Clariana de comunicació

Lahore, 10 de juliol de 2007
Montse G. Sosa

Aquest e-mail és de fa uns dies però on soc ara, Lahore, al Pakistà, hi ha molts problemes de llum, telèfon, xarxa……en fi que fa mes de 4 dies que intento enviar-ho.

Soc al Pakistà, ja ho se que hi ha molt de merder però a Islamabad i al nord. A Lahore tot està tranquil.

Es que els meus amics em van demanar que passes a veure’ls abans no tornés a Europa……i… total, soc a 10 minuts de la frontera amb l’India, així que amb una corredissa……

Almaty, 04-07-07
M. Sosa

A Almaty, l’antiga capital del Kazakhastan, ja no hi queda cap estatua de Lenin i de l’ avinguda Karl Marx ara se’n diu Furmanova.

El seu president, en Nazarvayev, és al poder des del 1984 i ha superat tots el canvis de regim i de jaqueta en aquest 20 i tants anys. Sempre, pero, acompanyat per la seva fidel i corrupta gran familia, tots molt ben col.locats entre les empresses estatals de petroli i mitjans de comunicació.

Almaty es una ciutat molt estranya: Sembla que el sentiment nacionalista (?) es tant fort que els anys 90 un fill del president es volia casar amb una de l’ Usbekistan i la gent va sortir al carrer a protestar. Sense comentaris.

Almaty, te dos parcs enormes i preciosos. Un d’ells ,el Gorki, te l’única catedral ortodoxa que queda de l’ epoca zarista al Kakakhastan. És tota de fusta i pintada amb tots els colors del món amb un voraviu daurat que allà a quarts de 7 de la tarda, quan el sol hi arriba, enlluerna els iaios que estàn asseguts a la plaça jugant a escacs i també als recent casats que cerquen racons on fer-se fotos amb totes les seves convidades al darrera. Convidades de talons d’agulla ensopegant entre la gespa i fent servir la bossa de visera mentre els seus vestits, a joc amb la catedral, juguen amb el sol del capvespre.

Almaty es una ciutat estranya. Plena de botigues caríssimes i modernes, i restaurants, i centres comercials a preus europeus (un café pot costar entre 1 i 3 $). Almaty es la ciutat amb mes cotxes de luxe per habitant del món. L’hotel mes barat (i molt cutre) costa uns 20 $. Llogar una habitació entre 40-80 $ la nit. El sou mig d’un Kazakh oficialment és d’uns 200-300 euros. A Almaty hi passa alguna cosa.

Fins els anys 60, el kazakhastan podia presumir de tenir un dels quatre llacs més grans del món compartit amb l’Uzbekistan: El Mar d’Aral. Des de l’eshores i fins els anys 90, els rusos van fer tot el possible per que esdevingués un dels desastres ecologics i humans més tristos del planeta. Amb la seva deria gegantina i megalòmana, els russos van fer-hi arribar canals per extreure l’aigua del llac per tal de regar les noves plantacions de cotó i gra, escampades pel nord de l’estepa, i poder així competir amb els Americans. (???) L’estepa, pur desert, va esser extra-regada i extra-fertilitzada.

El resultat: molt poc cotó, un dels trossos de la terra més contaminats per abús de pesticides, la reducció del mar en més d’un 70%, Ia perdua de tota la fauna amb especies úniques, industria pesquera i turística, comerc i ferris entre ciutat, altissim nivell de cancer degut a diverses reaccions químiques, la mort de varies ciutats, i la tristor eterna dels pocs habitants, que sobreviuen a la zona envoltats d ‘un paissatge de malson, el d’antics vaixells de pesca rovellats, encorats entre la sorra i la sal, els vaixells fantasma, orfes de mar.

Una dada: des de Mujdak al sud, fins a trobar la primera gota d’aigua hi ha 150 km de desert salat i de molt mal respirar. L’aigua dels dos rius (Darja al nord I Darsu al sud) que des de sempre habia regat el mar d’Aral, ara es perd tristament evaporada entra la sorra I l’oblid………

Des del 2003 Almaty ja no és la capital. Ara és Astana, 2000 km al nord en pura estepa radioactiva a causa dels centenars de probes atòmiques. Sembla que els negocis del petroli passen més per allà. Així que, tots els estaments oficials (per exemple ambaixades) fa 4 anys que “s’estan” traslladant a Astana……aconseguir un visat aqui no es cap tonteria. No pots escollir el pais……He aconseguit visat per Uzbekistan…..

Des del 1991, les dues llengües oficials del Kazakhstan són el rus i el Kazakh. El Kazakh es una mena de derivat del turc, amb influencies mongols. Fins el segle XIX no esdevé llengua escrita amb grafia àrab. Més endavant s’introdueix l’escriptura llatina. El 1940 Stalin decideix unificar tot el material escrit de les repúbliques soviètiques de l’Asia Central introduint una forma modificada del cirilic……El 1992 intel·lectuals independentistes plantegen el retorn a l’alfabet bàsic llatí, però sembla que és tant car el procés que es queda en res…………

La qüestió de la llengua NO és mai innocent.

…….Be, en tot això i nomes en això: com son els kazakhs?

són mal educats, grollers, no els agraden els forasters, no els agrada que els parlis anglès, encara que et disculpis primer, tot i que et demanen dòlars constantment. No els agraden els europeus tot i anar bojos per Armani o Versace.

O potser soc jo, que els toco massa els nasus……

He tingut “petites converses” on els acabo agraint l’ajuda amb un “Rajmied” (gràcies! en Kazakh). Si resulta que la persona es russa (n’hi ha moltes) et mira furiosa amb els ulls extra oberts i et diu - Niet Rajmie, Spasiva!!! (Gràcies! en rus) – i jo els contesto:

_Ho sento guapa, però això ja no és Rússia, AIXÍ QUE NIET SPASIVA. RAJMIED. BY !!! -

…..i es clar…..

Els Kazakhs són com la seva llengua: Moltes influències, canvis forcats, forcada unificació, imposició cultural……

Són com el seu mar: perduts entre el desert del que eren i del que són…..amb les esperances posades en els els vaixells rovellats ancorats entre la sorra, esperant un mar blau………

L’Uzbekistà m’esperava. Samarkanda te les portes del cel……..

Samarkanda, va ser una de les ciutats més vives i riques de la ruta de la seda. El temple del Rajistan, una mesquita-madrassa i porta del mercat, és una de les meravelles per les quals val la pena venir fins aquí.

La seva gent es amable i tranquil·la. Vaig arribar al capvespre i mentre el sol es ponia per darrera el Rajistan i encara amb la motxilla a l’esquena, prenia una copa de vodka disfressada en una tassa de te que uns avis, que sobrevisqueren totes les guerres, m’havien ofert asseguts al parc. Ja buscaria l’hotel mes tard.

En dir-els-hi d’on era, un d’ells (de més de 80 anys) s’aixeca de la cadira tot atabalat i em fa una salutació militar. De sobte, comença a cantar la Internacional en rus.

Quan seu, molt emocionat, m’explica amb el seu cos i alguna paraula clau ( o això és el que jo crec entendre) que ell va ser en un camp de concentració a Alemanya amb camarades espanyols de la guerra civil. Em parla de Hitler, d’Stalin, dels anarquistes, de la ‘ressistance francesa’….no entenc quasi res del que diu, però li veig l’emoció I els altres hi posen la seva salsa…….fins que, ara amb el sol ben baix….de sobte recorda i es posa a cantar: Ay Carmela, Ay Carmela mentre el sol es pon a la seva esquena.