Clariana de comunicació

Entrevista con la periodista Elvira Altés*
por Mariangela Giaimo para la revista Brecha.
Montevideo, 25 de septiembre 2009

 ”Si precaritzem la professió debilitem la democràcia”

Aquesta especialista en periodisme amb enfocament de gènere va parlar amb fractura sobre els perills de la precarització del treball periodístic i el conseqüent afebliment de la democràcia, l’espectacularització de les notícies sobre violència i els desavantatges que pateixen les dones en aquesta professió.

Mariangela Giaime

-Per aquests costats hi ha un debat sobre la construcció de les notícies, sobre si l’abundància de notes policials és una demanda del públic o un caprici dels mitjans que crea una gran sensació d’inseguretat …
-Hi ha un espectacularització de la violència. De la violència de caràcter policial o domèstica. En aquest últim cas és l’espectacle públic de la violència privada. Es mostren les parts més morboses. És un periodisme que se situa com crònica policial, quan s’hauria de marcar com una notícia que vulnera els drets humans. No és un esdeveniment casual sinó un símptoma de la societat. L’espectacularització evidència, però al mateix temps banalitza. I es fa per vendre. En els casos de violència domèstica no hi ha una causa i un efecte, sinó un home que no ha estat capaç de dirimir els seus conflictes d’una forma dialogada i utilitza la violència contra un ésser que considera inferior. Cal desmuntar la idea de la supremacia de l’home respecte a la dona.

-En aquesta espectacularització cal mostrar tot. Què opina sobre l’ús del dret a la imatge?
-A la televisió espanyola es mostra la sang del terra i després es veu el cos de la dona embolicat en un sac de plàstic. Això aporta una mica? Les lipsi estan molt bé per poder comptar en paraules i no utilitzar imatges que poden vulnerar els drets de les persones. És com quan se li pregunta als veïns sobre la relació de la parella, això aporta alguna cosa a la informació? Hi ha molta mandra per part dels periodistes-i em dol dir-ho perquè sóc del pal-, que han de buscar altres fonts especialitzades-com grups de dones i institucions-i no quedar-se només amb el comunicat policial. Les simples declaracions no són notícies, són falsos esdeveniments. Els periodistes han de presentar la informació ben contrastada i jugar, així, a favor de la ciutadania.
-Però aquest mecanisme ¿respon a una lògica patriarcal, o de producció ràpida de notícies segons la lògica de mercat?
-Crec que es conjuguen les dues i fan un bucle pervers. No crec en les conspiracions. Però hi ha rutines periodístiques d’enfocar i construir les notícies que són ideològiques. Quan s’enfoquen els escenaris policials es fa per mostrar el que està malament i sancionar. Per això és necessari tenir formació i recursos. Les empreses periodístiques haurien de pensar i reflexionar abans sobre quin tipus de fonts, paraules i imatges cal utilitzar. Les preguntes són: això afegeix informació?, El sac de plàstic aclareix més el que ha passat?, O només se li afegeix impacte emocional? La utilització de la música de pel lícules com a fons de les policials és un recurs bastard. Es maltracta intel.lectualment l’espectador, perquè aquest subratllat musical és com una indicació del que ha de sentir. I al mateix temps s’abarateix el producte periodístic. La música és un recurs fàcil en contra de la recerca i la confrontació de fonts. Cal mantenir una mirada periodística i no policial: mostrar persones i no delinqüents sense presumpció d’innocència. Per aparèixer en aquestes imatges són culpables. I això no està dins de les característiques de l’Estat de dret.
- Com va impactar la crisi econòmica mundial en els mitjans i en aquestes lògiques de producció? Han canviat els continguts periodístics?
-Hi ha hagut moviments subterranis i prejubilacions. Això és terrible, perquè ¿de qui van a aprendre els nous periodistes? Els diaris es venen cada vegada menys i es consulta molt Internet. A la xarxa hi ha la participació de les persones com a periodistes-per exemple en blocs-. Però en aquests espais no hi ha necessàriament un treball amb normes ètiques, garanties i valors professionals. El periodisme és necessari. Si precaritzats la professió de periodistes debilitem la democràcia. Si una periodista no té una empresa o suport que li permeti investigar males pràctiques polítiques o empresarials la corrupció augmenta i tot és menys transparent.
-En el periodisme ibèric és comú el contingut informatiu amb enfocament de gènere?
-A Espanya a aquests temes els hi diuen “tous”, perquè són els que no tenen importància en l’agenda. No obstant això, veig que cada vegada més es plantegen notes en què es mostra com viuen les dones una situació o com viuen els homes determinades activitats que fins avui havien estat femenines. Això s’aconsegueix gràcies al fet que a Espanya es desagreguen les estadístiques per sexe. D’aquesta manera, per exemple, veiem com l’atur afecta a homes i dones i ens adonem que hi ha diferències-segons el femení i el masculí-pel que fa a l’accés al treball, els estudis o la direcció d’una empresa. Hi ha molts aspectes que queden invisibles perquè hi ha des d’un sol punt de vista, que és el androcèntric. Segons el seguiment quinquennal d’un observatori mundial, si augmenta la representació femenina en els mitjans és com a víctimes de la violència o en l’àmbit de l’entreteniment. No puc evitar pensar que en ambdós casos estan exposades a una gran vulnerabilitat. Unes perquè són maltractades o assassinades, i les altres són carn d’exhibició sense cervell. Des del punt de vista professional, les dones periodistes són les que viuen major precarietat i tenen més dificultat per arribar a llocs de decisió. Són les que han de triar entre la professió o la maternitat, si es dediquen a temes “tous” tindran menys possibilitat de promoció i credibilitat professional, si es dediquen a temes durs seran vistes amb moltes suspicàcies per part dels seus companys. Ser dona periodista té alguns handicaps. Hem fet estudis sobre titulats de comunicació: hi ha un 85 per cent de dones en aquesta cursa, però els que arriben a tenir un càrrec o estar fixos en el medi són primer els homes. Les dones es queden en els gabinets de comunicació o en les revistes femenines.* Especialista en anàlisi amb enfocament de gènere dels mitjans de comunicació. Va participar de les II Jornades Nacionals de Periodisme amb Perspectiva de Gènere (16, 17 i 18 de setembre), activitat organitzada per l’Institut Nacional de les Dones (Inmujeres), del Ministeri de Desenvolupament Social, i amb suport de l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional per al Desenvolupament (AECID) i la Comissió Intermunicipal de Gènere del Congrés Nacional d’Intendents. Periodisme de gènere- Què és el periodisme amb perspectiva de gènere?
-És el que pensa a la societat com formada per homes i dones que intervenen de diferents formes tant en l’àmbit públic com el privat. Significa veure on hi ha les dones i els homes des d’una mirada àmplia i plural. Aquest abordatge descobreix que hi ha molta diversitat i diferents “formes del fer” per explicar. No és periodisme feminista. ¿Estalvien diferent els homes que les dones? Com afecta això a la propietat privada? Hi ha més cases a nom de dones que d’homes? Quan ens fem aquestes preguntes i comparem amb el masculí, ampliem la mirada i descobrim coses molt diferents.
-L’especialista espanyola Raquel de La Calle Hidalgo està escrivint una guia de criteris per a la incorporació del llenguatge inclusiu en les comunicacions-internes, externes, i en els formularis-per a les intendències de Montevideo, Canelones i Maldonado. La comunicació “inclusiva” és realment una eina de canvi o es queda en allò “políticament correcte”?
-El llenguatge crea, convoca i fa visibles les coses. Les dones gairebé sempre queden amagades darrere d’un genèric masculí. Amb el llenguatge es poden trobar formes d’anomenar sense excloure. En comptes de dir “els uruguaians” es pot anomenar “la població uruguaiana” i les dones es poden sentir més incloses. El llenguatge políticament correcte té la seva raó de ser en el desig de no ofendre als col·lectius. Les dones no som una minoria però patim el que alguns autors anomenen com “aniquilació simbòlica”, no estem representades, o d’estar-ho és baix estereotips simplistes. A més el llenguatge inclusiu també va en favor dels homes, perquè d’aquesta manera sabrem quan estem parlant només d’ells, d’elles, o de tots dos.
————————————————– ——————————————- Fitxa

Altés és professora de periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona i coordinadora de la revista trimestral Dones-de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya-* i autora d’Imatges de les dones en els mitjans de comunicació (2000), El sexe de la notícia (2000); La premsa per dins. Producció informativa i transmissió d’estereotips (2002); Les dones periodistes en el temps de la República (2007), entre altres publicacions.* Http://www.adpc.cat/Revista_Dones