Clariana de comunicació

Escrit per Tona Gusi. Redacció La Independent

Us presentem dos programes realitzats per la periodista Dolors Elies, que va viatjar a Fes del 21 al 23 d’octubre de 2011, per fer entrevistes i reportatges a les periodistes de la Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Génere que varen assitir a la IV Trobada Internacional celebrada en aquesta ciutat del Marroc.

El primer programa, elaborat a FES (RIPVG), de Para todos la 2 de TVE fou emés l’11 de novembre a las 13h 15m per La2 :

“Dones periodistes en països en conflicte”

El programa de TVE “Para todos la 2″ ha entrevistat a Barcelona a la periodista mexicana Sara Lovera (de SEMLac i responsable de relacions institucionals internacionals de la Independent) en el context de la IV Trobada Internacional de la XIPVG a Fes, al Marroc. Dolors Elías i un càmera del programa es van desplaçar a Fes per fer el seguiment de la IV Trobada Internacional de la XIPVG i entrevistes a diverses companyes gràcies a la col·laboració d’Ajuda en Acció amb la XIDPIC.CAT. En aquest cas són les periodistes Lucía Lagunes (Directora de CIMAC, Mèxic) i la reconeguda periodista de Colombia, Fabiola Calvo. Totes elles parlen de la situació de violència als seus països i de com afecta d’una manera especial a les dones, a periodistes i a comunicadores i defensores de Drets Humans.

El segon programa, elaborat a FES (RIPVG), de Para todos la 2 de TVE fou emés el 16 de desembre a las 13h 15m per La2:

“El paper de les dones als mitjans de Comunicació”

“El programa Per a tots la 2  va emetre aquest passat 16 de desembre el reportatge sobre la IV Trobada de la Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere (RIPVG). El reportatge fa una reflexió sobre els mals hàbits periodístics i sobre com estan representades les dones de forma desigual. El reportatge recull diferents testimonis de les periodistes de la RIPVG reunides a Fes amb l’objectiu de treballar unides per aconseguir que els mitjans de comunicació no informin exclusivament des de la visió masculina i reivindicar que les dones tenim els mateixos drets que els homes però no som iguals i que això cal reflectir-ho “. Entre les periodistes entrevistades: Jenny Rönngren de Suècia, Tona Gusi de Catalunya i Liliana Hendel d’Argentina. També recull l’opinió de Marta Cairó, responsable de campanyes d’Ajuda en Acció.

Escrit per Tona Gusi, Barcelona

“Un mar de paraules“  és un concurs literari de relats, organitzat per quart any consecutiu per l’ IEMed  i la Fundació Anna Lindh, amb l’objectiu d’estimular i difondre l’obra de les joves i el joves talents literaris d’Europa i la Mediterrània en una temàtica comuna. En la darrera convocatòria es demanava en els relats la inclusió dels més febles a la vida quotidiana, a la resolució de conflictes socials i al respecte dels principis de justícia social i igualtat (llegiu la crònica de La Independent).

El concurs s’ha centrat enguany en el lema “Participació, Democràcia, Ciutadania”, com no podia ser d’altra manera per anar de bracet amb l’actualitat de les revoltes àrabs.

Vint dels 165 joves autors i autores de 32 països euromediterranis que van participar en el concurs foren  seleccionats pel jurat internacional del certamen i vingueren a Barcelona del 28 de novembre a l’1 de desembre per ser premiats i participar en un Taller. Read the rest of this entry »

Anna Pruna, secretària general d’esport de la Generalitat, afirma que “la incorporació de la perspectiva de gènere” ha estat un dels seus objectius més constants. Les línies d’actuació prioritàries del seu mandat han estat vinculades a la participació, l’excel·lència esportiva i el lideratge femení.  Al seu parer, “l’esport és i ha de ser un generador de canvi de la nostra societat”.

D’aquí el Pla Català d’Esport a l’Escola (PCEE), amb la voluntat que els i les joves facin esport fora de l’horari lectiu i que creixi el nombre de nenes i joves que participen en el Pla, i la xifra de noies que ho facin en els Jocs Esportius Escolars. Pel que fa a aquesta darrera activitat, s’han fet modalitats de jocs mixtes i la participació de noies ha passat d’un 32% a un 39% a les categories juvenils, i fins al 33% a la categoria pre-benjamí, és a dir s’està avançant cap a la paritat.

Per a Pruna és important destacar que el 60 % de les competicions internacionals que se celebren a Catalunya tenen proves mixtes; que les esportistes d’alt rendiment són el 46% del total; i que el 40% dels equips de màxim nivell català són femenins. Allunyades del lideratge pel que fa a les entitats esportives, la participació encara és força desigual: un 37% de dones i un 63% d’homes. Caldria augmentar la presència de dones en les àrees tècniques i en la composició de les juntes directives, a fi que aquestes siguin equilibrades en representació o per paritat, una condició necessària per rebre subvencions o crèdits públics.

Campanyes com A l’esport hi faltes tu, i la creació de la plataforma esportidones.cat han ajudat a l’increment quantitatiu de dones a les juntes directives de les federacions catalanes. De les 71 dones a les juntes l’any 2000, s’ha passat a les 159 de l’any 2010, apropant-se al percentatge del 20% que des de fa 10 anys el COI situa com a mínim necessari. Però com en altres àmbits de la societat, s’avança poc en assolir els primers llocs de representació i responsabilitat. A Catalunya hi ha 67 federacions esportives afiliades a la UFEC (Federació d’Associacions Esportives de Catalunya) i d’aquestes només tres són presidides per dones: Carme Mas a la federació de ciclisme, Maribel Zamora a la de voleibol, i Núria Pla a la de twirling. Queda, doncs, molt camí per recórrer en aquest àmbit.

Materials per a periodistes i responsables de comunicació

La Fundació catalana Sida i Societat (FSIS) no només està fent intervencions a Amèrica Central, sinó també a Catalunya, en especial pel que fa a la sensibilització i educació per al desenvolupament. La Fundació i la Xarxa Internacional de Periodistes i Comunicadores de Catalunya – Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere (XIDPIC.CAT-XIPVG) varen organitzar el mes de febrer d’enguany, al Centre Internacional de Premsa de Barcelona (CIPB), el seminari Gènere i salut de les dones a la societat i als mitjans de comunicació que fou impartit per la periodista mexicana Sara Lovera i comptà amb l’assistència de més de 40 professionals dels mitjans de comunicació.

El passat 24 de novembre – una data ja molt propera al Dia Internacional del VIH-SIDA, malaltia prioritària en la tasca de la Fundació – es va presentar al Centre Internacional de Premsa de Barcelona (CIPB) un Quadern de Treball en format revista i doble DVD (en català i castellà). Aquest material recull les intervencions i les conclusions del seminari.

En l’acte de presentació del material van participar-hi la periodista Rita Marzoa, de Catalunya Ràdio; David Minoves, director general de Cooperació al Desenvolupament i Acció Humanitària, i Jordi Casabona, director de la Fundació Sida i Societat. Teresa Carreras, directora de La Independent va moderar l’acte.

Fabiola Llanos, responsable de comunicació de FSIS va presentar un documental gravat a Guatemala amb opinions d’expertes, amb el relat d’especialistes de salut del Centre mèdic que hi té obert la Fundació i de diverses treballadores sexuals  que hi acuden. Les experiències d’algunes d’elles són molt colpidores, ja que entre els 9 i els 12 anys varen patir alcoholisme i drogoaddicció i als 15 exercien la prostitució. Així s’expressa una de les protagonistes del vídeo: “Sóc treballadora del sexe per voluntat, però no pas perquè vulgui”. Els avenços aconseguits en la salut d’aquests dones, de les seves companyes i dels clients , pel que fa al seguiment del tractament però sobretot per la prevenció és espectacular. Elles mateixes són activistes d’aquestes dues millores i ara en paraules d’una d’elles: “Tengo vida por delante”. Read the rest of this entry »

Cal posar en el centre de la vida a les persones 

El Departament Acció Social i Ciutadania de la Generalitat de Catalunya acaba d’editar el llibre Els usos del temps en famílies catalanes: entrevistes i experiències viscudes. Es tracta d’un llibre d’entrevistes a 10 famílies catalanes “a través de les quals es poden copsar experiències i opinions que ens apropen al canvi de model de família i de l’ús del temps que s’està vivint al nostre país”, deia Carme Porta, secretària de Polítiques Familiars i Drets de Ciutadania, en la presentació pública del llibre a l’Institut Català de les Dones (ICD) el passat 18 de novembre.

La consellera Carme Capdevila i Carme Porta són les autores de les presentacions que inicien aquest llibre que és el que tanca la col·lecció d’aquesta legislatura.

La periodista Tona Gusi, coordinadora de la publicació, hi afegia: “D’acord a la publicació Temps de les famílies: anàlisi sociològica dels usos dels temps dins les llars catalanes a Partir de les dades del Panel de Famílies i Infància (editada el gener del 2008 pel Departament D’acció Social i Ciutadania), hem volgut mostrar els usos del temps en la diversitat de les famílies del nostre país: ‘tradicionals’, monoparentals, reconstituïdes…, de grans ciutats o  rurals; d’aquí o amb altres orígens, de diferent situació econòmica o social, etc.

Els usos del temps en famílies catalanes: entrevistes i experiències viscudes és un llibre molt amè amb 10 entrevistes realitzades per Maria Dolors Viñas, Marga Solé i Montse G. Sosa, amb fotografies d’Amada Santos i Lí Zompantli des de la visió de gènere, tal i com especifiquen: “En el procés de treball,  l’equip també ha reflexionat sobre les nostres percepcions  com a periodistes i comunicadores que volem practicar un periodisme amb visió de gènere, és a dir, no androcèntric. Per tant, hem volgut escoltar les veus de tota la família, veus plurals, recordant però que les dones en són les protagonistes en major mesura, tal i com demostra l’estudi sociològic ‘Temps de les Famílies’. Aquesta pluralitat ens mostra una panoràmica més real.

Per fer una mirada de gènere sobre el conjunt de les famílies i la seva diversitat, hem volgut conèixer la influència familiar en la transmissió de valors i rols de cada persona entrevistada. També quins sentiments han manifestat davant les dificultats i com les han anat superant, a voltes gràcies als recursos que la pròpia família ha sabut generar, a voltes mitjançant l’elaboració de pactes. Les persones ens creem també expectatives individuals  i necessitem recursos per acomplir-les. Hem intentat esbrinar si aquestes expectatives responen a un model masculí i a un altre femení”.

Hi ha força bibliografia sobre el tema, publicacions de l’Observatori de Gènere de Barcelona, de l’ICD, de la Fundació Maria Aurèlia Capmany, entre d’altres institucions i d’autores i autors com: Cristina Carrasco, Maribel Mayordomo, Màrius Domínguez, Anna Alabart, Teresa  Torns, etc. Segons la periodista Carolina Barber, que ha fet seguiment de diverses accions de les administracions en l’estudi dels usos del temps en les famílies del Baix Llobregat: “La incorporació de la dona al món laboral ha plantejat molts inconvenients per als consumidors de temps i per a la distribució del temps personal de les dones, però, també, ha estat una oportunitat per a què els rols canviïn i la corresponsabilitat sigui un valor afegit en la societat actual. Tant pel que fa a la vida privada en l’educació dels fills i de les filles com per la vida pública i/o social de compartir espais i  cultures. (…) Cal posar en el centre de la vida a les persones i harmonitzar les necessitats de subsistència i les de producció. Si les dones s’han incorporat a l’àmbit laboral, els homes s’han d’incorporar al treball domèstic. Perquè  si les dones imiten el model masculí, qui ha de tenir cura de la vida humana?. En tot cas, tenim damunt la taula la contradicció profunda de la nostra societat: la que radica entre la producció capitalista i el benestar humà, entre l’objectiu del benefici i l’objectiu de la cura de la vida”.

L’acte es va concloure amb les mateixes paraules que finalitzen el pròleg de títol Les famílies que us presentem en aquest llibre. Les autores conclouen: “Les famílies entrevistades cerquen el millor equilibri i coexistència de la vida familiar, personal i professional. Aquesta voluntat ha d’implicar canvis de mentalitat, dels estereotips i dels rols de les persones que conformen les famílies. Aquests canvis ideològics són els que han de conduir a un nou repartiment més just i equitatiu de les tasques i del temps, però alhora han d’anar acompanyats de les transformacions que han de promoure institucions, empreses, sindicats, associacions, etc.

Avui per avui , encara convivim en una societat on la dona és la que distribueix el seu temps entre els membres de la unitat familiar i els homes són els principals consumidors del temps de les dones.  Si el temps de cura s’hagués de pagar, l’estat del benestar no tindria diners suficients.”.

 Acció Social i Ciutadania edita un llibre sobre els usos del temps en famílies catalanes

La publicació dóna visibilitat, amb noms i cognoms, a l’ús que fan del seu temps les famílies existents en el nostre país

 La secretària de Polítiques Familiars i Drets de Ciutadania, Carme Porta, presenta el llibre “Els usos del temps en famílies catalanes: entrevistes i experiències viscudes”. Aquesta publicació, editada pel Departament d’Acció Social i Ciutadania, dóna visibilitat, amb noms i cognoms, a algunes d’aquestes realitats familiars del nostre país.

Aquest llibre vol donar a conèixer, a partir d’entrevistes amb famílies catalanes, els diferents factors que intervenen en l’ús del temps. Al donar la veu a diferents famílies i infants que expliquen les seves experiències i opinions, es fa més fàcil la comprensió del canvi de model de família i de l’ús del temps que s’està vivint al nostre país.

Aquesta publicació ha estat coordinada per la vicepresidenta de la Xarxa Internacional de Dones Periodistes i Comunicadores de Catalunya – Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere (XIDPIC.CAT-XIPVG), Tona Gusi i compta amb articles de les periodistes Maria Dolors Viñas, Marga Solés i Montse G. Sosa.

“Els usos del temps en famílies catalanes: entrevistes i experiències viscudes” és també un reconeixement a la diversitat familiar, de les diferents formes de convivència, com a element fonamental per assolir amb èxit propostes en la gestió del temps que siguin útils a la societat.

La presentació d’ aquest llibre serà demà

Dia:              Dijous, 18 de novembre de 2010 

Hora:           18  hores

Lloc:            Auditori de l’Institut Català de les Dones (Plaça de Pere Coromines, 1 de Barcelona)

La XVIII Festa de la Comunicació no sexista premia a Eduard Sanjuan, Júlia Otero, i Miquel Molina entre altres i menció negativa per el diari  Sport i el  Mundo Deportivo

“El mal periodisme exclou les dones, el bon periodisme no exclou ningú”, amb aquestes paraules la periodista Margarita Riviére finalitzava la seva intervenció d’agraïment a l ‘Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC) per haver-li atorgat aquest any el Premi a la Trajectòria Periodística durant la XVIII Festa de la Comunicació no Sexista a l’Auditori del Campus de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra, “per la seva dedicació professional destacant els valors aportats per les dones en una època i temps on aquesta tasca no era valorada professionalment”. Riviére va dir que ho agraïa encara més ja que és sabut de tothom que ella “va per lliure”.

L’ADPC va reunir a més de 200 periodistes, estudiants de periodisme i amistats en aquesta cita anual.

El premi a la dedicació professional va ser un dels moments àlgids de la festa, junt al lliurament del de Bones Pràctiques de Comunicació no Sexista per fer un periodisme rigorós i de qualitat, fent visibles les dones i les seves actuacions, que van rebre 3 periodistes: Júlia Otero, directora de Júlia en la Onda (va recollir el premi Francesc Robert director d’Onda Cero Barcelona en absència per motius laborals de la premiada), Miquel Molina, subdirector de La Vanguardia i Eduard Sanjuan, director i presentador del programa 30 Minuts, a TV3. Tant Molina com San Juan consideren que la seva feina exigeix tenir cura en el tractament del que escriuen o produeixen i que si la inèrcia porta a cometre errors, cal corregir-los.

Abans del lliurament, la presidenta de l’ADPC, Carme Freixa, va fer un discurs sota el títol Sense Visió de Gènere no hi ha bon periodisme. “Aquesta és la Festa de les  Dones Periodistes de Catalunya que treballem per la recuperació de la funció social del periodisme. I no hi pot haver bon periodisme sense visió de gènere, sense comunicació no sexista”.

Per a la presidenta, el panorama no és massa propici a la igualtat: “La crisi és un handicap també per a les dones periodistes que estan patint-la més que els homes, amb els successius Expedients de Regulació d’Ocupació encoberts (reducció de plantilles), que molts grups de comunicació estan duent a terme, i amb la desvalorització monetària dels seus treballs”. Freixa va alertar també sobre una cascada de sexisme en la comunicació: “Periodistes que parlen de les ministres com si fossin titelles en mans d’un president, altres que les insulten de forma grollera, mitjans de comunicació que depenen d’aquest grup mediàtic no reconegut que és la Conferència Episcopal que aprofiten que l’homilia passa pel full parroquial o per la (cadena) Cope per atiar els vents contra els drets de les dones”.

Entre els diversos noms que va nombrar, per diversos motius de males pràctiques periodístiques: Pérez Reverte, Sánchez Dragó, Enric Juliana. Però Carme Freixa també va destacar noms d’autors i autores de bones pràctiques periodístiques -Fernando Vallespín (El País) i sobretot Pepa Bueno amb el Telediario (TVE), pels seus continguts socials el segon millor del món- per corroborar que sense visió de gènere no hi ha bon periodisme.

En defensa del periodisme social, la presidenta de l’ADPC, va destacar: “Un periodisme que a Hondures i l’Equador ha ensenyat als mitjans convencionals què és el periodisme 2.0 difonent informació sobre els cops d’Estat que posaven en perill les seves vides però que van permetre tenir les claus dels que volien abolir la democràcia i que, a Mèxic, veu com cada dia una o un periodista cau assassinat per denunciar a les màfies lligades al poder que hi ha darrere dels feminicidis de Ciudad Juárez”.

La presidenta també va tenir paraules de felicitació cap aquesta agència, La Independent, “perquè ni la violència sexista quedi en un breu, ni les notícies protagonitzades per dones emprenedores i lluitadores d’èxit -com la de que les integrants del partit Iniciativa Feminista hagin aconseguit 3 escons a Suècia- passin desapercebudes, neixen agències de notícies de gènere com La Independent. Una agència de la que ens alegrem com a periodistes i com a dones feministes i perquè, a més, aquí hi ha dones periodistes de l’Associació”.

Per Carme Freixa i l’ADPC, un dels reptes per enfrontar és la formació de les noves i nous periodistes, d’aquí la nova iniciativa d’enguany de convocar el Premi de Comunicació no Sexista per estudiantes i estudiants, en dues modalitats: periodisme digital i fotoperiodisme (les bases del qual s’editaran d’aquí quinze dies als diversos perfils de les xarxes socials de l’associació i a Dones Digital).

Per ella és important també que l’associació s’hagi incorporat  al periodisme 2.0  i augmenti la seva presència a les xarxes socials amb perfils a Facebook i a Twitter: “Benvinguda gent twitejadora i gent picotejant que sé que ens esteu seguint per aquests microbloggins”, agraí, així com als periodistes de la revista en línia Freqüència Digital la seva transmissió de la Festa i a les piuladores de Dones en Xarxa. Part dels seu discurs va ser en castellà en adreçar-se a seguidors de l’acte de la resta de l’Estat i de l’altra banda de l’Oceà Atlàntic.

Acabat el discurs i en un ritme molt àgil es va fer la cerimònia de lliurament de premis, conduïda per la periodista i presentadora Ares Teixidó. L’autora de l’obra gràfica dels guardons és l’humorista gràfica Diana Raznovich.

A banda dels dos ja esmentats, els premis lliurats van ser:

Premi Bones Pràctiques de Comunicació no Sexista per a les iniciatives tecnològiques i el foment del periodisme digital a favor d’un equilibri no sexista a Remedios Zafra, escriptora i professora titular de la Universitat de Sevilla, que es va felicitar, i va felicitar els mitjans que “aposten per la coherència i no per l’audiència”.

Premi Bones Pràctiques de Comunicació no Sexista per a les iniciatives i el foment d’un periodisme no sexista al Col·legi Periodistes de Lleida i a l’Ajuntament de Lleida per la convocatòria del Premi Mila de Periodisme per a la Igualtat de Gènere. L’Alcalde de Lleida, Àngel Ros, la Regidora de Polítiques d’Igualtat de l’Ajuntament de Lleida, Neus Brocal, i el degà del Col·legi de Periodistes d’aquesta demarcació, Josep Lluís Cadena van animar a participar en aquests premis, i en el cas del degà fou simpàtic el gest de oferir el premi a “la meva filla que cursa estudis de periodisme en aquesta facultat i és el futur”.

Premi Bones Pràctiques de Comunicació no Sexista per iniciatives a les empreses editorials dels mitjans de comunicació a El Periódico de Catalunya per la iniciativa de la Defensora de la Igualtat. Eva Peruga va dir que sense la tasca de les associacions de dones periodistes la seva feina no hagués estat possible i que hem de tenir en compte que sota un titular hi ha sedimentats molts anys de cultura masclista. Així mateix va animar a utilitzar la seva web per a denunciar els tractaments sexistes.

Premi Bones Pràctiques de Comunicació no Sexista per uns continguts  seriosos en la representació d’homes i dones en programes d’entreteniment de  ràdio/TV. Mima Garriga, directora del programa Dones de la Televisió de Girona va agrair el premi tot explicant que pel programa hi han passat expertes, polítiques, comunicadores, mestresses de casa i d’altres perfils molt diferents de dones, a les quals els va dedicar el guardó, com també als homes que treballen per eradicar el sexisme.

Premi Bones Pràctiques de Comunicació no Sexista en una campanya de comunicació institucional. Per a la Conselleria d’Interior pel Programa d’Eradicació de la Violència Masclista. La directora  del Programa, Alba García, acompanyada de dues mosses d’esquadra i un mosso d’esquadra responsables del programa, va destacar la necessitat de la implicació de l’Administració pública.

Menció Especial Bones Pràctiques de Comunicació no Sexista per uns continguts seriosos en la representació d’homes i dones en mitjans d’entreteniment i cultura. L’actriu Rosa Andreu, i membre de la Junta de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (Aadpc) ( que és l’editora de la revista teatral i de cinema Entreacte), va explicar que va ser voluntat de l’anterior junta canviar el format de la revista i continua sent, per l’actual Junta, que ENTREACTE i entreacte.cat, tant pels continguts com pel llenguatge, sigui una revista amb visió de gènere, tal i com aposten també en la professió.

Les mencions en Males Pràctiques en Comunicació no Sexista aplicada a un producte de comunicació o a una  campanya de comunicació va ser enguany per a la premsa esportiva catalana: Sport i Mundo Deportivo, que no van recollir les mencions.

Entre les persones que ocupaven la Fila Zero i varen lliurar els guardons i mencions hi havia: Salvador Alsius, vicedegà, amb funcions de director de la titulació de Periodisme a la UPF,  Maite Calvo, delegada de l’Oficina del Parlament Europeu a Barcelona, Marta Selva, presidenta de l’Institut Català de les Dones (ICD) i Anna Solà directora de l’ICD; Margarida Solé, en representació del degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya, Pilar Pifarré, diputada de Convergència i Unió al Parlament de Catalunya, Imma Moraleda, regidora d’Usos del Temps a l’Ajuntament de Barcelona, Mercè Claramunt, presidenta de Dones amb Iniciativa de Catalunya-Verds; la diputada del PSC Caterina Mieras, la diputada d’ERC Anna Simó i Dolors Comas del CAC (Consell de l’Audiovisual de Catalunya) entre d’altres persones significades en la lluita pels drets de les dones.

“Un virus” a la professió, segons expertes i experts

En la Jornada (RE)IMAGINA’T de l’Observatori de les Dones en els mitjans de comunicació (vegeu la primera part d’aquest article), La Independent va tenir l’oportunitat de parlar amb Rosalind Gill, professora d’Anàlisi social i cultural al Centre de Cultura, Mitjans de Comunicació i Indústries Creatives del King’s College de Londres, qui fou l’encarregada de la conferència inaugural.

Aquesta experta celebra la sortida de l’agència La Independent i troba molt interessant poder anar ampliant una xarxa d’informació amb visió de gènere a nivell internacional. Confirma que a Gran Bretanya no existeix una experiència semblant i tampoc la de cap xarxa de periodistes que agrupi professionals de la comunicació amb expertes i experts de l’acadèmia. Sí que hi ha  revistes digitals de col·lectius feministes, però el contacte amb els mitjans de comunicació passa només pels convenis voluntaris que un parell de mitjans generalistes interessats en el tractament amb visió de gènere han concertat amb el seu Departament de la Universitat.

Rosalind Gill havia avisat que la seva intervenció seria apassionada i polèmica, però malgrat les dades pessimistes que va aportar, convingué amb La Independent que en positiu   els mitjans generalistes de premsa escrita sí que estan introduint en les seves pàgines més temàtiques relacionades amb la cura, la salut , els temes de vida quotidiana, etc.

Tanmateix, per a aquesta professora, el sexisme als mitjans ha augmentat: les dones apareixen sexis o no apareixen, i es dóna molt poc espai a les veus feministes. Segons ella, ha arribat el moment de tornar a manifestar-se.

Les representacions als mitjans influeixen en la política, en la societat i en la identitat de les persones. Per això cal una representació més justa sobre les dones, contrària a la sexualització de la cultura dels cossos i a la representació de la violència contra les dones.

Heus aquí unes dades dels seus estudis sobre la situació de les dones a la societat: la representativitat  igualitària  en el poder al ritme actual trigaria  en arribar 2.225 anys; la violència és la primera causa de mort de les dones abans dels 40 anys; són les grans perdedores econòmiques, en les pensions, en la jubilació, etc; en les indústries culturals, amb una presència mínima, hi treballen més hores i per menys diners tenint més qualificació professional; en els mitjans de comunicació, a prime time, només hi ha un 27% i als Estats Units d’Amèrica, als videojocs només hi són presents entre un 4 i un 6%; etc.

La Cultura és important pels seus significats, i està comprovat que les guionistes dones, les directores expliquen històries diferents i situen a més dones i en papers més variats. Què passa quan una periodista entra en el consell de redacció del seu mitjà?  Que se la sotmet a la pressió de combregar amb el periodisme sexista. Només quan les dones formen part en un 30% mínim d’un organisme poden canviar la cultura de l’organització. Des d’alts càrrecs sí que es dones casos importants com la d’una editora de la BBC que va decidir buscar dones expertes i així va canviar espectacularment les notícies.

Per a Rosalind Gill estem vivint “ l’aniquilació de la representació de les dones als mitjans”, i ho avala amb les dades del  GMMP ( Projecte de Seguiment Global de Mitjans – Proyecto de Monitoreo Global de Medios) i de The Geena Davis Institute on Gender in Media (Institut Geena Davis de Gènere i Mitjans). Entre aquestes dades mundials només destacar que als mitjans audiovisuals només hi ha un 27% de dones presentadores o que hi ha 8 dones  convidades als programes per cada 49 homes.

El sexisme torna a campar pels mitjans, utilitzant termes que ridiculitzen a les dones i com que es posen entre cometes, les imatges i les paraules sexistes ara resten protegides per la ironia. És una nova crueltat, mordacitat i vigilància hostil contra els cossos de les dones: greix, pèls, etc.

“No es tracta d’estar en contra les imatges explícites sexuals, sinó contra la sexualització de les imatges. Hi ha una pornificació de la lascívia, un “porno xic” que es concreta amb imatges de dones amb menys roba, amb dotar de respectabilitat els clubs d’striptease, imatges sadomasoquistes, realitys shows …”, afirma la professora Gill i continua: “Els mitjans ens presenten una dona jove, poderosa i sexi, que acostuma a ser de pell clara i heterosexual. S’exclouen altres versions de la feminitat amb una censura cruel a qui surt d’aquests paràmetres.”  No es d’estranyar, doncs, que al Facebook o altres xarxes socials les noies es presentin com a “puteta sexi”, ja que creuen que l’únic valor que tenen és l’atractiu sexual. Així no sorprenen publicitats com ara la de la noia que entre els pits nus s’hi pot llegir “no sé cuinar. I què?”, o que aquesta violència contra la dona que exerceixen els mitjans pugui conduir a l’anorèxia i a les cirurgies.

Rosalind Gill fa un crit d’atenció sobre els missatges dels mitjans que actuen hipodèrmicament normalitzant la violència sexual, oferint mites racistes i classistes i creant sentiments de culpa a qui no compleix els requisits que imposen.

La taula rodona  Des de l’anàlisi fou moderada per la responsable estatal del GMMP, Elvira Altés, qui en destacà les dades més importants (llegiu el seu article Desequilibri en la representació de dones i homes als mitjans a La Independent). Al seu parer, és molt greu que mentre  la saviesa i l’expertesa femenina ha avançat molt, en canvi, en els mitjans la seva representació és d’un 10 % davant el 90% d’homes.

Per a Iolanda Tartajada, de la Universitat Rovira i Virgili (URV), els mitjans -com a constructors de la realitat social que són- influeixen molt en les i els joves que imiten els patrons d’imatge, que no només son “una pose”, sinó que són transmissors de valors. Per a aquesta experta és obvi que els mitjans s’estan sexualitzant. Per als nois es tracta de sexe i poder, i per a les noies també és sexe però cap a elles. És normal trobar aquests missatges a les xarxes socials: “ Te doy candela”, “Házmelo en clase”, etc. Vídeos com els de Enrique Iglesias, Lady Gaga són plens de violència i sexualitat que en algun cas i aparentment poden semblar transgressors, però el resultat final i profund és la violència i el domini, encara que hi hagi inversió de rols.

Mercè Coll, codirectora de la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona que organitza Drac Màgic, diu que la imatge és una transmissió molt clara de valors i identitats en el binarisme homes i dones. La publicitat reprodueix tòpics argumentat que el que presenten és la naturalesa pura i, per tant, inamovible. A voltes juguen a trencar tòpics però s’hi remeten igualment. Aquesta experta analitzà in situ, retornant a la terminologia estructuralista de Roland Barthes, l’anunci de Campofrío de la noia de la cadena de barbies que “trenca la norma” demostrant-nos que la lectura profunda resulta ser molt i molt conservadora. La majoria de publicitats continua amb els mateixos valors i els mateixos estereotips donant diferents atribucions a homes i dones en ares d’aquesta “naturalesa inamovible”.

David Roca, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), ens alerta que “un virus” està atacant la professió publicitària, ja que les dones publicistes desapareixen pel camí laboral”. “Igual que en el Periodisme!”, exclamà Elvira Altés. Les dades d’un estudi del Grup de Recerca en Publicitat i Relacions Públiques de la UAB són contundents: A la facultat, les dones són un 75%; a la professió hi entra un 30%; a llocs de direcció un 20%,  i a ser directora creativa executiva només un 7%. Els sectors publicitaris també estan molt definits: les dones són un 30% en el de bellesa, higiene i salut; un 25% a alimentació, comerç i sector públic i només un 17% a comunicacions, viatges i energies. En la composició dels Jurats de Premis que són molt importants per donar-se a conèixer professionalment, un 80’6% són homes. Ja ho ha dit el professor: “un virus”!

La cap del servei de Comunicació i imatge de l’Instituto de la Mujer (IM), Ma Jesús Ortiz, porta molts anys bregant amb les empreses publicitàries. “Hi ha compromís de part de la professió però no de les empreses”.Per a aquesta tècnica “la publicitat necessita estereotips però, si no canvien els estereotips no podem canviar l’audiència”. La majoria de les queixes que arriben a l’IM són sobre l’ús del cos i les eines de què disposen per actuar són la legislació i comptar amb la comprensió de l’empresa anunciant. Per exemple, es va entendre el cas de Dolce&Gabana i no el de les hostesses de Ryanair. Els casos que es resolen més són els que tenen un tracte vexatori, els que hi ha una utilització del cos sense relació amb el producte, i els discriminatoris, és a dir, els que utilitzant els homes no funcionen. Entre les mancances publicitàries, l’IM. troba a faltar anuncis on els homes tinguin un rol de cura i, en canvi, en les dones està massa sovint reduït al concepte de dona-mare (anunci dels danoninos) o, fins i tot, ridiculitzat com en un cas de lactància on apareixia una dona-vaca. També cal tenir en compte que anuncis que són discriminatoris han fet augmentar les vendes en un 4% (és el cas d’un anunci alimentari de pavo frío, protagonitzat per una ‘dona actual’).

Dolors Comas del Consell Audiovisual de Catalunya (CAC), destacà la capacitat sancionadora d’aquest organisme que no té encara l’equivalent a l’estat espanyol. L’acció del CAC es pot exercir sobre les TV públiques i privades, generals i locals i damunt les FM públiques i privades.  Per a  aquesta experta, alhora catedràtica de la URV “a més del que digui la llei, cal que s’entengui socialment” i, al seu parer, s’ha avançat força en el tractament informatiu de la violència masclista però no en els estereotips. No es pot sancionar però, per la reproducció d’estereotips o per no informar sobre notícies de dones que són molt importants i no es recullen als mitjans. Actualment, a banda de les Recomanacions sobre el tractament de la violència masclista als mitjans, s’estan elaborant materials de gènere amb l’Institut Català de les Dones (ICD) i amb el Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC). Dolors Comas anima a  tothom a presenta més denúncies al CAC.

La Jornada (RE)IMAGINA’T va comptar amb la interessant exposició La representació dels cossos de les dones ( un cos al servei de la mirada i el plaer masculí).

Educació i cultura per al desenvolupament en la I Trobada de Dones Asiàtiques i Espanyoles

En el tercer debat  d’aquesta I Trobada, que va ajuntar dones lidereses de diversos països asiàtics, de Catalunya  i de la resta de l’Estat espanyol, es va aconseguir el màxim de participació. No només entre la trentena de participants assegudes al voltant de la taula rodona, sinó també de la vintena de dones -moltes d’elles joves- pertanyents a associacions de migrades de diversos països asiàtics al nostre país.

Casa Àsia va acollir el 25 d’octubre aquesta primera trobada que, a banda de permetre l’intercanvi d’experiències, vol convertir-se en una xarxa permanent amb seu a la casa i en col·laboració amb l’entitat per a la igualtat de gènere de Nacions Unides, la UN-Women.

La sessió va estar moderada per Gaëlle Patin-laloy, responsable de les comunitats asiàtiques a l’estat espanyol, i Anna Fumarola, ambdues de Casa Àsia.

La fractura que hi ha entre les expectatives que tenen les dones joves que han estudiat i la  realitat professional un cop acabats els estudis, és un dels problemes que més han preocupat a les assistents. També han volgut posar en comú bones pràctiques de diversos països. I el binomi religió- educació va planar durant la sessió.

“No siguis assalariada! Sigues empresària! El límit és  el cel si ets una dona emprenedora” és el que predica Marina Mahathir de la Junta de Sisters in Islam (SIS), de Malàisia. Aquesta activista pels drets de la dona  apunta que des del seu accés a les universitats, les dones ascendeixen i, en canvi, els nois s’acomoden a les situacions sense esforçar-se i van quedant enrere.

La representant d’Iran, Ziba Mir Hosseini, de la Universitat de Londres, es qüestiona si ara que a la universitat hi ha un  64% de noies, la formació que se’ls hi dóna és realment transformadora per a elles. “Sense educació no hi ha llibertat. L’educació és el camí per a la llibertat, però les expectatives quan més altes són major frustració produeixen per culpa de les limitacions que les dones troben”. Per a aquesta professora, l’educació que s’imparteix en centres religiosos s’ha degradat i la gent no en surt preparada. Per contra, Iran gaudeix avui en dia d’una educació laica excel·lent.

Rosa Bofill, secretària de la Dona de Comissions Obreres de Catalunya, afirma que malauradament al nostre país compartim la frustració, ja que essent les noies majoritàries a la Universitat i  qui treuen les millors notes,  estem lluny de la igualtat en el treball. També decreix la piràmide de professionals dones en l’educació. Si la totalitat és del 90%, a primària en són el 70% i a secundària el 65 %, en canvi, a les facultats són minoria. Pel que fa a les dones migrants, creu que la no convalidació de títols és un problema, ja que obliga a moltes dones al treball submergit en neteja i cura. Ferma defensora de la coeducació, pensa que en el nostre país moltes de les fites assolides són mèrit de la lluita de les mestres.

En aquest sentit es manifestà també la ministra d’Assumptes de la Dona de Cambodja, Ing KanthaPhavy: “L’educació és transformadora però a la societat pesa massa la pressió. Les noies no podran obrir totes les portes”. Hi ha diversificació en l’educació però no correspon  a les oportunitats de treball. Per a la ministra, cal educar la societat en la igualtat de gènere, canviar els estereotips a les famílies (per exemple, al Japó, les dones no tenen ni el dret a reverenciar a les seves i als seus ancestres).

Més optimista es mostra la representant de Kirguizistan, Cholpón Nogoibaeva, presidenta de l’Institut d’Anàlisi de Polítiques i Investigació. En aquest petit país de 5 milions d’habitants s’ha fet un gran pas endavant en l’educació de la joventut. A la universitat hi ha actualment 250.000 joves, i el 62% són dones. Se’n llicencien un 66%. Pel que fa al treball les dones joves, en tenen el 40%. Ara bé, hi ha una esquerda entre les oportunitats laborals i el nivell acadèmic.

Heather Xiaoquan Zhang, professora d’Estudis Socials Xinesos, explica que fins el 1970 fou l’Estat l’encarregat de l’educació femenina, molt basada en els  models de figures heroiques. Actualment la pobresa no ha estat abordada efectivament i s’han perdut molts programes socials. L’educació de les dones de les zones rurals és el problema més greu.

La gran diversitat de les dones musulmanes que viuen a l’Estat espanyol és el que va voler mostrar Marie Laure Rodríguez, presidenta de la Unión de Mujeres Musulmanas de España.  La majoria de migrades tenen un baix nivell d’estudis i moltes són analfabetes, mentre que les noies autòctones pateixen discriminació en l’accés a l’educació i sovint pateixen exàmens religiosos que porten a la decisió dels pares a treure-les de l’escola. Les noies reben una educació formal als centres educatius i una educació informal a les mesquites. En aquesta segona educació no hi ha visió de gènere, el patriarcat en surt reforçat i amés l’ensenyament és impartit per professors de fora que no coneixen ni el context ni els drets.

La representant de Corea, Hyun Joo Song, de l’Institut Coreà per a la Promoció de la Igualtat de Gènere i Educació,  va exposar com la feminització de la professió s’ha tornat un tema delicat, ja que s’estén el convenciment de què els nens s’estan feminitzant, i el més absurd és que les noies a la universitat tenen homes professors i mai ningú s’ha exclamat! A Corea ,el debat sobre la igualtat és a la universitat però no al país. Pot haver-hi una alt càrrec d’Igualtat però sempre sota un home de rang superior, al revés mai.

La coordinadora de Mujer y  En Conflicto de Periodismohumano.com , Patricia Simón afirma que fallen les transmissions entre les polítiques d’Igualtat i els mitjans de comunicació, i que aquests són els grans continuadors del patriarcat.  L’esforç social que s’està fent no es manifesta als mitjans de comunicació generalistes. Cal que les dones estableixin aliances amb mitjans alternatius, ja que per més que es faci des de les polítiques públiques el mitjans de comunicació no avancen.

Per a Palwasha Hassan, fundadora d’Afghan Wome’ns Network, creu que tot i que després de 30 anys de guerra la seguretat és el repte principal. La millor contribució d’Espanya i dels altres països fora fer de l’educació laica la seva prioritat en les actuacions de cooperació i desenvolupament a l’Afganistan. Ningú treballa estratègicament aquest tema.

Bones pràctiques

Marta Gutiérrez de Paz y Desarrollo, explica que aquesta organització amb seu a Cambodja ha aconseguit crear, treballant amb el Ministeri de la Dona, uns espais d’educació informal que han permès fer un gran avanç en formació en Gènere i en Drets de les Dones. L’experiència també s’ha fet a Timor.

Per a la representant de Bangladesh, el principal progrés en el seu país ha estat en la prevenció contra la violència de gènere. Per això, un cop les dones ja han adquirit molts coneixements han començat a treballar en tallers per a homes i estan satisfetes dels resultats. També les obres de teatre al carrer, l’ensenyament a través de cançons i les xerrades en els patis interiors de les cases han servit per explicar a les diverses comunitats els drets de les dones. Amb aquest sistema han pogut informar sobre la tracta i el tràfic de persones. A Bangladesh hi arriben dones de comunitats musulmanes de Birmània i cauen en el tràfic de persones que es fa des d’Aràbia Saudí. Les persones treballadores immigrades són les víctimes més importants. Aquest treball  també serveix  a nivell judicial. Els tallers de dones per a dones fa que s’hi puguin tractar els drets de els dones relacionats amb la salut sexual i els drets reproductius.

Per a la representant de l’Índia, Nirupama Prakash, de la Universitat d’Informació i Tecnologia de Jaypee, justament la utilització del folklore i de les TIC’S és la millor bona pràctica per treballar els Objectius del Mil·lenni. És la manera d’arribar a les comunitats religioses i conscienciar-les de la mainada que desapareix.

Marina Mahathir, de Malàisia, va destacar el valor de la formació informal per a dones, ja que al seu país han aconseguit amb aquest mètode avenços tan importants com l’alfabetització i el coneixement del dret de les dones al mateix temps. Les dones adultes tenen un repte esgotador entre les feines de la casa i les feines externes,  no tenen temps, doncs, per fer estudis regulats.

Bones pràctiques.  L’educació entre la religió i la laicitat

Marie Laure Rodríguez, presidenta de la Unión de Mujeres Musulmanas de España, va aportar a aquesta I Trobada una bona pràctica desenvolupada a l’Estat espanyol amb activitats tant per a dones com per a homes contra els maltractaments a la llar. Les activitats contenen un tractament específic de sensibilització dels imams (recordem que a voltes justifiquen en alguns casos l’ús de la violència).

Per a Nokhuepho Borwornmahamongkhon, de la clínica Mae Tao de Tailàndia, és primordial recordar que quan les pacients van a la clínica només són dones i no parlen mai de religió. Aquest principi permet fer el treballa adequadament.

Cholpón Nogoibaeva, de Kirguizistan, explica que forma part d’una organització de caràcter civil que ha lluitat per mantenir el país laic i han aconseguit introduir un programa de gènere en les associacions civils.

Com a resposta a una intervenció en el sentit que una religió que discrimini les dones no es pot dir religió, Ziba Mir Hosseini cità el treball fet des de 1989 amb Les Germanes de l’Islam. Un dels programes estrella és l’iniciat el 2006 i anomenat  Curs  d’Islam des de la perspectiva dels drets de les dones.  Ara s’està fent a El Caire i aviat es farà a Sudan. D’aquests cursos en surten capacitadores que al seu torn explicaran com la religió no és el mateix que el patriarcat, s’hi desenvolupa certament! Però qui mana per damunt de la religió és el patriarcat . Un altre Curs emblemàtic és l’anomenat  Igualtat i Justícia a les famílies musulmanes.

Continuant el debat, la representant de l’Associació de Dones Pakistaní a Catalunya, creu que  la religió ha donat molts drets a dones i a homes, i que  el problema real són els valors tradicionals. “Qui trenca aquests valors es queda sense xarxa familiar i social”, va dir. Els nois de classe baixa tenen una educació molt deficient, aquesta manca de cultura provoca els conflicte entre homes i dones. No toleren que aquí les noies tinguin més estudis que ells, tenen por que els abandonin. Moltes noies del Pakistan deixen els seus estudis degut a  què les seves famílies no accepten la coeducació. Quan les noies “porten problemes”, les envien al Pakistan.

Finalitzant la sessió i de cara a l’objectiu de convertir aquesta I Trobada en una xarxa permanent, s’apuntaren diverses propostes temàtiques de treball conjunt però especialment  la voluntat de fer conèixer lídereses culturals a fi que les joves tinguin nous models.

La representant d’UNIFEM a l’Estat serà l’encarregada de transmetre aquestes propostes a Michelle Bachelet, directora d’ONU Mujeres.