Clariana de comunicació

d’OMAD-Cav

20 de juliol del 2010

Apunts 8
País: Haití
Temàtica: Agressions sexuals i drets de les dones
. .

.
.

Haití, després del desastre II
-Aspectes ambivalents-

.

L’àmplia cobertura de les conseqüències desencadenades pel terratrèmol que va sacsejar Haití el passat 12 de gener va permetre posar la dona haitiana en el punt de mira de l’actualitat internacional. La setmana passada es destacaven els aspectes positius de tres reportatges diferents (Francisco Peregil a El País el 25 de gener; Mayka Navarro a El Periódico de Catalunya l’11 d’abril i Daniel Lozano a Público el 3 de juny) dins l’extensa cobertura informativa dels resultats del sisme. Però, tot i que molts periodistes van aprofitar positivament l’oportunitat d’informar, s’han detectat dos aspectes ambivalents que podrien ser millorats.

1. Abans del terratrèmol, Haití ja era considerat el país més pobre del continent americà que arrossegava problemes de pobresa, racisme i manca de drets humans envers les dones. Sota la mirada occidental, Haití formava part, doncs, dels països subdesenvolupats amb els tòpics que, generalment, això comporta: salvatgisme, corrupció, peresa, barbarisme, ignorància i deshumanització dels seus habitants, entre d’altres. Tot i que ja s’han assenyalat els punts forts dels reportatges analitzats, algunes informacions han subratllat estereotips nascuts des d’una mirada de superioritat, colonial i paternalista.

Els estereotips són generalitzacions a partir de casos concrets, que atribueixen característiques a tot un col·lectiu, de vegades adjudicades com a innates però que sovint són producte de la  pròpia història del país i de la seva colonització. Per tant, l’ús de les  generalitzacions és el que crea o reforça els estereotips. D’altra banda, focalitzar la informació en els casos concrets, sense desmarcar-los del grup general ni mencionar els orígens de comportaments, com per exemple el de la corrupció (que en el cas d’Haití va ser alimentada pels règims colonials), tendeix a reforçar el tòpic perquè confirma la idea de l’estereotip en aquells que ja tenien la creença i la crea en aquells que no la tenien.

Ex. de generalització: Resignat, el poble calla i espera sumit en un indescriptible sopor el següent infortuni. I és a tocar. (…) La resta maten els dies amuntegats en alguns dels 500 camps de desplaçats que ocupen la capital en refugis de plàstics, teles i cartrons armats amb deixalles del sisme. (…) Dels edificis se n’han silenciat les veus i els haitians ja no vaguen suplicant menjar i aigua. S’han acostumat al dolor i al patiment i amb prou feines ni es queixen. ¿Per a què?

Ex. d’ignorància: Haití és un país de supervivents, on la tragèdia quan no és terrestre, creuen que és divina.

Ex. de deshumanització: El raptor de Petite es una de esas bestias que recorren calles y campamentos cuando cae la noche. Alimañas que se alimentan de los tabúes de esta sociedad machista, que en gran parte disculpa a los violadores y estigmatiza a las violadas. Bestias que se benefician de la impunidad que impera en el sistema judicial, ahora también destruido. 

Ex. de salvatgisme: “La mayoría son violadas por bandas de hombres, que las apartan aprovechándose de cualquier situación y consuman su violación. Son bandas organizadas y armadas que se dedican a violar mujeres.”

2. Seguint en aquesta línia, malgrat que els reportatges posen de manifest la situació de les dones, en alguns casos, les informacions les victimitzen en la mesura que les retraten com a persones dèbils i ignorants que no saben defensar-se de les injustícies a què són sotmeses. Així, la vulnerabilitat apareix com a feblesa.

Como ocurre en todas las catàstrofes, las principales víctimas han vuelto a ser la gente más débil: las mujeres y los niños” 

-¿Y las mujeres violadas han llegado?

-De eso no sé. Pero en este país, ése es un problema muy antiguo. El Gobierno siempre dice que va a hacer algo contra los bandidos, pero nunca hace nada. Yo recuerdo que a menudo, en el barrio donde yo trabajaba, antes se comentaba que las niñas jovencitas salían a por agua por la noche y a menudo las violaban. Pero ellas no decían nada. Nunca dicen nada. 

A través de testimonis, els reportatge posen de manifest que les dones configuren la columna vertebral de la societat haitiana però enlloc de reconèixer la seva fortalesa i l’important lloc que ocupen en l’estructura social del país, es mostra que les dones són poc respectades i, sovint, tractades amb negligència.

“En este país, las mujeres hacen de mamá y de papá. Son ellas las que traen a los niños a las escuelas y las que se ocupan de las casas. Los hombres pobres son muy negligentes”. Rocío Pérez comenta que el sábado llegó una mujer sola que parió allí mismo, en una tienda.

Com a conclusió, es pot dir que la gran quantitat de mitjans i recursos desplegats en la cobertura mediàtica del terratrèmol a Haití ha significat una magnífica oportunitat, en general ben aprofitada, d’informar sobre la fortalesa, les mancances i les necessitats de les dones del país a un elevat nombre de lectors i que aquesta informació s’ha mantingut en l’actualitat durant un període llarg en el temps. D’altra banda, s’han detectat certes generalitzacions i mancances de context històric sobre comportaments o característiques que s’atribueixen a la naturalesa dels haitians que reforcen, i en alguns casos reprodueixen, els estereotips que els països del Nord han creat sobre els països del Sud.

Aquests són els links a les noticies:

http://www.elmundo.es/america/2010/04/20/noticias/1271798992.html

http://www.rnw.nl/espanol/article/punto-de-mira-las-mujeres-en-hait%C3%AD