Clariana de comunicació

Per Maria Dolors Viñas

per al 9 Nou, 21 d’agost 2009   

En un parèntesis improvisat tranquil d’estiu, vinc de St. Esteve de Palautordera on he passat uns dies amb amigues, companyes de professió. Hem vist i sentit els colors, les olors de les diferents hores del dia d’aquest Montseny magnífic; des de que clareja fins la preciosa ponentada que em va acompanyar ahir en el viatge de tornada. Algun déu em tutela. Segur !

Són trobades on enyorem els debats, que ens havien ocupat tantes hores, de concebre els serveis socials “per a una nova època” capaços de lligar utopies i realitats; vàrem passar de la precarietat dels treballs reivindicatius aixoplugades per Càritas, als departaments de benestar social dels ajuntaments democràtics. El treballa social és un be públic i calia organitzar-lo. La burocratització ha estat inevitable. Ens preguntem que s’ha perdut pel camí… Vàrem aprendre que el treball social era alhora un art i una ciència. La ciència, és la metodologia per identificar les constants que es donen en les dificultats que pateixen les persones per causes inesperades. Dissenyar i crear recursos per superar els problemes és la part de la ciència. L’art es el treball que, des de l’empatia, ajuda a desvetllar els sentiments que provoca a les persones aquest situació no desitjada. L’art consistia a fer que cada persona, cada família que passa de forma eventual per una dificultat sigui la protagonista del projecta de la seva superació, comptant, naturalment, amb els recursos públics, però també amb les seves emocions, els recursos propis i de la comunitat. La burocratització dels serveis fa prescindir de les extraordinàries capacitats que les persones podem posar en funcionament en moments de la vida no previstos.  

Ens preguntàvem si es poden individualitzar els serveis i si pertany als serveis socials donar resposta a l’allau de demandes de famílies que no poden fer front a la crisis. L’atur és un problema que, per suposat, comporta una resposta política, però, al municipi, el drama és de famílies molt properes . La darrera revista de l’ABS de La Roca, com una fatalitat, dóna uns sans i paternalistes consells per sentir-nos útils mentre som a l’atur. Llegint-los ens preguntem si hem perdut també la capacitat reivindicativa; Quants i quines característiques tenen els aturats, les aturades del territori? quins recursos tenim i quins cal crear? quines son les possibilitats i l’accés a la formació, quines són les demandes?…i els sindicats i foment al treball i les antigues assemblees de debat sobre l’atur local ? Misteri ! 

* Diplomada en treball social i periodista