per Conxa Garcia

XIDPIC.CAT

per a la tortuga http://www.latortuga.cat/  No sabia com començar aquest article. Tenia un munt d’informació de primera mà de periodistes de la Xarxa de Dones Periodistes i Comunicadores de Catalunya, de membres de la Plataforma de Dones Artistas i de la Plataforma Unitària contra les violències de Gènere, de Cooperants Internacionals… Tots i totes justament indignats  per com es veu obligada a viure el dia a dia la societat civil palestina (un exemple: un 57% de dones es veuen obligades a parir en un checkpoint), i les/els que eren quan queien les bombes horroritzats en veure la mort i la destrucció de la guerra. Totes aquestes coses les haguessim sentit qualsevulga persona que ho hagués vist i viscut.Em sentia totalment identificada amb totes aquestes persones i els seus sentiments, però finalment, em va arribar una declaració realitzada per organitzacions de dones contra la guerra a Gaza, que inclou organitzacions de dones jueves, de dones palestines i organitzacions conjuntes de dones palestines i jueves, que crec que s’adiu amb el que jo penso que és el tema de fons: Read the rest of this entry »

Per Manuela Campello Anton

a http://www.nodo50.org/tortuga 18.01.09 

Assemblea de Dones d’Elx

Ressenya:

“El Sexe de la Notícia”
de Marta Bach Arús i altres

No és “notícia” El sexo de la noticia. Reflexiones sobre el género en la información y recomendaciones de estilo (editorial Icaria, desembre 2000). I no ho és per diverses raons. La primera és que ja fa set anys que aparegué aquest llibre en castellà, uns anys després que apareguera en llengua catalana. No és, doncs, una novetat. No ho és tampoc pel seu contingut: les mateixes autores (membres totes elles de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya) ho reconeixen remetent-se a una relació d’obres que comença el 1984 (fa ja més de vint anys!) amb el llibre de Concha Fagoaga i Petra María Secanell Umbral de la presencia de la mujeres en la prensa española, obra amb la qual “ya se llegaba a conclusiones parecidas a las que han llegado estudios más recientes” (pàgina 17).

Aquestes conclusions les podríem resumir en: presència asimètrica de dones i d’homes com a objecte (i subjecte, com a periodista i com a creadora d’opinió en les seccions dedicades a aquesta altra funció periodística) de notícia, asimetría que es fa palesa en la invisibilitat de les dones com a conseqüència del genèric masculí; escassa presència de dones en les pàgines considerades importants (política, economia), escassesa en part deguda a les fonts utilitzades a l’hora d’elaborar les notícies o els reportatges; quan sí hi ha presència, tractament molt diferent al donat als barons (adjectivacions sobre físic, indumentària, vida privada, etc.) i fins i tot menyspreu quan es tracta dones esportistes…

Per tal d’actualitzar les conclusions, les autores fan un seguiment de la premsa escrita entre el 5 i l’11 d’octubre de 1998: els sis diaris de major tirada (El País, El Periódico de Catalunya, La Vanguardia, El Mundo, Avui i ABC) i tres diaris d’àmbit comarcal català.

Però el llibre no es limita a deixar constància del que ja se sap: aquestes professionals conscienciades de la necessitat del canvi periodístic que, d’una banda, reflectesca els canvis socials que ja s’han produït i que, d’altra, contribuesca a continuar-los, inclouen una relació de propostes pràctiques que ajuden els i les professionals del periodisme a modificar visions esbiaixades per prejudicis i inèrcies, suggeriments que abasten les diferents fases d’elaboració de la notícia: la pretextual, la textual i la supratextual.

I a partir d’aquests suggeriments, qui signa aquestes lletres us proposa un joc: avui mateix, quasi deu anys després de la publicació del llibre, llegim qualsevol diari o noticiari (televisiu o radiofònic) i analitzem-lo seguint les pautes que ens proposen les autores. De les conclusions que en puguem treure, deduirem si, encara que no és notícia, El sexo de la notícia continua sent d’actualitat. Si més no, per la provocació del títol.

per Montse G. Sosa

XIDPIC.CAT-XIPAVG

per fsm2009e-barcelona

http://openfsm.net/projects/fsm2009e-barcelona/blog/

Ahir, a llibreria Altair de Barcelona ens vàrem  trobar periodistes, cooperants, associacions, viatgeres….sota l’aixopluc del programa “Tots x Tots” de la COM, els Amics de la Unesco i la Fundació Altair,  per parlar sobre  l’ interrelació entre les ONGDs , la informació i els periodistes.

Algunes de les intervencions criticaven  la “forma” en  que actualment s’informa dels conflictes, posant com exemple l’actual guerra de Gaza, on diàriament es reporta sobre el que succeeix i s’informa molt poc del  per què, i dels orígens del conflicte bèl·lic per tal de fer-lo entenedor. Sembla que l’objectiu no és fer entendre la realitat sinó vendre el producte.

D’altres veus opinaven que abans el periodista buscava la noticia, i que actualment algunes ONGDs cerquen a la periodista  perquè parli dels projectes de la ONGD. Un altre modalitats es “llogar” un personatge popular i enviar-lo perquè difongui els projectes de l ‘ONGD.

Per últim, va ser força interessant el debat sobre qui ha d’informar? on per una banda és deia que les persones que havien de fer-ho,  eren els periodistes, sobretot per tal d’assegurar la veracitat de la noticia, mentre que d’altres opinaven que, si les ONGDs tenien expatriats en els llocs en conflicte, perquè no poden aquestes persones informar sobre el conflicte? Per què ha de ser el periodista l’ únic a informar?  Són les ONGs, les “noves enviades especials” als conflictes?  Potser què, d’alguns conflictes  no en sabéssim res, o molt poc, si no fos per la difusió que en fan les ONGDs?

On si que hi va haver consens va ser en la frase de Ben  Bradlee modificada per Joan Barrera d’ El Periódico”. Segons Bradlee  La feina del periodista es buscar la veritat I explicarla, en Barrera proposa “…..buscar la veritat i divulgar-la”. SOM-HI???

per Isabel Frank

http://isabelfranc.blogspot.com/

Amigues:

Editorial EGALES acaba de publicar una nova versió de El Almanaque de las mujeres de Djuna Barnes, en la que he participat fent l’edició i la introducció. Com ja sabeu, es tracta d’un clàssic modern, una àcida parodia sobre el cercle sàfic entorn de Natalie C. Barney, fins ara, pràcticament impossible d’aconseguir. Aquesta nova edició inclou les il·lustracions originals de l’autora i un postfaci amb la darrera entrevista (traduïda per Josefa Contijoch ) que Djuna va concedir a la seva traductora francesa, Michèle Causse.

Trobareu més informació al blog http://www.ladiesalmanach.blogspot.com/

Confio que us interessarà aquesta informació i espero que en feu la màxima difusió possible

Una abraçada i els meus millors desitjos per l’any que entra

Isabel Franc