Fotografies i text de Lídia Vilalta
XIDPIC.CAT-XIPVG
Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere

El volcà Popocatépetl, en so de pau i sense foc, des del santuari de la Mare de Déu dels Remedios, a Cholula, (Puebla).

Santuari de los Remedios davant del volcà Popocatepetl (Cholula-Puebla)
I el santuari des d’on vàrem ’caçar’ el volcà Popocatépetl.

Per Leire Saitua
RIPVG
per CLARIANAcomunicación

Llegint el periodista i pacifista italià Tiziano Terzani

Jo, que pena que aquestes a punt d’anar-te’n, Concha.

Matí dissabte teníem previst sortir per Luang Prabang. Arribarem ja anocheciendo.
Complir els 50 anys pel camí, per cert.
De manera que no és possible trobar-nos a Chiang Mai, a no ser que ens oblidem de Luang Prabang, però també em fa pena, estant a només 10 h en bus.

Potser a la tornada de Luang Prabang, podem passar uns dies a Chiang Mai i enviar alguna crònica des alla.

I si no, podem fer alguna cosa per email.

Estic llegint un llibre del desaparegut periodista i pacifista italià Tiziano Terzani “La fi és el meu principi” (2004) del qual us copio uns paràgraf, per si et suggereix alguna reflexió a la qual jo pugui donar forma d’article.

“Birmània aquesta dirigida per un nefast règim de militars horribles i torturadors que jo sempre he condemnat.? Et he explicat-es dirigeix al seu fill Folco, que li està entrevistant en el llibre-aquesta escena dramàtica de quan em encontre a la carretera de Kentung conun grup de joves disdentes, malalts, que havien estat sotmesos a treballs forçats? Evidentment em va impressionar.

L’interessant és que des de fa vint o trenta anys, la comunitat internacional … la Comunitat Europea, les Nacions Unides, els nord-americans … ha fet de tot perquè el règim canviï, es torni democràtic. A més, hi ha un personatge extraordinari que lidera el moviment democràtic, Aung San Suu Kyi, a qui, amb les habituals maniobres politico-oportunistes, van concedir el premi Nobel de la Pau. És una dona fantastica, molt valenta, filla d’un heros dela guerra d’independència birmana contra els japonesos. Una gran heroïna el pare va ser assassinat, com de costum. Així que la contraposició és entre aquests militars assassins, d’una banda i de l’altra, aquesta sílfide, sota arrest domiciliari des de fa anys.

Bé, aquesta és la història tal com la veiem. Però? Que hi ha darrera de la història? Estanlos interessos de les grans empreses petrolieres que esperen entrar en el país, perquè per Birmània passa el petroli, i estan els milers de milions dels japonesos, que volen fomentar el desenvolupament amb hotels de cinc estrelles, carreteres, vaixells que naveguin pel llac Inle i un aeroport ampliat perquè arribin turistes. I si matí, sota pressions occidentals, aquest règim cau, de caure, i la senyora Aung San Suu Kyi pren el poder, Birmània es convertira en una altra Tailàndia: turisme sexual, prostitutes, bordells, beneficis … Marlboro, Coca-Cola, texans … ”

… ? Que esperes, que guanyin els militars? ! No! Com vas a desitjar això? ? Esperes que guanyi ella? Bé, si guanya ella, en uns mesos Birmània s’acaba. Van arribar els gratacels de ciment …
… ? Com es pot estar amb els militars? És impossible. Però hauria de posar en guàrdia contra el que passarà el dia que Birmània serà liberalitzada. “Pg. 295

Estem vivint un moment clau a nivell planetari i aquesta és una qüestió que em sembla vital.
Birmània pot ser el punt d’acupuntura al planeta que faci que, en lloc d’instal • lar l’Estat Global Feixista, de control absolut pel poder econòmic-polític-ideològic, camuflat en xips que tots portem ja en els nostres documents d’identitat, etc. la Humanitat faci aquest salt quàntic a ciutadans del paradís que ja és, el Regne del cel a la terra.

I per què no?, Com a compte Terzani,

“la dictadura de Marc, a Filipines, durant molts anys una de les més horribles a Àsia, amb crims espantosos comesos per aquest canalla, amb munts de persones assassinades i desaparegudes, acaba sense enfrontaments.”
“Els carrers estan plens de gent, les monges preguen i, al final, el poble envaeix el palau de Malacanan i els soldats es deixen anar. …! No van disparar ni un sol tret! … La dictadura havia acabat.” pg. 345

Una forta abraçada,! Valent!

Bahreim, 28 de juilo de 2009

Procedentes de London, ya estamos en Bahrein, una isla en el Golfo Persico, paraiso fiscal en el desierto de los petrodolares.

El viaje es largo, con muchos ratos de aeropuerto. Ya hemos visto algunas mujeres con burka, solo una rayita de luz para los ojos.

(Procedents de London, ja estem a Bahrain, una illa  del Golf Pèrsic, paradis fiscal en el desert dels petrodolars. El viatge és llarg, amb moltes estones d’aeroport. Ja hem vist algunes dones amb burka, solament una ralleta de llum per als ulls.)

———————————-

Kong Caen, 1 d’agost de 2009

Estamos totalmente inmersos en una familia mixta de thailandesa y falang (guiri) con dos nino y nina de una pareja thai anterior, en Kong Caen, al norte del pais.

En las aldeas mas pequenas, los varones thailandeses, si pueden permitirselo economicamente tienen concubina. Las mujeres se resisten, pero a veces no queda mas remedio que compartir lecho, ademas de con hijas e hijos, con la nueva.

Las mujeres miran por su supervivencia. Si el varon no puede asegurar la subsistencia, al parecer no hay mucho problema en cambiar de pareja, lo primero es lo primero.

Hoy hemos pasado un rato en el paraiso. La cascada de Tontat, seguro que hace 500 anos se banaban igual que hoy pero sin camiseta ni pantalon corto.

Hemos sembrado un pequeno cuarzo, como hicimos en el Huerto de los Olivos-Jerusalem, mas tarde en Helles Gate-Kenya, y despues en Harnap-Suecia. Antes y despues siempre pasando por el Ur Ederra (agua hermosa), rio de aguas turquesa en Nafarroa-Euskal Herria.

Acupuntura en lugares estrategicos del planeta para contribuir a sanar la madre tierra.

Acontinuacion un masaje thai de !dos horas!
Estas mujeres estan entrenadas para llevarte directamente a la felicidad.

Y que caras, son bellezas naturales, sonrien y no son sumisas, son de casa. 

Acabamos con una barbacoa. Un rudimentario recipiente con fuego de carbon directamente sobre la mesa y vamos poniendo pedazos de carne, pescado, y caldo en el borde, en el que las verduras frescas cuecen una sopa.

Y cada vez que salimos a la calle, la misma pregunta: Ha encendido alguien la calefaccion. Sauna humeda refrescada por el viento que corre entre el verde de los arboles y los milenarios arrozales. 

Si, podria ser el paraiso, si no fuera por anacronismos como que a las 6 de la tarde suena el himno nacional y las estaciones o los parques se paralizan como en los cuentos de los castillos, hipnotizados por el encantamiento real. No podia ser de otra manera, si hasta los jefes de partidos, corruptos, mas o menos, se postran de bruces en el suelo ante la presencia de sus adoradas majestades. Torres mas altas han caido.

Por lo demas, lo de todas partes: chaletes tipo USA, en urbanizaciones y chabolas de hojalata al borde de la carretera.

Supermercados que van desplazando a la infinidad de puestos callejeros y mucho turista en Bagkok-Kao San Road.

——————————

Laos, 6 d’agost de 2009

Laos es un regimen comunista, y al parecer las organizaciones son del gobierno o proximas pero seguro que hay gente interesante.Hay mucha pobreza sobre todo entre las mujeres, que no tiene estudios (para los varones siempre esta el recurso de ir de monjes de pequenos -conocemos aqui dos hermanois amigos que entraron a los 10 y 12 anos- y luego se salieron a los 22 y 24, cuando habian terminado la secundaria.

(Laos és un regim comunista, i pel que sembla les organitzacions són del govern o pròximas però segur que hi ha gent interessant. Hi ha molta pobresa sobretot entre les dones, que no tenen estudis (per els homes sempre hi ha el recurs d’anar de monjos de petits. Coneixem aqui dos germas - amics nostres - que van entrar als 10 i 12 anys i després en van sortir als 22 i 24, quan habian acabat la secundària.

Per a les noies la cosa no és tan facil, sobretot si són del camp. El regim comunista garanteix l’ensenyament gratuït, però han de pagar-se el menjar, l’uniforme, el transport i els llibres, amb la qual cosa, en la pràctica no poden accedir a estudiar.

En una factoria tèxtil en la qual treballen la seda cobren 15 dolares al mes. Viuen allà i solament van a casa si és que hi ha algun problema en la seva família, aleshores demanen un permís d’una setmana o quinze dias. Triguen dia i mig a l’anada i a la tornada. 15 dolares o fins i tot mes és el que costa el viatge sol d’anada al seu llogaret. I aquesta és, en molts casos,  la desproporció que hi ha entre salari i cost de la vida,  és brutal!. Amb aquest panorama, lligar amb un turista, encara que sigui gros i vell, i si és possible casar-se amb ell, és una solució per a moltes, massa noies joves i sense estudis per a veure les conseqüències que això els pot portar. )

Estimades totes,

Us tinc molt abandonades, últimament, però seguim bé tot i que no parem. Tinc fotos pendents de “ treballar “ des que vam anar a l’estat de Chihuahua, al d’Hidalgo (Pachuca ) i les d’ara, que són de Nuevo León ( Monterrey ) i de Coahuila ( Monclova i Saltillo).

Per tant, us dec imatges de les plantes que hi ha al desert, dels diferents tipus d’arquitectura i les històries que he anat coneixent de les diferents mineries i contextos socials d’aquestes tres  sortides. Trigaré a passar-vos-les, ja que primer he d’entregar el material de feina.

Read the rest of this entry »

Per Lídia Vilalta

25.06.09

No és el monolit de l’Odissea de l’espai d’Stanley Kubrick, sinó el de Monterrey, la moderna capital de l’estat de Nuevo León, que és ‘el màxim’ de la república mexicana, i que és  el lloc on es concentren empresaris , indústries, transnacionals i els mitjans de comunicació, ja des de sempre. És a dir, els amos reals del país.

Ara, fins i tot, s’hi ha afegit a la connurbació urbana un paradís immobiliari pel blanqueig dels diners, anomenat San Pedro, que es també on residiesen els nous rics,  traficants de vides i narcòtics. Ho és públicament i sense cap mena de mania.. Per aquest motiu, aquest municipi té u dels IDH ( Índex de Desenvolupament Humà ) més alts, de tota l’Amèrica Llatina.

La meva  mirada, ara per ara, és per al seu cel, que resulta espectacular. Sempre entre les 6 de la tarda i les 8 del vespre. 

Read the rest of this entry »

 Davant el Pacífic a Rosarito

Sobren les paraules . . . . . . . . i una posta de sol amb núvols foscos.

Pels qui no m’han vist des de fa temps, aquí em podreu reconèixer.

O no ? Cada vegada m’ho passo millor fent fotos.

Petonsssssssssssssssssss

LÍDIA

They exceed the words ……… and a  Sun falling down with dark clouds.

For whom they have not seen me for moments, there you can to recognize me. Or not?

Kissesssssssssssss

LÍDIA

 La Frontera, ‘las maquilas’ i  ‘las pinches viviendas’

 Sense Blat no hi ha País!!es llegia en una exposició a la capital federal que us vaig enviar la semana passada. També la trobem a la sortida de l’aeroport de Tijuana, aquesta enorme frontera nord.

I és clar!! trobem les creus que registren a les víctimes d’aquest pas fronterer, i també hi trobem els seus noms i llocs de procedència, de dins i  fora de Mèxic. Van fer aturar les creus i els van aixecar un mur ( les 3 primeres fotos ) i es van multiplicar els Patrol Guard fronterers. 

A la banda mexicana d’aquesta immensa línia fronterera hi ha instal∙lades més de 800 empreses transnacionals – nord-americanes i asiàtiques- des dels anys 60 del segle XX, que disposen de grans maquiladores per tal de fabricar components d’alta fidelitat, d’aviació i electrònica . . . que s’ajunten a altres llocs . . . Els trailers també tenen el seu propi pas fronterer: l’anomenada ‘ garita de l’exportació ‘, que és diferent de la dels ciutadans amb passi Setri – els transfronterers.Aquesta zona, anomenada OTAY, hi treballen i també hi viuen, les treballadores, i ara també s’hi ha incorporat treballadors homes ( les 3 fotos següents ).

I ara arriba el mar . . . . . . . . . . . de Rosarito, a mitja hora de Tijuana, que és on vam realitzar els tallers durant el dissabte i el diumenge.

LÍDIA 

Without Corn there is no country !!

there was read in an exhibition in the federal capital, that I sent you last week. Also present this one to the exit of Tijuana’s airport, this enormous north border.And as like not in another form are registered the victims of this frontier step, with crosses, names and the origin of the Mexican state wherefrom they came or from other parts.  They gave the orders to stop the crosses and in addition they they raised a wall (3 first photos) and the frontier Patrol Guard multiplied. In the Mexican side of this immense frontier line they are installed from the years 60s. More of 800 transnational companies – North American and Asian – that have big factory-works to make components of high loyalty, aviation and electronic …. that finish to prepare in other parts….. The trailers also it has his own (proper) frontier step: so called ‘ booth of exportation ‘, different from that of the citizens with pass Setri – the cross-border ones.At all this area, which they are called a zone OTAY, they are employed but also they live, the workers and now already hard-working men, (3 following photos).And right now the sea comes …………Of Rosarito at half an hour of Tijuana and where we did the workshops on Saturday and Sunday.LÍDIA

 Ciutat d e barrancada i a una passa de San Diego 

Fotos, petons i una mica d’informació per qui tingui ganes de llegir:  Tijuana té poc més de 100 anys. No va participar en la independencia que celebra ara el seu bicentenari perque és una ciutat nova, creada el 1889.

Des de l’avió només es veu la pols i el desert rocós; després es veu el desordre urbanístic i el gringo style ( fotos 1-4-6 ), anuncis i gratacels

o edificis que gairebé ho són buits degut a la crisi immobiliària . . .

La foto número 5 mostra la terrible nova part de la historia: la militarització introduïda per Felipe Calderón ( PAN ),amb la presencia de l’Exèrcit en diferents estats, suposadament per controlar als nacotraficants però amb més afectades i afectats tal i com explicava aquest cap de semana el diari EL PAÍS.Durant la década dels anys 20 del Segle passat, Tijuana s va convertir en el receptor massiu de visitants dels Estats Units. Va passar mentre estaba en vigor la Llei Seca al nord del país.

No us recorda també a Cuba ?

A la histórica Avinguda de la Revolució, que a hores d’ara es troba gairebé deserta degut a la crisi i al virus A/H1-N1, és on es van instal∙lar els primers casinos ( anomenats Caliente ) i també un centre de pilota vasca!!!! A més a més, hi ha licoreries i botigues de cervesa de la marca Tecate, que també és el nom d’una ciutat d’aquest estat, la Baixa Califòrnia.

Tal i com diu Carlos Fuentes, Mèxic . . . que es troba tan lluny de Dèu i tan aprop dels Estats Units . . . I és d’aquesta manera: San Diego és a tocar i la frontera Tijuana-San Isidro, que ens condueix a aquesta darrera ciutat, resulta que és l’encreuament terrestre més actiu del planeta.

Els veïns de Tijuana, Mexicali i Tecate tenen l’status de ‘ transfonterers ‘ i un passi especial per poder circular NOMÉS per 25 km dins dels EUA, pel que han de pagar una tarifa anual que els dóna dret a obtenir un carnet especial per a ells i el seu cotxe.

L’altra cara sónels milers de mullats que també passen per aquí, però per una altra frontera.

La història vindrà al següent mail.

Petonsssssssssssss

LÍDIA 

Photos, kisses and something of information for whom has desire of reading.Tijuana has few more of 100 years.

It did not take part in the independence that it) celebrates now his bicentenary because it is a new city, created in 1889. From the alone plane one sees powder and stony desert; after the urban development disorder and the gringo stile (photos 1-4-6), announcements, high empty buildings for the real-estate crisis…The photo number 5 is the terrible new part of the history: the militarization introduced by Philip Calderon (PAN), with the presence of the Army in different states, supposedly to control the drug-traffickers but with more affected and affected, as it was explaining this weekend El País newspaper.During the 20s of last Century Tijuana was converted in the visitors’ massive recipient of states Joined while the Prohibition was in effect in the country of the north.Does not Cuba remember you also?In the historical Avenue of the Revolution, now almost desert for the crisis and the virus A/H1-N1, they installed the first casinos (called Warm) and a center of Basque ball besides the shops of liquors and of beer Tecate, which makes of the city of this same name of this state of Fall California.As says Carlos Fuentes, Mexico … so far away of God and so near the United States…. And this way it is, San Diego this one to the return of the corner and the opposite Tijuana-San Isidro that it leads to this city, is the terrestrial crossing active more of the world.

The neighbours of Tijuana, Mexicali and Tecate have status of ‘cross-border’ and a special pass to circulate ONLY 25km in of the US, paying anually a tariff that gives them right to a special season-ticket for them and his included car. Another face they are the thousands of wetted that also happen hereabouts, but for another border. The history comes in the next mail.

Kissessssssssssss

LÍDIA

declaració oficial  … la pluja….i  la terra

Avui ha estat com un diumenge per a mi, després d’ haver estat treballant tancada uns quants dies. Quasi be que vàrem ‘obrir’ el Zocalo, doncs a les vuit del matí no hi havia ningú al centre de la ciutat. Aquest dijous marxem cap a Tijuana a fer uns tallers fins el dilluns. Com que no he pogut acabar la meva feina, no podré anar a El Salvador la propera setmana. A veure com puc recuperar la idea per més endavant, d’aquest important 1989 d’aniversaris i novetats! Potser ja us he explicat que ha començat l’època de plujes. I aquí és especial perquè quan no surt el sol i ets a 2.500 metres d’alçada no és el mateix que a Managua amb 30 graus a l’ombra… El moresc és el motiu d’una exposició al voltant del que seria el Ministeri d’Assumptes Exteriors. La gent va fer una manifestació excepcional de protesta el 2008, deguda a l’entrada de moresc exterior més barat per culpa del TLC ( Tractat de Lliure Comerç). Recordeu que les ‘tortillas’ – fotos 8, 9 i 10 per a qui no sàpiga com es fan – és l’àpat bàsic.

Les altres fotografies eren la mirada de diferents artistes davant el gra bàsic: el moresc.

Us deixo amb la mexicana Mastretta per a que gaudiu de la pluja. Petons, Lídia

Llueve como un agravio

Escrito por: Ángeles Mastretta http://lacomunidad.elpais.com/usuarios/angeles-mastretta

el 14 May 2009 – URL Permanente http://lacomunidad.elpais.com/puerto-libre/2009/5/14/llueve-como-agravio

Per Montse G. Sosa

Samarkanda. Era la nit de lluna plena i hi érem tots els que hi havíem de ser: dos italians revolucionaris, joves i a punt pel que calgui, una turca artista – intel·lectual amb un aire de tristesa que a mi, em posava nerviosa, una turca normal i per tant encantadora, una coreana adoptada a Suècia i que viu a NY i que li encanta la lluita i li agrada lluitar, especialment amb homes…….. i jo. La turca boïga per fer fotos i no vol parla de res mes. Els italians volen parlar de la guerra civil espanyola i la coreana – sueca, parla dels seus viatges pel món (que son molts) i de com odia els japonesos. Ens explica anècdotes per il·lustrar com, la tan comentada boina educació japonesa, no es mes que un mite i que res més lluny de la realitat. Les discussions s’allarguen des del sopar de quarts de 9 fins allà les 3 de la matinada. La lluna és ben plena i la llum entra pel cel obert del pati del hostal, argentant les plantes, catifes i mobles que li donen aquest aire dels encants de les mil i una nits. No ens posem d’acord sobre si cal respectar o no les tradicions per més injustes que siguin, de si els mites els creen els mateixos mitificats, de si el masclisme es superable o no…. …….La cosa s’escalfa, tothom te raó i tothom argumenta intel·ligentment. De sobte, s’obre la porta. Una clienta nova. Això ajuda a refredar la discussió per uns minuts. El responsable li ofereix te i síndria – és un bon costum de l’ hostal i realment s’agraeix – mentre la convida a seure.

- Bona nit, seu i pren un té, relaxa’t i desprès parlem-

-Si, tots prenem te i síndria i ens refresquem. Ara la lluna ens guaita cara a cara.

Les presentacions són obligades i la “nova” diu que es japonesa. No podem evitar unes rialles dissimulades al màxim possible. Però les japoneses no són mal pensades, per això ella també riu. Els italians i jo ens petem. La coreana no ens pot mirar a la cara, la turca trista sembla que ho troba tot massa fort.

Ens pregunta a tots d’on som.Tots els nostres orígens li semblen encantadors, però quan arriba el meu exclama:

- Oh deu meu, fantàstic!!! m’encanta Espanya i les corridas de toros !!!!

La coreana diu que se’n va a passejar sota la lluna, un Itàlia s’hi apunta. La turca trista diu que també hi va, per fer fotos diu, i no se n’adona que volen estar sols. La resta anem a dormir.

L’endemà la turca normalment encantadora i jo marxem cap a Tashkent juntes. Quan arribem agafem al metro i ens perdem…..riem forca i ens acomiadem rient…….

És des de Taskent des d’on contacto els meus amics del Pakistà, altre hora no trobats. Decideixo que abans de tornar a l’Índia, passaré pel Pakistà i ens prendrem uns quants tes.

Al Pakistà, el president es troba a la corda fluixa. El govern està en crisi. L’oposició liberal l’apreta per que convoqui eleccions tal i com va prometre el 2001, quan es va “coronar emperador” amb un cop d’estat. L’integrisme islàmic l’acusa de vendre el cul als occidentals, especialment a Bush. Fa unes setmanes van calar foc a un local on hi treballaven unes xineses massatgistes. Les noies van ser maltractades. A les províncies del nord hi ha manifestacions diàries contra les condicions de treball….

….I de sobte el govern envolta la mesquita roja on s’hi troben centenars d’estudiants (armats!!!!!?????) i el país viu una setmana de tensions amb mes de 50 morts…… Tothom s’oblida de les pobres xineses, de les manifestacions del nord i de l’oposició però ho superarem” -diu el president- “ho”? Nosaltres i vostè doncs? ……. lliberal……….La ciutat es troba en toc de queda i els tancs al carrer……” som el mateix,
Ara

Dic adéu als amics emotivament retrobats.

Torno a Delhi, ara tant familiar i amb els records del Pakistà, i Samarkanda i Urumqui….. camino pels seus mercats plens de colors, de gent, de pols, de soroll de pudors…… i entre mig de tot: una joia. El pregó de la Festa Major el farà una estimada amiga. Això em recorda que tot s’acaba i que torno a casa…….

Però abans passejo pels carres de Helsinki, ciutat encantadora i marinera. Te aquell color gris-net de les ciutats del nord. Ahir a Delhi estàvem a 42 graus, avui a Helsinki a 12……Avui hi ha mercat de peix, flors, fruites i artesania…..una pintora preciosa i amable exposa la seva obra en el petit Mont Matre finlandès. Les seves pintures són fascinats. Especialment un jardí amb besties i plantes blaves que s’assembla tantissim a un somni meu tingut fa uns dies…….. m’hipnotitzen els seus colors, però no el puc comprar, es massa car. Finalment, però, li compro una libèlula solitària, blava i daurada. Ella entén la meva fascinació (per això és artista). S’ofereix a enviar-me per internet la pintura i em dona permís perquè la utilitzi, però nomes jo.

Tot m’ és familiar, tot tan a prop, el barri Sant Julià, els mercats de Delhi, les injustícies, les fronteres prohibides, els intocables entre les escombraries, les lluites inacabades, les llengües oprimides, les amistats de casa i les trobades pel camí….els somnis dels pobles, de Delhi, de Sant Julià, De la Xina, del Mar d’Aral…. de les libèlules…………….

La vida s’ assembla tant arreu !!!!!

Fins ara !!!!