Clariana de comunicació

Per Montse G. Sosa

Samarkanda. Era la nit de lluna plena i hi érem tots els que hi havíem de ser: dos italians revolucionaris, joves i a punt pel que calgui, una turca artista – intel·lectual amb un aire de tristesa que a mi, em posava nerviosa, una turca normal i per tant encantadora, una coreana adoptada a Suècia i que viu a NY i que li encanta la lluita i li agrada lluitar, especialment amb homes…….. i jo. La turca boïga per fer fotos i no vol parla de res mes. Els italians volen parlar de la guerra civil espanyola i la coreana – sueca, parla dels seus viatges pel món (que son molts) i de com odia els japonesos. Ens explica anècdotes per il·lustrar com, la tan comentada boina educació japonesa, no es mes que un mite i que res més lluny de la realitat. Les discussions s’allarguen des del sopar de quarts de 9 fins allà les 3 de la matinada. La lluna és ben plena i la llum entra pel cel obert del pati del hostal, argentant les plantes, catifes i mobles que li donen aquest aire dels encants de les mil i una nits. No ens posem d’acord sobre si cal respectar o no les tradicions per més injustes que siguin, de si els mites els creen els mateixos mitificats, de si el masclisme es superable o no…. …….La cosa s’escalfa, tothom te raó i tothom argumenta intel·ligentment. De sobte, s’obre la porta. Una clienta nova. Això ajuda a refredar la discussió per uns minuts. El responsable li ofereix te i síndria – és un bon costum de l’ hostal i realment s’agraeix – mentre la convida a seure.

- Bona nit, seu i pren un té, relaxa’t i desprès parlem-

-Si, tots prenem te i síndria i ens refresquem. Ara la lluna ens guaita cara a cara.

Les presentacions són obligades i la “nova” diu que es japonesa. No podem evitar unes rialles dissimulades al màxim possible. Però les japoneses no són mal pensades, per això ella també riu. Els italians i jo ens petem. La coreana no ens pot mirar a la cara, la turca trista sembla que ho troba tot massa fort.

Ens pregunta a tots d’on som.Tots els nostres orígens li semblen encantadors, però quan arriba el meu exclama:

- Oh deu meu, fantàstic!!! m’encanta Espanya i les corridas de toros !!!!

La coreana diu que se’n va a passejar sota la lluna, un Itàlia s’hi apunta. La turca trista diu que també hi va, per fer fotos diu, i no se n’adona que volen estar sols. La resta anem a dormir.

L’endemà la turca normalment encantadora i jo marxem cap a Tashkent juntes. Quan arribem agafem al metro i ens perdem…..riem forca i ens acomiadem rient…….

És des de Taskent des d’on contacto els meus amics del Pakistà, altre hora no trobats. Decideixo que abans de tornar a l’Índia, passaré pel Pakistà i ens prendrem uns quants tes.

Al Pakistà, el president es troba a la corda fluixa. El govern està en crisi. L’oposició liberal l’apreta per que convoqui eleccions tal i com va prometre el 2001, quan es va “coronar emperador” amb un cop d’estat. L’integrisme islàmic l’acusa de vendre el cul als occidentals, especialment a Bush. Fa unes setmanes van calar foc a un local on hi treballaven unes xineses massatgistes. Les noies van ser maltractades. A les províncies del nord hi ha manifestacions diàries contra les condicions de treball….

….I de sobte el govern envolta la mesquita roja on s’hi troben centenars d’estudiants (armats!!!!!?????) i el país viu una setmana de tensions amb mes de 50 morts…… Tothom s’oblida de les pobres xineses, de les manifestacions del nord i de l’oposició però ho superarem” -diu el president- “ho”? Nosaltres i vostè doncs? ……. lliberal……….La ciutat es troba en toc de queda i els tancs al carrer……” som el mateix,
Ara

Dic adéu als amics emotivament retrobats.

Torno a Delhi, ara tant familiar i amb els records del Pakistà, i Samarkanda i Urumqui….. camino pels seus mercats plens de colors, de gent, de pols, de soroll de pudors…… i entre mig de tot: una joia. El pregó de la Festa Major el farà una estimada amiga. Això em recorda que tot s’acaba i que torno a casa…….

Però abans passejo pels carres de Helsinki, ciutat encantadora i marinera. Te aquell color gris-net de les ciutats del nord. Ahir a Delhi estàvem a 42 graus, avui a Helsinki a 12……Avui hi ha mercat de peix, flors, fruites i artesania…..una pintora preciosa i amable exposa la seva obra en el petit Mont Matre finlandès. Les seves pintures són fascinats. Especialment un jardí amb besties i plantes blaves que s’assembla tantissim a un somni meu tingut fa uns dies…….. m’hipnotitzen els seus colors, però no el puc comprar, es massa car. Finalment, però, li compro una libèlula solitària, blava i daurada. Ella entén la meva fascinació (per això és artista). S’ofereix a enviar-me per internet la pintura i em dona permís perquè la utilitzi, però nomes jo.

Tot m’ és familiar, tot tan a prop, el barri Sant Julià, els mercats de Delhi, les injustícies, les fronteres prohibides, els intocables entre les escombraries, les lluites inacabades, les llengües oprimides, les amistats de casa i les trobades pel camí….els somnis dels pobles, de Delhi, de Sant Julià, De la Xina, del Mar d’Aral…. de les libèlules…………….

La vida s’ assembla tant arreu !!!!!

Fins ara !!!!