Clariana de comunicació

Coordinació de l’Exposició: Isabel Segura 

Fotos: Pilar Aymerich, Colita, Montserrat Manent   

Res millor per presentar Maria Mercè Marçal que les seves paraules: “Sóc algú –una dona- que escriu: aquesta frase insinua una única resposta per a la doble pregunta que encapçala aquest text. Evidentment, no sóc només això, però l´escriptura ha estat, és per a mi una activitat vertebradora. Tot i que molt sovint se m´ha fet, des de fora, la pregunta “per què escric”, espontàniament  a mi se m´ocorre més aviat de preguntar-me per què no escric quan passo gaire temps sense fer-ho. Durant molts anys he escrit només, o fonamentalment, poesia, i la poesia ha estat el meu esquelet intern, la meva manera de dir-me a mi mateixa, d´ordenar provisionalment amb la paraula el caos que l´imprevist desencadena… Com el mirall on es reconeix, unificada i dotada de sentit, per un instant, la vivència fragmentària i sense forma. També, potser, com una segona memòria”. 

Al poc de saber-se la mort de Maria-Mercè Marçal, unes mans estampaven, en una paret d´un carrer de Gandia, el versos: 

“A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”.  

La pintada com a homenatge a l´autora i també com a desig de donar continuïtat al diàleg que la mort no interrompia. I, ara, amb Maria-Mercè Marçal des del cos, el diàleg continua, en un joc de paraules i fotografies, a través de les imatges de Pilar Aymerich, Colita i Montserrat Manent. 

Isabel Segura Soriano