Clariana de comunicació

28 de juny.

…..Em sembla que era a punt d’anar cap al Tadjikistan des de la Xina, oi?….dons be,

……….La nit abans ja havia fet bussines amb un taxista (per si un cas) mitjançant un intermediari: un mal bitxo que sempre rondava pel hall de l’ hotel i que es coneix totes les mogudes dels turistes….però que era l’únic que “parlava” alguna cosa d’angles……Jo no se que parlen, però vull estar segura que em porta fins la frontera pel preu pactat, així que si no compleix el tracte, trucaré a l’ambaixada, l’Interpol i la ONU !!!!

Sempre els dic coses així. Funciona. L’altre dia vaig amenaçar a un amb trucar L’UNICEF!!!! – tant de dir noms !!!! però és igual, els impressiona igualment, perquè no saben el que els dic però els sona important – ‘ vaya tela’ jo també !!!!! -

- No problem, madam ! – Es la sempre resposta asiàtica…..

De tant esperar l’ obertura de frontera, nomes em queden 2 dies de visa. He d’entrar avui o res.

…………………………………..
…Aquell matí a les 6 vaig anar a l’estació per confirmar que no hi havia -segur- bus, que la frontera era -segur- oberta i a veure si trobava la gent….Els 3 que havien de viatjar mai van aparèixer, el bus mai va sortir, però, la frontera era oberta. Mals menors.

Així que vaig a trobar el taxista per mi sola. El viatge es preciós: vaig tornar a fer un troç de la carretera del Karakuorom que havia fet de nit i vorejar el llac Karakul (a 4000m. d’alçada) envoltat pels Pamirs, carena de muntanyes del Tajikistan d’entre 5 i 7mil m. enganxades als Himalaies…….Tot plegat, 400 km de maravella, 5 hores d’aire fresc, blanc i clar a 4000 m.d’alçada ………per fi, penso, deixo enrera la calenta, monòtona i polsosa estepa xinesa………El taxista, ben entrenat, ha netejat be el cotxe (?), ha espolsat les mantes, l’ha perfumat i te tot un sortit de musica, vídeos i pel·licules que m’ ofereix a triar. Jo em pregunto ON les veure ?????? -No problem madam -……..

(No se com es diu aquesta part del cotxe, però és just davant dels ulls una mica mes amunt i és articulada. S’abaixa quan el sol enlluerna i en el del conductor sovint s’hi guarda algun paper, alguna clau, o una estampa de la verge. La del costat del conductor, quan s’abaixa, a la Xina, es converteix es una pantalla).

Jo li dic que no cal però ell insisteix. Vol donar un bon servei: Desprès de passar-me 7 vegades el mateix vídeo Pakistanès (rollo Bolliywood però més hortera, si es pot), li demano que pari, però ell insisteix i ara em posa una pel·lícula Bolliywood de veritat. Índia. -The best”- diu ell………Jo contemplo les muntanyes i recordo un dels moments sublims que he viscut en aquest viatge i que no us he explicat encara (tantes coses !!!):

Moment sublim :

Gilgit 6 de la tarda, prop de la frontera entra el Pakistan i la Xina. Parada obligada desprès de 24 hores en bus. Aquest poble no es el mes recomanat per l’ambaixada espanyola per passajar-hi i a mes, com que estic molt cansada, vaig directe a buscar l’alberg. Es a 500 m. de l’estació. Fantàstic. Pel camí, compro pa de ceba (bonissim), iogurt , aigua i cap a l’alberg. Es tant nou que encara fa olor de pintura, li falten unes quantes llums i nomes hi ha una dutxa que funcioni de moment……. te un pati rodó, obert al cel, en mig unes escales que pugen al segon pis i terrat. El pati és ple de plantes acabades de regar i l’ olor de terra humida i el silenci em criden. El cuida un senyor molt agradable que em diu que millor que vagi a un altre lloc, que allò no es per mi, perquè encara no es obert “oficialment” i el propietari es fora de la ciutat i ………Jo insisteixo dient-li que aquest lloc es perfecte per mi, que ja m’està be i que si el propietari no hi es, ves que? Perquè ha de saber que hi ha dormit algú? Que jo li dono els diners a ell….i tot arreglat, que et sembla? …Ell somriu, belluga el cap i diu…..Aquest alberg queda inaugurat !!! (mes o menys) i posant- se el dit als llavis diu ‘ SECRET’

Mentre prenc una meravellosa dutxa, ell diu que s’en va un moment al poble……que ara ve. Tanca la porta i em quedo absolutament sola. Son quarts de vuit i comença a fosquejar. L’alberg no te gaires llums que funcionin…… Al cap d’una estona, apareix amb un amic i venen carregats de fruita, pa i te. Estan contents i m’ofereixen compartir l’ ‘apat, jo afegeixo el que tinc.

De sobte se’n va la llum !!!!! Però ningú s’,estranya. No passa res. Passa cada dia….fins quan?…Riuen….Fins que deu vulgui !!! Així que pugem a la segona planta del pati des d’on es comencen a veure les estrelles. Som a 1.700 m d’alçada i la llum ha marxat de tota la contrada….només els estels, i el silenci.

En un termo ell encara te aigua calenta i fem te i mengem quasi sense dir paraula mirant el cel abundant de llum, el mateix cel estrellat que amaga encara mes sorpreses……..

….L”endemà a les 5 del mati, em desperta la primera claror. No recordo on soc. La finestra de l’ habitació es un enorme mirador (encara sense cortina)…….El dia comença a poc a poc a vestir de blaus la meva immensa visió. El gegant es desperta davant meu. Es el Nanga Parbat, 8126 metres em contemplen i em desitjen bon estiu.

Em llevo i enllesteixo tot per marxar cap a la Xina. El bus surt a les 6. El cuidador m‘ofereix un te abans no marxi i ens fem unes fotos. Jo li dono les gracies i els diners que ell rebrega dins la ma dreta mentre somriu i em desitja bon viatge. Quan he fet unes passes ell em crida. Jo penso que he oblidat alguna cosa, Em giro, i ell es posa la ma dreta al cor i el dit de l,esquerra perpendicular als llavis fent el senyal de silenci, tot dient ‘SECRET’. Desprès, alçant el mateix dit, senyala al cel.

Amb aquest preciós record, arribo a la frontera i li dic al taxi que esperi uns minuts mentre parlo amb l’oficial xines. Que no marxi encara; (per si un cas, encara no l’he pagat) No se sap mai. Ja no em crec res de res.

Desprès d’ensenyar el meu passaport a tres oficials en diferents portes, arribo a la definitiva on el peix gros em diu que no puc passar. La frontera es oberta, si, però no per estrangers. Li faig repetir un munt de vegades perquè em costa molt de creure….finalment ho haig d’acceptar. No passaré. Mai. Moment miserable.

El peix gros, em veu tant desfeta que se m’acosta (he hagut de seure i agafar aire) i em diu que el millor (es a dir l’ únic) que puc fer es tornar a Kasgar i anar a veure una agència de viatges que em poden ajudar.

Sense dir-li ni adéu, me’n vaig cap al taxista que espera cobrar i acomiadar-se de mi i li dic que tornem a la ciutat………

400 km de meravella , 5 hores d’aire fresc, blanc i clar a 4000 m.d’alcada……….sempre ajudant.

……..quan arribo a Kasgar vaig directament a l’agència i em proposen ‘PASSAR’ la frontera pel mòdic preu de 300 dòlars. Inclús sense visa. NO PROBLEM MADAM.

A si ?, I que faig jo al Tadjikistan sense visa ¿Com sortiré del país?

Esteu tots sonats i sou tots uns corruptes……..Torno a nomenar tots els organismes internacionals i ara hi afegeixo l’OTAN …….pel policia de la frontera, que naturalment hi esta emmerdat……….

Aquella mateixa nit agafo el bus cap a Urumqui, (24 hores) al nord de la Xina. Es l’ únic lloc que puc anar per entrar al Kazakhstan i queda per sempre més oblidat anar al Tadjikistan……..

Encara soc a Almaty, Kazakhstan. L’ únic que val la pena d’aquest enorme i desèrtic país, però ja tinc la visa per anar al Uzbequistan…….demà!!!!!!!……demà ?????
Ja us explicaré coses d’Almaty, una ciutat molt curiosa amb uns jardins preciosos.

Petons
M. Sosa