquè ell era una representació immillorable de la fidelitat: en primer lloc a si mateix i a la seva responsabilitat artística. Jorge va ser, sempre, un entossudit i va pagar amb gust, diria que alegrement, les quotes que exigeix ser íntegre i cabal “, va assegurar Padura a IPS. (FIN/2009)
.
.
39 y más
ADPC
Ameco
Cerigua
Clariana Comunicación
Comuniquem en Xarxa
Delta News
Dones Digital
Dones i Conflicte
Feministic Perspektiv
Fundació Maria-Mercè Marçal
La Casa del Encuentro
La Independent
Les Penelopes
Milenia Radio
Mon Comunicació
Mujeres en Red
Observatoriomadcav
Periodismo Social
Periodistes
Red Internacional de periodistas con Visión de género -FSM
Red Internacional Periodistas con Visión de género
Red Semlac
Revista Nosotras
Semlac Cuba
Tam-Tam
Women in the City
