Clariana de comunicació

Per Tona Gusi

Action Commune Inter Réseaux Fundation Anna Lindh (FAL) a Taroudant, Maroc. 11-12.04.2014: Cine Forum

El divendres 11 d’abril i el dissabte 12 d’abril, a la tarda, a la mateixa Faculté poly disciplinaires de Taroudant se celebraren dues sessions de Cinema Fòrum.

La sessió del divendres va comptar amb dues projeccions del CNA/Lycée Nic Biever de Luxemburg: Klibberkleeschen (festes i celebracions públiques a Luxemburg) i Histoires de Jeunesses, una de Bèlgica, amb el documental Réussir ici ou là-bas? L’Afrique se réinvente, basat en entrevistes de Bel Afrika TV, i una altra de Tunísia, de l’organització Enfants Scientifiques amb el títol: Away from politics. As a chil que tancà la jornada.

A Klibberkleeschen es mostren una desena de festes populars, locals o nacionals, de Luxemburg que han esdevingut, al llarg del temps, en celebracions culturals col•lectives en la memòria nacional.

A Histoires de Jeunesses, el film evoca, de 1929 al 2000, la joventut de les successives generacions de Luxemburg a partir de les imatges gravades per les famílies i d’entrevistes amb personatges de totes les edats que expliquen a càmera les experiències més importants de la seva adolescència.

El treball de Bel Afrika TV (Bèlgica) fou en un format televisiu molt convencional i de tall informatiu, sense aportacions creatives, amb entrevistes estàtiques a personalitats del mon de la migració a Bèlgica, i quasi la totalitat dirigents masculins ja que només hi ha una entrevista a dones, en la que no apareixen amb nom i cognom sinó com a membresia d’una associació i en una única entrevista.

Bel Afrika TV és una TV digital sobre l’actualitat africana i sobre la vida de la diàspora africana a Bèlgica, sempre en el marc de l’antiracisme i l’antifeixisme.

Réussir ici ou là-bas? L’Afrique se réinvente, realitzat per Kodjo Degbey tracta sobre la migració, la legislació, els valors, els estereotips i els tòpics. Les persones entrevistades són: Jean Ives Kitanto, president de l’organització juvenil CDH: Moro Mukota Mubeba, gerent d’una empresa exitosa; Ahmed Moushin, diputat al Parlament belga, el senador Ahmed Laaqual; Rodouane Bohual, director d’un mitjà de comunicació; Pierre Migisha, diputat a Brussel•les pel CDH: i diverses dones del FIREFEC, Fòrum de Dones del Congo belga i de VC4 AFRICA MEETUP 2011.

En canvi el film Away from politics. As a chil, d’ Enfants Scientifiques, tot i consistir bàsicament en un format d’entrevistes pautades, sigui per la frescor de la mainada o per l’edició més creativa del documental, resultà molt més aplaudit pel públic. També els àmbits de les preguntes eren interessants i encara ho foren més les molt variades opinions de nenes i nens.

Aquesta organització no governamental de Tunísia dona l’oportunitat de desenvolupar el seu talent intel•lectual a nois i noies de 12 a 18 anys, tenint en compte l’equilibri emocional en el desenvolupament de llurs capacitats sense que l’adolescent perdi la seva motivació per seguir el seu camí cap a l’èxit.

El documental, realitzat expressament per a aquesta trobada de la Fundació Anna Lindh a Taroudant, plasma les activitats plurals de nens i nenes jugant i creant, fent experiments com és observar la natura, o fent treballs de botànica, zoologia, biologia, química, …Mostra també un treball de papiroflèxia en una activitat en suport a joves amb síndrome de Down amb la col•laboració de mares i pares.

A slowy slowy s’entrevista a molts infants d’arreu de Tunísia, escollits per atzar, amb les següents preguntes: Què és la política? I el seu desprestigi…; Per què hi ha atur i què s’hi pot fer?; Quina ideologia tens i a quina classe pertanys?; Quin es el teu rol com a ciutadà/na?; Què faries si fossis ministre de l’Interior?; Què faries si fossis ministre de Finances?; Què els encarregaries als científics?; I si fossis President/a?

El documental resultant té entre 6 i 7 hores de duració, que s’han reduït a 8 minuts i els entrevistats s’han reduït a 4 nens i 1 nena. Tota la mainada va respondre a aquestes preguntes que ja són ben difícils per a les persones adultes. No cal dir que moltes de les seves respostes son molt especials i extraordinàries.

La sessió del dissabte comptà amb Triskel Art Center de Cork , que presentà un documental sobre la Irlanda contemporània en la seva representació en el cinema nacional i Askeaton Contemporary Arts, Co Limerick que ho feu, al seu torn, amb un altre treball sobre la comprensió de la identitat irlandesa a través d’una perspectiva marítima i les idees culturals comunes a altres cultures.

Mentrestant, en una altre sala, Tanitar de Tunisia presentà el curt Democratisation des Arts, la Fundació Interarts, Barcelona el documental Balady i El Ojo Cojo de Madrid feu el passi d’un curtmetratge, la pelota de futbol.

Tanitar explora en la seva pel•lícula d’una gran bellesa estètica, la relació col•lectiva i psicològica d’un artista amb la seva parella, família i amistats. El treball d’un artista pintor en un moment de crisi econòmica i sociològica del país que l’obliga a treballar en feines dures i allunyades del seu desig. La crisi fa forat en el protagonista que viu un profund daltabaix psicològic i que pateix la desconnexió amb La parella que ja no pot estimar aquest home que ha deixat de viure com a intel•lectual. La pel•lícula es una reflexió sobre grans artistes de Tunísia que han de decidir entre sobreviure amb treballs mercantilistes i la seva opció creativa personal. És per això que ofereix descripcions de la vida quotidiana, llocs comuns de la vila i de la vida on la revolució fou el punt de partida d’un canvi que pren moltíssim temps i que alhora que promet més llibertat i millor futur comporta alhora un malestar, un mal viure.

Balady (veure trailer) és un documental de 47 minuts patrocinat per la Fundació Interarts , és una producció independent d’Egipte ideat i elaborat per dos grups, un de l’estat espanyol i un altre tunisià. Les dues realitzadores són: Emilie Vidal i Donia Maher que, mitjançant converses amb les seves respectives mares, marquen la línia argumental del film. El varen presentar a Taroudant la realitzadora Emilie Vidal i Eduard Miralles d’Intearts.

És un documental sobre la dansa del ventre, aquesta dansa àrab que s’ha fet popular arreu del món i que en el film no és l’artista convidada sinó la protagonista. A través de l’aprenentatge de la dansa, el documental recull les reflexions de les dones sobre l’experiència de reconèixer i estar contentes amb el seu cos, aquesta experiència condueix a les dones per diferents viaranys, essent-ne un d’ells las relacions entre sexes, anteriors a l’experiència i en l’actualitat. A tall d’exemple, s’hi recullen opinions de dansaires com aquestes: “ La dona ha de tenir la llibertat de fer amb el seu cos allò amb que s’hi trobi bé”, “la dona que practica la dansa del ventre es seductora i poderosa però per contra se l’assimila amb la dona submisa i la dona objecte sexual. O bé des del punt de vista d’un expert en dansa masculí: “Són dones orgulloses dels seus atributs”.

Es podria incloure la dansa del ventre, a parer d’experts, com “una dansa d’alliberament del poder i de la submissió”, una dansa de resistència com l’Harlem sackhe i altres formes de canvi social. De fet “és pot utilitzar aquest llenguatge tant ric per lluitar pels drets de les dones”, afirma en el documental una sindicalista del treball a la llar.

Com a mostra d’aquest valor social a Egipte, el vídeo d’una parella de noi i noia dansat al carrer que va tenir ràpidament 85.000 visites. En aquest Egipte de la post-revolució sorgeix la necessitat de qüestionar-se les relacions, de tenir cura d’una mateixa. D’actuar contra l’assetjament sexual i analitzar la construcció actual del vel. Al Caire, l’espai públic amb Mubarak era molt masculí, ara amb la revolució les dones prenen possessió de l’espai públic. És per això que el documental recull no només la visió de diversos experts homes sinó també de ciutadans del carrer que no assumeixen aquest valors de la dansa del ventre sinó que afirmen, per exemple, que: “les dones no tenen control polític, ni públic, ni legislatiu, però són molt fortes, potser fins i tot més fortes que els homes”, o bé davant la pregunta concreta sobre que els hi semblaria si les dones que ballen la dansa del ventre fossin les seves dones o les seves filles: “si balla per a mi només si, però professional de cap manera!”, “ si balles la mataria, no hi hauria cap més solució” …fins i tot arriben a dir!.

El OJO COJO

Amparo Gea, de l’OJO COJO  ens va presentar un curtmetratge sobre la migració, que va guanyar el Festival Cinematogràfic Internacional que organitza aquesta associació, en l’edició de fa 3 anys. Fou premiada pel jurat pel tema que tracta, la qualitat del curt i l’empatia que aconsegueix amb el públic. “Aquesta obra és una petició de tolerància entre les diverses cultures al barri popular madrileny de Lavapies”, afirmà Amparo Gea.

El Festival que organitza anualment el OJO COJO, de cinema, curtmetratge, documentals i animació vol promoure el diàleg i la integració dels grups socialment desafavorits.

El curtmetratge presentat porta per títol “ la pelota de futbol” ( en castellà i àrab) i tracta temes relacionats amb la interculturalitat i les trobades amb l’altre/a. Mostra la mirada d’una mare, originaria d’Amèrica Llatina, sobre la integració del seu fill a l’escola i amb els companys i companyes, filles i filles de migrants majoritàriament, i també els prejudicis entre cultures. A través d’un argument molt senzill sobre la necessitat de l’estalvi per comprar una pilota al fill, que un cop comprada comparteix amb el seu millor amic, d’origen marroquí, i la seva millora amiga, nascuda en una família autòctona del país. Després del joc la pilota desapareix. Aquesta pilota perduda condueix a prejudicis racistes entre les famílies migrants del barri, entre el pare de la família d’Amèrica Llatina i la família marroquí. Mostra el sexisme del pare marroquí que no vol que el seu fill jugui amb nenes. Però els nens i la nena juguen junts i sense problemes.

Unes sessions de Cine Fòrum ben interessants, doncs.