Per Leire Saitua
RIPVG
per CLARIANAcomunicación

Llegint el periodista i pacifista italià Tiziano Terzani

Jo, que pena que aquestes a punt d’anar-te’n, Concha.

Matí dissabte teníem previst sortir per Luang Prabang. Arribarem ja anocheciendo.
Complir els 50 anys pel camí, per cert.
De manera que no és possible trobar-nos a Chiang Mai, a no ser que ens oblidem de Luang Prabang, però també em fa pena, estant a només 10 h en bus.

Potser a la tornada de Luang Prabang, podem passar uns dies a Chiang Mai i enviar alguna crònica des alla.

I si no, podem fer alguna cosa per email.

Estic llegint un llibre del desaparegut periodista i pacifista italià Tiziano Terzani “La fi és el meu principi” (2004) del qual us copio uns paràgraf, per si et suggereix alguna reflexió a la qual jo pugui donar forma d’article.

“Birmània aquesta dirigida per un nefast règim de militars horribles i torturadors que jo sempre he condemnat.? Et he explicat-es dirigeix al seu fill Folco, que li està entrevistant en el llibre-aquesta escena dramàtica de quan em encontre a la carretera de Kentung conun grup de joves disdentes, malalts, que havien estat sotmesos a treballs forçats? Evidentment em va impressionar.

L’interessant és que des de fa vint o trenta anys, la comunitat internacional … la Comunitat Europea, les Nacions Unides, els nord-americans … ha fet de tot perquè el règim canviï, es torni democràtic. A més, hi ha un personatge extraordinari que lidera el moviment democràtic, Aung San Suu Kyi, a qui, amb les habituals maniobres politico-oportunistes, van concedir el premi Nobel de la Pau. És una dona fantastica, molt valenta, filla d’un heros dela guerra d’independència birmana contra els japonesos. Una gran heroïna el pare va ser assassinat, com de costum. Així que la contraposició és entre aquests militars assassins, d’una banda i de l’altra, aquesta sílfide, sota arrest domiciliari des de fa anys.

Bé, aquesta és la història tal com la veiem. Però? Que hi ha darrera de la història? Estanlos interessos de les grans empreses petrolieres que esperen entrar en el país, perquè per Birmània passa el petroli, i estan els milers de milions dels japonesos, que volen fomentar el desenvolupament amb hotels de cinc estrelles, carreteres, vaixells que naveguin pel llac Inle i un aeroport ampliat perquè arribin turistes. I si matí, sota pressions occidentals, aquest règim cau, de caure, i la senyora Aung San Suu Kyi pren el poder, Birmània es convertira en una altra Tailàndia: turisme sexual, prostitutes, bordells, beneficis … Marlboro, Coca-Cola, texans … ”

… ? Que esperes, que guanyin els militars? ! No! Com vas a desitjar això? ? Esperes que guanyi ella? Bé, si guanya ella, en uns mesos Birmània s’acaba. Van arribar els gratacels de ciment …
… ? Com es pot estar amb els militars? És impossible. Però hauria de posar en guàrdia contra el que passarà el dia que Birmània serà liberalitzada. “Pg. 295

Estem vivint un moment clau a nivell planetari i aquesta és una qüestió que em sembla vital.
Birmània pot ser el punt d’acupuntura al planeta que faci que, en lloc d’instal • lar l’Estat Global Feixista, de control absolut pel poder econòmic-polític-ideològic, camuflat en xips que tots portem ja en els nostres documents d’identitat, etc. la Humanitat faci aquest salt quàntic a ciutadans del paradís que ja és, el Regne del cel a la terra.

I per què no?, Com a compte Terzani,

“la dictadura de Marc, a Filipines, durant molts anys una de les més horribles a Àsia, amb crims espantosos comesos per aquest canalla, amb munts de persones assassinades i desaparegudes, acaba sense enfrontaments.”
“Els carrers estan plens de gent, les monges preguen i, al final, el poble envaeix el palau de Malacanan i els soldats es deixen anar. …! No van disparar ni un sol tret! … La dictadura havia acabat.” pg. 345

Una forta abraçada,! Valent!

Bahreim, 28 de juilo de 2009

Procedentes de London, ya estamos en Bahrein, una isla en el Golfo Persico, paraiso fiscal en el desierto de los petrodolares.

El viaje es largo, con muchos ratos de aeropuerto. Ya hemos visto algunas mujeres con burka, solo una rayita de luz para los ojos.

(Procedents de London, ja estem a Bahrain, una illa  del Golf Pèrsic, paradis fiscal en el desert dels petrodolars. El viatge és llarg, amb moltes estones d’aeroport. Ja hem vist algunes dones amb burka, solament una ralleta de llum per als ulls.)

———————————-

Kong Caen, 1 d’agost de 2009

Estamos totalmente inmersos en una familia mixta de thailandesa y falang (guiri) con dos nino y nina de una pareja thai anterior, en Kong Caen, al norte del pais.

En las aldeas mas pequenas, los varones thailandeses, si pueden permitirselo economicamente tienen concubina. Las mujeres se resisten, pero a veces no queda mas remedio que compartir lecho, ademas de con hijas e hijos, con la nueva.

Las mujeres miran por su supervivencia. Si el varon no puede asegurar la subsistencia, al parecer no hay mucho problema en cambiar de pareja, lo primero es lo primero.

Hoy hemos pasado un rato en el paraiso. La cascada de Tontat, seguro que hace 500 anos se banaban igual que hoy pero sin camiseta ni pantalon corto.

Hemos sembrado un pequeno cuarzo, como hicimos en el Huerto de los Olivos-Jerusalem, mas tarde en Helles Gate-Kenya, y despues en Harnap-Suecia. Antes y despues siempre pasando por el Ur Ederra (agua hermosa), rio de aguas turquesa en Nafarroa-Euskal Herria.

Acupuntura en lugares estrategicos del planeta para contribuir a sanar la madre tierra.

Acontinuacion un masaje thai de !dos horas!
Estas mujeres estan entrenadas para llevarte directamente a la felicidad.

Y que caras, son bellezas naturales, sonrien y no son sumisas, son de casa. 

Acabamos con una barbacoa. Un rudimentario recipiente con fuego de carbon directamente sobre la mesa y vamos poniendo pedazos de carne, pescado, y caldo en el borde, en el que las verduras frescas cuecen una sopa.

Y cada vez que salimos a la calle, la misma pregunta: Ha encendido alguien la calefaccion. Sauna humeda refrescada por el viento que corre entre el verde de los arboles y los milenarios arrozales. 

Si, podria ser el paraiso, si no fuera por anacronismos como que a las 6 de la tarde suena el himno nacional y las estaciones o los parques se paralizan como en los cuentos de los castillos, hipnotizados por el encantamiento real. No podia ser de otra manera, si hasta los jefes de partidos, corruptos, mas o menos, se postran de bruces en el suelo ante la presencia de sus adoradas majestades. Torres mas altas han caido.

Por lo demas, lo de todas partes: chaletes tipo USA, en urbanizaciones y chabolas de hojalata al borde de la carretera.

Supermercados que van desplazando a la infinidad de puestos callejeros y mucho turista en Bagkok-Kao San Road.

——————————

Laos, 6 d’agost de 2009

Laos es un regimen comunista, y al parecer las organizaciones son del gobierno o proximas pero seguro que hay gente interesante.Hay mucha pobreza sobre todo entre las mujeres, que no tiene estudios (para los varones siempre esta el recurso de ir de monjes de pequenos -conocemos aqui dos hermanois amigos que entraron a los 10 y 12 anos- y luego se salieron a los 22 y 24, cuando habian terminado la secundaria.

(Laos és un regim comunista, i pel que sembla les organitzacions són del govern o pròximas però segur que hi ha gent interessant. Hi ha molta pobresa sobretot entre les dones, que no tenen estudis (per els homes sempre hi ha el recurs d’anar de monjos de petits. Coneixem aqui dos germas - amics nostres - que van entrar als 10 i 12 anys i després en van sortir als 22 i 24, quan habian acabat la secundària.

Per a les noies la cosa no és tan facil, sobretot si són del camp. El regim comunista garanteix l’ensenyament gratuït, però han de pagar-se el menjar, l’uniforme, el transport i els llibres, amb la qual cosa, en la pràctica no poden accedir a estudiar.

En una factoria tèxtil en la qual treballen la seda cobren 15 dolares al mes. Viuen allà i solament van a casa si és que hi ha algun problema en la seva família, aleshores demanen un permís d’una setmana o quinze dias. Triguen dia i mig a l’anada i a la tornada. 15 dolares o fins i tot mes és el que costa el viatge sol d’anada al seu llogaret. I aquesta és, en molts casos,  la desproporció que hi ha entre salari i cost de la vida,  és brutal!. Amb aquest panorama, lligar amb un turista, encara que sigui gros i vell, i si és possible casar-se amb ell, és una solució per a moltes, massa noies joves i sense estudis per a veure les conseqüències que això els pot portar. )