Fa 10 anys, el gener de 1999, es va celebrar el I Congrés de les Dones de Barcelona, que va ser un procés participatiu de totes les ciutadanes per redefinir el model de la ciutat de Barcelona que volien i per a això es van definir quatre temes per a la seva discussió : Espai i temps, La participació de les dones, Els serveis i L’espai mediàtic. D’això van sortir 92 propostes per fer millor la ciutat per a elles, el que vol dir per a tota la ciutadania.

Aquest II Congrés vol adequar la ciutat a les necessitats actuals de les dones i per això s’han organitzat diferents tallers participatius (abril-juliol 2009) al voltant de quatre temes: Les dones transformem des de la ciutadania, Les dones transformem des de la cultura, Les dones transformem els espais públics des de la vida quotidiana, i Les dones transformem des dels temps i els treballs. Totes les propostes sortides d’aquests tallers estan recollides en un document base que és el que s’utilitza en aquest II Congrés per elaborar el futur Pla Municipal de les Dones 2011-2014.

A la Sessió Plenària  d’ahir, després de la Conferència Inaugural, la senyora Victòria Sau Sánchez, vicepresidenta del Consell de Dones de l’Ajuntament de Barcelona, va presentar amb arguments irrefutables i molta ironia La declaració Universal del Reconeixement, Perdó i Abolició del Patriarcat que va lliurar a Gladys Acosta Vargas, directora d’UNIFEM (Fons de Desenvolupament de les Nacions Unides per a la Dona) de la Regió Llatinoamèrica i del Carib perquè ho fes arribar a la directora executiva Inés Alberdi. Juntament amb aquesta petició es demana que des de l’ONU es realitzi un acte simbòlic de reconeixement de l’existència del patriarcat, gestionant “una petició formal de perdó a totes les dones del món per les ofenses i greuges rebuts durant mil.lenis” i al mateix temps que doni per abolit l’Ordre Patriarcal.

Conferència inaugural:

Read the rest of this entry »

El proper Dissabte 17 d’Octubre de 2009 al Col·legi de Periodistes de Catalunya

Més de 500 dones mortes i 1500 desaparegudes a Ciudad Juarez (Méxic). I no s’aturen, no es l’única ciutat ni l’únic pais on l’alt nombre de víctimes i la violència, en especial la sexual, la tortura i la sistemàtica amb què són assassinades ha fet surgir el concepte de FEMINICIDI.

Documentació:

www.mujeresdejuarez.org

www.cimacnoticias.com/site/caso-ciudad-juarez.193.0.htlm

Companya,  com ja saps des de l’ADPC liderem la campanya contra els anuncis de prostitució a la premsa.

Hem iniciat una sèrie d’accions i volem el teu recolçament i suport.

Es tracta que facis servir els teus contactes d’agenda i els envies un SMS amb el text:

NO compris diaris que portin anuncis de prostitució

 VOLEM PREMSA DE QUALITAT.

NO VOLEM “TABLOIDES”

         

 Salutacions cordials

L’Equip de redacció de DonesDigital

( + informació www.donesdigital.cat)

 Per Tona Gusi per a donesdigital  14.10.2009

 Les periodistes també són detingudes, torturades, executades o assassinades com els seus companys en l’exercici de la seva professió i en la defensa de la llibertat d’informació en règims i institucions no democràtiques i en països en conflicte. Però, a més a més, damunt les dones i les dones periodistes la violència masclista s’exerceix com a repressió brutal, des de l’amenaça de vexacions sexuals fins a la violació i altres tortures sexuals… 

Des de L’Associació de Dones Periodistes de Catalunya i la Xarxa Internacional de Dones Periodistes i Comunicadores a Catalunya s’impulsa la denuncia de la violència contra dones periodistes, tasca que està realitzant la  Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere des del novembre del 2005, quan en les seves Jornades Fundacionals a Morelia, Michoacán, Mèxic,  aquesta denuncia permanent va quedar inclosa entre els seus principals objectius.

Des d’aquella data les professionals de les agències CIMAC, SEMlac, CERIGUA, ARTEMISA, AMECO, etc.  han fet un seguiment dels diversos casos a Amèrica Llatina i al Carib.

D’altra banda OLA, FEPALC, FELATRACS, ARTICLE 19 i la FIP cada cop més inclouen indicadors de gènere en les seves alertes. I, finalment, Reporters Sense Fronteres segueix els casos arreu del món, que malauradament -tal i com manifesten els seus informes – van en augment.  Les dones periodistes víctimes de les diverses formes de violència  

Les periodistes també són detingudes, torturades, executades o assassinades com els seus companys, “per i en” l’exercici de  la seva professió i “per i en” la defensa de la llibertat d’informació, enfront de règims i institucions no democràtiques i en països en conflicte. Però,  a més a més, les dones periodistes també són víctimes de la violència masclista que s’exerceix com a repressió brutal, des de l’amenaça de vexacions sexuals fins a la violació i altres tortures sexuals en territoris en conflicte.

La història ens ensenya  que el repressor per humiliar a l’enemic, viola, segresta i s’apropia de les dones del contrari. Aquesta apropiació per la força  i contra la voluntat de les pròpies dones, ha estat sempre per ressaltar la victòria “d’uns” homes  per damunt “d’altres” homes i doblegar el resquici de resistència a l’interior de les persones. Per això, fan servir les dones, per poder penetrar a l’interior dels cossos, i sotmétre-los amb sufriment per a dones i impotència homes vençuts.

Es obvi que les dones periodistes també són víctimes de maltractaments masclistes per part de la parella, ex – parella i d’altres persones que elles estimen, prova d’això són els feminicidis. Però, segons com, no parlem de l’horitzó de vida entre dues persones, sinó de l’estratègia utilitzada per l’home per ofendre a un altre home, a un igual. Aleshores la dona és un mero objecte, una manera més per a doblegar, aplastar   i mermar l’espirit d’un altre home.

Si be sembla que mica a mica hi ha més homes periodistes que defensen els drets de les dones, el pes d’aquesta defensa i la visibilització de les lluites de les dones recau fonamentalment en les periodistes i comunicadores i per aquesta doble categoria reben la violència dels règims i institucions fonamentalistes.

Read the rest of this entry »

COMUNICAT

9 d’octubre de 2009

10 d’octubre: Dia Mundial Contra la Pena de Mort

Firma a www.actuambamnistia.org perquè les autoritats de l’Aràbia Saudita, l’Iran, el Sudan i el Iemen suspenguin les execucions de menors

Madrid.- ‘Issa bin Muhammad ‘Umar Muhammad va ser decapitat el 10 de maig de 2009 a l’Aràbia Saudita per un delicte que suposadament va cometre quan tenia 17 anys. L’Aràbia Saudita va executar a dos menors el 2007 i el 2009 ja n’ha executat almenys a dos més. Es tem que almenys altres vuit estiguin a l’espera d’execució.

Mohammad Reza Haddadi, continua condemnat a mort a l’Iran per un assassinat que presumptament va cometre quan tenia 15 anys. La seva execució ha estat aplaçada fins a quatre ocasions. L’Iran va executar el 2007 almenys a 8 menors, la mateixa xifra que el 2008, mentre que en el que portem de 2009 n’ha executat ja a tres. Almenys altres 140 menors estan condemnats a mort.

Adil Muhammad Saif al-Ma’amari va ser executat el febrer de 2007 al Iemen quan només tenia 16 anys, després de confessar, presumptament sota tortura, haver assassinat a un familiar durant una discussió.

Al Sudan, quatre persones de 17 anys es troben en procés judicial per la seva suposada participació en els atemptats de Khartum de maig de 2008. Almenys dos menors de 16 i 17 anys han estat condemnats a mort. 

Aquests quatre països, l’Aràbia Saudita, l’Iran, el Iemen i el Sudan, segueixen imposant la pena capital i executant a persones que eren menors en el moment de cometre els delictes. En el Dia Mundial Contra la Pena de Mort que es celebra demà, 10 d’octubre, Amnistia Internacional es dirigeix a les seves autoritats perquè posin fi a aquesta pràctica inhumana, cruel i degradant.

L’organització llença una campanya a www.actuaambamnistia.org per sumar firmes que aconsegueixin, en el camí cap a l’abolició total de la pena capital, acabar amb les execucions de menors. Les signatures s’entregaran, junt amb les recollides per la Coalició Mundial contra la Pena de Mort, el pròxim 20 de novembre, Dia Internacional dels Drets de la Infància i vigèsim aniversari de la Convenció dels Drets dels Infants, que els quatre països estan obligats a respectar.

Tendències en pena de mort el 2009
Al nou informe titulat “Pena de mort: ¿una pena en vies d’extinció?” que Amnistia Internacional publica avui, es posa en relleu com la major part del món està avançant cap a l’abolició amb un pas lent però ferm.

L’any 2008 va acabar amb una nova resolució de l’Assemblea General de les Nacions Unides en la que es demana una moratòria de les execucions, com primer pas cap a la suspensió total. Va ser aprovada amb 106 vots a favor, 46 en contra i 34 abstencions: un resultat que suposa un important avenç amb respecte a una altra resolució similar de 2007.

Burundi i Togo s’han afegit durant el 2009 a la llista de països abolicionistes per llei per a tots els delictes, que suma ja 94 nacions, a les que s’afegeixen 10 que han suprimit la pena de mort per a delictes comuns, i 35 que són considerades abolicionistes en la pràctica. En total, 139 abolicionistes per 58 que mantenen la pena, encara que molts fa anys que no recorren a ella. També l’Estat de Nou Mèxic als Estats Units ha abolit la pena capital aquest any.

Tot i això, malgrat els avenços registrats i els bons auguris, les dades no permeten baixa la guàrdia i segueix sent molt preocupant l’ús de la pena de mort a països de tot el món. Per exemple, a l’Iran es va produir un notable increment de les execucions durant el període transcorregut entre les eleccions presidencials i la investidura del president el passat 5 d’agost. Als Estats Units ja s’havia rebassat el setembre de 2009 la xifra total d’execucions assolit al 2008; igual que a l’Iraq, on s’han documentat en els primers nou mesos de 2009 un total de 15 execucions més que en tot el 2008. Per la seva part, el Japó continua executant a persones amb malaltia mental, i l’Estat d’Aceh, a Indonèsia, ha reinstaurat aquest any les lapidacions.

La pobresa en el corredor de la mort
En aquest nou informe de l’organització s’aborda també la manera discriminatòria en què s’aplica sovint la pena de mort, imposant un número desproporcionat de condemnes a persones pobres i a membres de minories i comunitats racials, ètniques i religioses a diversos països del món.

Ja sigui a Nigèria, als Estats Units, l’Iran o l’Aràbia Saudita, la capacitat per pagar-se una bona defensa, per tenir accés a sectors influents de la societat, o inclús per retribuir als familiars de les víctimes per tal que accedeixin a l’indult, es converteix en la clau per poder eludir el patíbul. Tant és així, que en molts casos l’estatus socioeconòmic de l’acusat determina les possibilitats de ser executat o no.  Per exemple, el cost de la defensa de Pablo Ibar, espanyol condemnat a mort als Estats Units, ronda els 400.000 dòlars només a la fase d’apel·lació davant el tribunal que el va condemnar inicialment.

La pobresa pot estar associada a altres factors agreujants, com ser treballador immigrant, com passa a l’Aràbia Saudíta, país en el que molts dels executats són immigrants de països pobres. És freqüent que aquests acusats no tinguin advocat defensor ni traductor i no puguin seguir ni tan sols les acusacions del tribunal en àrab, així com que tampoc tinguin diners ni accés a figures influents, com autoritats o caps de tribu, factors crucials para aconseguir l’indult.

A diversos països islàmics, a la qüestió de la defensa es suma la de la legislació que permet aconseguir l’indult si la família de la víctima accepta a canvi una indemnització econòmica que ha de pagar la família de l’acusat i que sol ser molt elevada. A l’Iran, per exemple, la llei sobre assassinat i lesions físiques basada en qisas (càstig equivalent al delicte comés) i diyat (“diner de sang” en forma d’indemnització econòmica) és discriminatòria en la pràctica, ja que només les persones riques i poderoses solen tenir mitjans per aconseguir el perdó de la família de la víctima i la llibertat del condemnat.

Si la baixa qualitat de la defensa d’ofici és un factor agreujant a molts països, a d’altres, els més pobres, la defensa pràcticament no existeix. És el cas de Nigèria, on almenys 40 persones van ser condemnades a mort el 2008 i al voltant de 735 estaven pendents de ser executades, entre elles 11 dones. Nigèria compta amb un sistema de justícia penal corroït per la corrupció, la negligència i una carència de recursos, que afecta majoritàriament a les persones pobres al no proporcionar-los un judici just.

Espanya i la pena de mort
El Govern espanyol anuncià el juny de 2008 una iniciativa contra la pena de mort l’objectiu de la qual és aconseguir una moratòria de les execucions en tot el món el 2015. Mesos després, el setembre de 2008, el President Rodríguez Zapatero llançà aquesta iniciativa a nivell mundial durant el seu discurs davant l’Assemblea General de les Nacions Unides.

En ocasió de la celebració d’aquest Dia Mundial contra la Pena de Mort, Amnistia Internacional demana al Govern espanyol que doni un nou impuls a la seva iniciativa durant els pròxims mesos. A més, l’organització ha demanat al president Rodríguez Zapatero que a la reunió amb el seu homòleg nord-americà Barack Obama el pròxim 13 d’octubre, l’insti a donar suport a la pròxima resolució per una moratòria internacional en el marc de Nacions Unides.

Durant el període en que Espanya assumeixi la Presidència de la Unió Europea serà fonamental l’impuls del Govern espanyol per a que a la tardor de 2010 l’Assemblea General de les Nacions Unides aconsegueixi recollir els suports necessaris per seguir avançant cap a un món lliure d’execucions.

Espanyols condemnats a mort
Pablo Ibar porta pres des de 1994 i es troba al corredor de la mort de Florida (els Estats Units) des de l’any 2000. En aquests moments, el seu cas està pendent d’un recurs presentat pel seu advocat perquè es repeteixi el judici i la investigació al voltant d’un possible sospitós dels crims que s’imputen a Pablo.  .

Nabil Manakli, ciutadà espanyol d’origen siri, va ser detingut el 1997 al Iemen i condemnat a mort l’any 2003. Està pendent de que es compleixi el seu anunciat trasllat a Espanya, en virtut del Conveni sobre el Trasllat de Persones Condemnades, signat per Espanya i el Iemen el 2007 i ratificat pel president iemenita el 2008. Malgrat això, a data d’avui no s’ha produït el trasllat, sembla ser perquè el president del Iemen no ha signat encara el decret per commutar la seva pena de mort per una altra que pugui complir a Espanya.

/// FI

***************

COMUNICAT

3 d’octubre de 2009

Un acte simbòlic reivindica la seva protecció a Barcelona

Barcelona.- Amnistia Internacional Barcelona ha fet una homenatge als defensors i defensores de drets humans de Colòmbia que des fa massa temps corren greu perill, com demostra l’elevat nombre de defensors i defensores assassinats i desapareguts en els darrers anys.

Des de les 11 fins les 14 hores del matí, a l’avinguda de la catedral de Barcelona, s’han estès sobre l’asfalt 300 siluetes de cartró de mida natural representant defensors i defensores assassinats, desapareguts, forçats a exiliar-se o amenaçats. Una torre de tres metres d’alçada mostrava un munt de noms de defensors i defensores que han sofert tot tipus de represàlies per la guerrilla, els paramilitars i les forces de seguretat de l’estat per reivindicar la defensa dels defensors i defensores de drets humans colombians. Una breu posada en escena per activistes amb les siluetes mentre llegia el manifest en defensa dels defensors de drets humans així com els noms i cognoms de defensors i defensores morts, desapareguts, desplaçats i amenaçats ha concretat l’homenatge d’Amnistia Internacional.

Durant l’acte en defensa de defensors i defensores de drets humans colombians ho pogut escoltar-se el testimoni de la defensora Nancy Fiallo que ha estat un any a Barcelona, acollida al Programa de Protecció de Defensors de Drets Humans d’Amnistia Internacional, però que ara ha decidit tornar a continuar la seva tasca a Colòmbia tot i que la situació no ha millorat a Colòmbia per als defensors i defensores de drets humans.

Amnistia Internacional Barcelona surt al carrer perquè és bon moment per exigir justícia i la fi de la impunitat de les violacions dels drets de defensors colombians. També per exigir que els alts funcionaris governamentals, inclòs el President de la República de Colòmbia, deixin de fer declaracions que desqualifiquen a defensors i defensores i els acusen falsament d’aliats de la guerrilla.

Avui, a Colòmbia, la situació d’homes i dones que defensen els drets humans és molt arriscada, com ho demostra la declaració de la Relatora Especial de Nacions Unides, Margaret Sekaggya, del 18 de setembre de 2009, sobre la situació dels defensors de drets humans després de la seva visita a Colòmbia:

“A la llum del que he vist i sentit en els últims dotze dies, encara hi ha a Colòmbia patrons d’assetjament i persecució contra els defensors de drets humans, i sovint contra els seus familiars. Periodistes, sindicalistes, magistrats, advocats, activistes estudiantils i juvenils, dones defensores, líders indígenes i afrocolombians, així com activistes contra la discriminació per orientació sexual han estat assassinats, torturats, maltractats, desapareguts, amenaçats, capturats i detinguts arbitràriament, judicialitzats, vigilats , desplaçats per la força, o obligats a exiliar-se, o bé s’ha entrat violentament a les seves oficines i s’han robat els seus arxius. Algunes d’aquestes violacions cal atribuir-les a membres de la guerrilla, a nous grups armats il·legals i a grups paramilitars que, segons els defensors de drets humans, no han estat desmantellats”.

El passat mes d’abril es feren públics documents que demostren el muntatge d’una gegantina operació d’espionatge il·legal del Departament Administratiu de Seguretat (DAS, servei d’intel·ligència de l’Estat) contra les persones que defensen els drets humans. S’han intervingut il·legalment trucades telefòniques de defensors de drets humans; se’ls ha seguit, vigilat i fotografiat. I no només el DAS, també la Policia i l’Exèrcit han espiat a defensors de drets humans per coaccionar, frustrar i eliminar la seva tasca de defensa dels drets humans.

El treball dels defensors de drets humans protegeix els drets civils, polítics, econòmics, socials i culturals de tots els ciutadans, salva vides, evita crims i altres violacions de drets humans, combat la impunitat, enforteix l’Estat de Dret, protegeix la població civil, lluita contra la impunitat i promou la pau.

Amnistia Internacional exigeix que es protegeixi eficaçment la vida, la integritat física i la llibertat dels defensors i defensores de drets humans colombians. Exigeix també que s’acabin a Colòmbia les acusacions fiscals sense base contra defensors i defensores de drets humans, així com totes les actuacions i pràctiques que atempten contra la dignitat i llibertat de defensors i defensores de drets.

Amnistia Internacional crida a les forces estatals de seguretat de Colòmbia, als paramilitars i a les guerrilles per a que d’una vegada respectin els principis de les convencions i tractats de dret internacional humanitari.

Amnistia Internacional exigeix també a l’Estat colombià que promogui i defensi els drets humans de tots els habitants i residents del país per construir una Colòmbia justa, pacífica i democràtica, com l’obliga la signatura i ratificació de les lleis internacionals de drets humans.

Entrevista con la periodista Elvira Altés*
por Mariangela Giaimo para la revista Brecha.
Montevideo, 25 de septiembre 2009

 ”Si precaritzem la professió debilitem la democràcia”

Aquesta especialista en periodisme amb enfocament de gènere va parlar amb fractura sobre els perills de la precarització del treball periodístic i el conseqüent afebliment de la democràcia, l’espectacularització de les notícies sobre violència i els desavantatges que pateixen les dones en aquesta professió.

Mariangela Giaime

-Per aquests costats hi ha un debat sobre la construcció de les notícies, sobre si l’abundància de notes policials és una demanda del públic o un caprici dels mitjans que crea una gran sensació d’inseguretat …
-Hi ha un espectacularització de la violència. De la violència de caràcter policial o domèstica. En aquest últim cas és l’espectacle públic de la violència privada. Es mostren les parts més morboses. És un periodisme que se situa com crònica policial, quan s’hauria de marcar com una notícia que vulnera els drets humans. No és un esdeveniment casual sinó un símptoma de la societat. L’espectacularització evidència, però al mateix temps banalitza. I es fa per vendre. En els casos de violència domèstica no hi ha una causa i un efecte, sinó un home que no ha estat capaç de dirimir els seus conflictes d’una forma dialogada i utilitza la violència contra un ésser que considera inferior. Cal desmuntar la idea de la supremacia de l’home respecte a la dona.

Read the rest of this entry »

opinions de les periodistes de la Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere:

De Méxic

De:: Adriana Mújica <amujicamurias@yahoo.com..mx>
Assumpte: Per el respecte a la dona
A: defensora@elpais.es
Data: dijous 3 setembre 2009, 18:20

Defensora de la lectora
P r e s e n t

Per aquest mitjà em dirigeixo respectuosament a vostès, com a dona i com a periodista, per manifestar la meva indignació per les fotografies publicades en el seu diari sobre prostitució a Barcelona. Considero que les mateixes col.loquen a la dona en una situació denigrant que violenta no només a les dones directament sinó el que estableix la CEDAW i la Convenció de Belem do Pará, per citar només dos documents d’observança internacional. De la mateixa manera que ha d’estar violentant legislació del seu país que protegeixi els drets de les dones.
Em sembla que amb el fet de la publicació d’aquestes fotografies, el seu prestigiat diari violenta directament a les dones pel que incorre en una violència institucional.
Finalment, vull assenyalar que l’ètica periodística ha de tenir una observança puntual d’, en aquest cas, els drets de les dones i que El País (del qual per cert no trobo a disposició de els / les lectors /  el seu Codi d’ètica) hauria de revisar les polítiques de publicació i, si escau, realitzar una sèrie de línies bàsiques com les següents:
* No justificar el morbo amb el “interès social”
* Suprimeix missatges (visuals o escrits) que contribueixin a crear estereotips
* Evitar la criminalització de les víctimes (i les sexe servidores són víctimes del sistema)
* Evitar imatges que lesionin la dignitat de la dona

Esperant que atenguin aquest missatge, els hi envio salutacions des de Mèxic.
Atentament

Adriana Mújica Murias

http://amujica.wordpress.com/

http://mx.geocities.com/amujicamurias/radioinfantiladolescente.html

http://www.niunamasmorelos.org.mx/

Fecha: jueves 3 de septiembre de 2009, 18:20

——————————————————-

De Catalunya

From: Krmen Freixa <freixakrmemiembra@gmail.com>
Date: 04/09/2009 08:40
Subject: [redvisiongenero] Per el respecte a les dones en els reportatges periodístics
To: defensora@elpais.es

Pertanyo a la Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere i l’Associació de Dones Periodistes. Subscric totalment el missatge que una companya els ha enviat (que reprodueixo més avall) i afegeixo que potser ja va sent hora que els seus reportatges es corresponguin amb les qualitats de periodisme d’avantguarda que se li atribueixen al seu grup eidtorial.

Així que què els semblaria l’altra visió periodística d’aquest reportatge:
a / Encara hi ha molts Puteros als carrers de les nostres ciutats.
b / Encara hi ha homes que paguen per tenir relacions sexuals
c / Per cada puter que paga sexe, les màfies trafiquen tres dones
d / els carrers de les nostres ciutats inundades per les màfies que prostitueixen dones per obtenir la possibilitat d’obrir més “clubs de cites”
d / Els Puteros font de malalties de transmissió sexual. Les dones traficades víctimes de les màfies i dels qui els transmeten malalties.

I així, podríem seguir amb una sèrie de reportatges que contribuirien a col.locar en aquest punt de partida dels anys vuitanta on tothom va semblar tenir clar que la prostitució era tràfic de dones, que les dones prostituïdes eren el producte de la misèria i la pobresa i de ser un puter, pagar per tenir relacions, era una conducta molt primitiva i reaccionària. I només denotava una incapacitat per establir relacions d’igual a igual, una incapacitat per seduir a algú, per interessar.
Moltes gràcies per la seva atenció
Krmen Freixa
http://cicatricestransgenicas.blogspot.com

——————————————–

Read the rest of this entry »

Per Leire Saitua
RIPVG
per CLARIANAcomunicación

Llegint el periodista i pacifista italià Tiziano Terzani

Jo, que pena que aquestes a punt d’anar-te’n, Concha.

Matí dissabte teníem previst sortir per Luang Prabang. Arribarem ja anocheciendo.
Complir els 50 anys pel camí, per cert.
De manera que no és possible trobar-nos a Chiang Mai, a no ser que ens oblidem de Luang Prabang, però també em fa pena, estant a només 10 h en bus.

Potser a la tornada de Luang Prabang, podem passar uns dies a Chiang Mai i enviar alguna crònica des alla.

I si no, podem fer alguna cosa per email.

Estic llegint un llibre del desaparegut periodista i pacifista italià Tiziano Terzani “La fi és el meu principi” (2004) del qual us copio uns paràgraf, per si et suggereix alguna reflexió a la qual jo pugui donar forma d’article.

“Birmània aquesta dirigida per un nefast règim de militars horribles i torturadors que jo sempre he condemnat.? Et he explicat-es dirigeix al seu fill Folco, que li està entrevistant en el llibre-aquesta escena dramàtica de quan em encontre a la carretera de Kentung conun grup de joves disdentes, malalts, que havien estat sotmesos a treballs forçats? Evidentment em va impressionar.

L’interessant és que des de fa vint o trenta anys, la comunitat internacional … la Comunitat Europea, les Nacions Unides, els nord-americans … ha fet de tot perquè el règim canviï, es torni democràtic. A més, hi ha un personatge extraordinari que lidera el moviment democràtic, Aung San Suu Kyi, a qui, amb les habituals maniobres politico-oportunistes, van concedir el premi Nobel de la Pau. És una dona fantastica, molt valenta, filla d’un heros dela guerra d’independència birmana contra els japonesos. Una gran heroïna el pare va ser assassinat, com de costum. Així que la contraposició és entre aquests militars assassins, d’una banda i de l’altra, aquesta sílfide, sota arrest domiciliari des de fa anys.

Bé, aquesta és la història tal com la veiem. Però? Que hi ha darrera de la història? Estanlos interessos de les grans empreses petrolieres que esperen entrar en el país, perquè per Birmània passa el petroli, i estan els milers de milions dels japonesos, que volen fomentar el desenvolupament amb hotels de cinc estrelles, carreteres, vaixells que naveguin pel llac Inle i un aeroport ampliat perquè arribin turistes. I si matí, sota pressions occidentals, aquest règim cau, de caure, i la senyora Aung San Suu Kyi pren el poder, Birmània es convertira en una altra Tailàndia: turisme sexual, prostitutes, bordells, beneficis … Marlboro, Coca-Cola, texans … ”

… ? Que esperes, que guanyin els militars? ! No! Com vas a desitjar això? ? Esperes que guanyi ella? Bé, si guanya ella, en uns mesos Birmània s’acaba. Van arribar els gratacels de ciment …
… ? Com es pot estar amb els militars? És impossible. Però hauria de posar en guàrdia contra el que passarà el dia que Birmània serà liberalitzada. “Pg. 295

Estem vivint un moment clau a nivell planetari i aquesta és una qüestió que em sembla vital.
Birmània pot ser el punt d’acupuntura al planeta que faci que, en lloc d’instal • lar l’Estat Global Feixista, de control absolut pel poder econòmic-polític-ideològic, camuflat en xips que tots portem ja en els nostres documents d’identitat, etc. la Humanitat faci aquest salt quàntic a ciutadans del paradís que ja és, el Regne del cel a la terra.

I per què no?, Com a compte Terzani,

“la dictadura de Marc, a Filipines, durant molts anys una de les més horribles a Àsia, amb crims espantosos comesos per aquest canalla, amb munts de persones assassinades i desaparegudes, acaba sense enfrontaments.”
“Els carrers estan plens de gent, les monges preguen i, al final, el poble envaeix el palau de Malacanan i els soldats es deixen anar. …! No van disparar ni un sol tret! … La dictadura havia acabat.” pg. 345

Una forta abraçada,! Valent!