Clariana de comunicació

per Conxa Garcia

XIDPIC.CAT

per a la tortuga http://www.latortuga.cat/  No sabia com començar aquest article. Tenia un munt d’informació de primera mà de periodistes de la Xarxa de Dones Periodistes i Comunicadores de Catalunya, de membres de la Plataforma de Dones Artistas i de la Plataforma Unitària contra les violències de Gènere, de Cooperants Internacionals… Tots i totes justament indignats  per com es veu obligada a viure el dia a dia la societat civil palestina (un exemple: un 57% de dones es veuen obligades a parir en un checkpoint), i les/els que eren quan queien les bombes horroritzats en veure la mort i la destrucció de la guerra. Totes aquestes coses les haguessim sentit qualsevulga persona que ho hagués vist i viscut.Em sentia totalment identificada amb totes aquestes persones i els seus sentiments, però finalment, em va arribar una declaració realitzada per organitzacions de dones contra la guerra a Gaza, que inclou organitzacions de dones jueves, de dones palestines i organitzacions conjuntes de dones palestines i jueves, que crec que s’adiu amb el que jo penso que és el tema de fons:”Nosaltres, organitzacions de dones per la pau, de diferents horitzons polítics demanem el silenci de les armes, i demanem el començament immediat de deliberacions per parlar de pau i per acabar amb la guerra. La dansa de la mort i la destrucció s’ha d’acabar. Demanem que la guerra ja no sigui una opció, ni la violència una estratègia, ni l’assassinat una alternativa. La societat que volem ha de permetre que  tots els individus puguin portar una vida segura -a nivell personal, econòmic, i social.

És clar que el preu més alt el paguen les dones i les poblacions dites de la perifèria -geogràfica, econòmica, ètnica, social, i cultural- que ara, com sempre, s’exclouen de l’esguard públic i del discurs dominant.  Exigim que les paraules i les accions es realitzin en un altre idioma”.La complexitat del conflicte: suggerència de lecturesEl conflicte palestino-israelià és molt complex, més del que molta gent es pensa i no es pot tractar maniqueament. Ni tots les/els palestins ni tots les/els israelians pensen el mateix, tot al contrari, n’hi ha un munt de tendències i pensaments diversos, com és natural. De fonamentalistes hi ha tant en un costat com en l’altre, i els que es queixen que “només donen imatgets dels pobres palestins morts o ferits” (no sé com poden parlar així d’éssers humans), no es queixen que només ens ensenyen imatges de palestins fonamentalistes. De fet, de la mateixa manera que sí hem vist les imatges dels efectes dels cohets de Hamàs, també hauríem de veure les imatges de jueus fonamentalistes (que n’hi ha un munt, que viuen en barris especials per a ells i també tenen subvencions estatals per dedicar-se als seus ritus i aprofondir en els seus textos religiosos). De fonamentalistes hi ha pertot arreu, fins i tot aquí, a casa nostra.Jo recomanaria la lectura d’un llibre de l ‘Amos Oz Una historia de amor i oscuridad, editat per Siruela (no sé si es pot trobar en català). L’Amos Oz és israelià i jueu (perquè es pot ser israelià, suposo, sense ser jueu, sempre que visquis a Israel). Vaig assabentar-me a través d’aquest text seu, autobiogràfic, de moltes coses sobre la diàspora i la creació d’Israel, les diferents tendències polítiques, d’origen, religioses… Les seves relacions amb els palestins quan s’hi van instal.lar i a partir de la creació de l’Estat d’Israel (el 14 de maig del 1948)…  També de l’actuació dels britànics en tot això… També ens parla de la seva mare i de la dona jueva i els seus problemes quan van arribar a Israel i després. Tot i les seves darreres declaracions sobre l’atac a Gaza, en aquest text se’ns mostra més equànim  que no pas algunes de les persones que hem sentit per aquí, i ens explica la realitat que ell va viure en primera persona i i això ens permet apropar-nos-hi.També cal saber que, com a tot arreu, hi ha conflictes socials i econòmics tant a Israel com a Palestina i que les dones pateixen discriminacions també en ambdós països. Us recomano llegir el llibre Feministes contra la guerra, editat  el 2006 per DonesxDones, en la 12ena. celebració del 24 de maig, Dia Internacional de les Dones per la Pau i l’Antimilitarisme. Allà trobareu entrevistes amb dones que estan vivint en països en conflicte i en l’apartat del conflicte que avui ens ocupa les de: la Lyly Traubman, de l’organització Bat Shalom i Dones de Negre; la Khulood Badawi de l’organització Coalició de les Dones per la Pau (Coalition of Women for Peace, de Bat Shalom i de l’Associació pels Drets Civils a Israel (ACRI) (The Association for Civil Rights in Israel); i  la Tal Aran de l’organització New Profile, que treballa a favor de l’objecció de consciència i l’anitimilitarisme a Israel. Aquestes tres activistes per la pau ens donen la seva visió del conflicte, com el viuen, i elements perquè nosaltres, des de fora, i lluny d’ell, poguem confegir la nostra pròpia opinió. Totes elles ens parlen del terrible que és viure en un país on el govern té l’objectiu de militaritzar la societat, de posar l’accent en el sentit del patriotisme i la defensa contra l’enemic, perquè això té repercussions directes en la societat civil. Com diu la Lyly “Hem pogut constatar que els darrers anys hi ha un augment de la violència domèstica”.Les dones: entre la supervivència i la resistènciaLes dones palestines també viuen aquesta doble violència. Respecte a elles la Lyly diu “nosaltres expliquem el que passa a Israel i, conjuntament, denunciem l’estat d’agressió constant a què està sotmesa la població palestina. Mireu, hi ha una cosa, però, de la qual els mitjans de comunicació mai no parlen, de fet no se’n parla enlloc, i és de les dones palestines i el dia a dia, com estan aguantant tanta agressió, tanta violència, les dificultats de buscar-se la vida, d’intentar que els seus fills i filles puguin tenir una altra visió de la realitat, per molt real que sigui la presència de la violència, en definitiva, ningú no parla de la força que tenen, de la seva resistència. Elles són la veritable resistència. Actualment les nostres relacions amb les dones palestines són complicades, entre d’altres coses perquè nosaltres no podem entrar als territoris ocupats i elles no poden anar a Israel. Ens separen pocs quilòmetres, però la distància que ens imposen és immensa. L’objectiu és que no ens poguem trobar, compartir idees, propostes i objectius. Separar-nos, en una paraula”.Mai no res és blanc o negre com pretenen fer-nos veure. Però és molt clar que no es pot viure en una cultura de la por. Com diu  l’Eduard Punset en el seu darrer llibre “la felicitat és l’absència de por”.  És aquesta cultura de la por la que fa que s’aixequin murs reals (uns 622 km. de ciment d’uns 8 m. d’alçada, electrificat i protegit per soldats israelians des del 2002 i declarat il.legal pel Tribunal de  l’Haia) i imaginaris entre les persones; es muntin checkpoints ; o que algú pugui gaudir de veure com es dispara o es deixen caure bombes sobre gent indefensa. O que soldats puguin parlar de com ho fan per disparar, llençar bombes (algunes inclouen fòsfor blanc), cohets… parlar dels efectes col.laterals (que són la mort de dones, nens i gent gran; l’enrunament de cases, hospitals i escoles; tallar el llum, l’aigua, impedir l’arribada de medicaments i menjar…).  Crec que cap d’aquestes coses es pot justificar amb res.Com va mostrar Shakespeare a  “Titus Andrònicus”  (també us recomano llegir-la o veure-la si la tornen a representar (recordo haver-la vist al Teatre Lliure del Carrer Montseny), l’espiral de la violència s’ha de tallar perquè si no pot ser infinita.El paper de la ONU:  ha de ser l’única protagonistaLa ONU  no hauria d’admetre la ingerència de lobbys a favor d’uns o dels altres (USA o qui sigui),  o com el de la indústria armamentística que ven armes indiscriminadament a qualsevol govern o grup i des de qualsevol país (exemple de Grècia, l’altra dia), fins i tot des d’aquells on els seus dirigents diuen sentir-se horroritzats per les massacres que se’ns mostren.I què dir del no compliment de les resolucions de la ONU per part d’Israel des de l’any 1948 respecte a l’ocupació de territoris no adscrits a l’Estat d’Israel, fins a l’actual d’alto el foc que no han atès ni el govern israelià ni el govern de Hamas. I el no compliment dels diferents Acords de Pau… Perquè són els governs els que decideixen i la societat civil la que pateix les conseqüències de les seves accions. El govern d’Israel, a més, també està incomplint les Convencions de Ginebra respecte al Dret Internacional Humanitari.Malgrat les dificultats i les relacions tan deteriorades entre ambdós països, els grups de dones palestines i israelianes ,que treballen pel diàleg i la pau, defensen les mateixes idees i el mateix marc de negociacions per una Pau Justa. Potser que se les escolti per la seva capacitat de diàleg, d’escoltar l’altra, de crear una cultura de pau i que se les tingui en compte en les taules de negociació d’acords de pau, perquè aquests siguin duradors en el temps i respectin alhora els drets de les dones.En el meu article anterior també parlava de la guerra i les violències que aquesta genera contra les dones i els més febles en un munt de paísos a tot el món, I tant en el conflicte palestino-israelià, com en tots els altres, com diuen le
s dones que conformen la Coalició de Dones per la Pau, en la seva declaració, que he fet meva al principi d’aquest article: “És hora que les paraules i les accions es realitzin en un altre idioma”, el del diàleg, el respecte, la no violència i el desig real de crear una cultura de pau.