Pia Bosch. El Punt, 9/06/07

La diputada al Parlament Pia Bosch, en l’article esmentat constata la baixa presència femenina a les pàgines dels diaris locals gironins i sobretot l’absència d’articles d’opinió signats per dones. Davant la situació residual de la presència de dones, Pia Bosch demana als mitjans gironins que assumeixin com un repte la necessitat de fer una acció positiva per anar incorporant la presència de les dones.

És a Catalunya on hi ha una de les taxes d’ocupació femenina més altes, cada cop hi ha més dones als llocs de direcció de les nostres empreses i en canvi en el món de la comunicació i la informació no hi ha presència femenina en els llocs de direcció, fet que produeix un impacte en la forma en que els mitjans incorporen la perspectiva de gènere. Reflecteixen una realitat amb risc de ser esbiaixada. La invisibilització de les dones és una forma de desvalorització i discriminació social. És hora que els consells de redacció incorporin de ple la visió del món i l’opinió de les dones.

Tret de la premsa esportiva, la resta de mitjans tenen més d’un 50% d’audiència femenina. Per tant, només hi poden guanyar. I en properes edicions dels premis de comunicació el ‘gironí de l’any’ potser seran capaços de trobar una formulació que incorpori el 50 per cent de la població exclosa fins ara.

Islamabad, 8 de juny

 

Hola a tothom !!!

primer de tot estic molt bé.

Em sap greu decebre-us pero encara no soc a la Xina:

La idea era volar fins a Delhi via Helsinki (canvi radical) i des d’allà demanar totes les vises possibles, com a minim Xina i Pakistà. ( Des de Delhi és més rapid i facil aconseguir visats per altres paisos de l’àrea, i molt més barat que fer-ho des de Barcelona). Tot i axi no he conseguit el visat per a la Xina perquè ara les fronteres estan tencades….. L’única manera era travessant Nepal i em queda massa lluny (a part que ara no tinc ganes d’ anar al Nepal. No podria evitar fer una visita que no en tinc ganes de fer)

De fet, la primera nit a l’Índia la vaig passar a l’aeroport de Delhi fent companyia a una mossa lituana, llarga, morena i preciosa d’ulls blaus que s’havia de passar la nit a l’aeroport i tenia por. L’endema al mati havia d’agafar un avió cap a Kabul: era militar i anava a una missio secreta de 5 dies a l’Afganistan. Alló no li feia por. Curiós, no? Aixì que el diumenge vaig dormir fins mitja tarda.

….Mentre esperava el visat pel Pakistà vaig anar un parell de dies a Agra i veure el Taj Mahal: tot i la clavada que et foten, es realment impressionant. Després volia anar a Jaipur pero no hi havia transports degut al bloqueig de la carretera i els trens par part del Guijars: No crec que hagin arribat fins aqui les noticies del que esta passant a l’india: resulta que la gent d’aquesta comunitat (en diuen aixì pero realment es tractada com a casta, tot hi estar abolides desde la independencia) fa una setmana que protesten perquè volen ser reconeguts i aixi poder optar a la convocatoria pública d’oposicions per treballar per a l’estat. Uns altres, els Meenas, hi estan en contra perquè això els deixaria amb menys possibilitats….en fi. Molt complicat i alhora molt simple: les castes es barallen entre elles per tenir més privilegis mentre el govern no fa res per acabar amb les castes. Avui he llegit que les protestes han arribat fins a Delhi i ja hi han hagut 23 morts. Sort que ja he sortit de Delhi, per ara.

Quan preguntes a la gent, d’aparença culta, et diuen que el que reclamen els Guijars es una bestiesa ” si no tenen cap mena de formació, com volen opositar?” (?)….. Aixo discutia jo en el tren de Delhi a Amristar (frontera amb el Pakistà

a 8 hores) amb un senyor molt agradable i culte. Aquest senyor anava assegut i jo, que no havia “confirmat el bitllet” per desconeixement i perque encara no he descobert que pebrots vol dir aixó, anava dreta barrejada entra molta més gent i intentant mantenir l’equilibri entre els cossos d’altres dones…. també de peu.

El senyor, em va oferir el seu seient quan ell baixés, un parell d’hores abans que jo.

Uns minuts abans de la seva estació, el senyor culte i educat em crida i diu – vina corre, posat davant meu i quan jo m’aixequi, tu t’asseus, perquè aquestes bruixes passaran per sobre teu si cal per treure’t el seient-.

Aquelles bruixes eran unes iaies força grans i ben fosques de pell. Pels seus vestits es podia endevinar que eran molt mes pobres i per tant de baixa casta que el senyor culte. Jo li i vaig dir que no, gràcies. Sap que? -li dic-, millor li deixa al seient a aquesta dona gran.

Ell es queda tot parat i extranyat tot dient -de cap manera ! jo te l’he ofert a tu el seient,no a ella!!-

Molt bé – dic jo- ara jo li ofereixo a ella.

NO ! diu ell, Aixó no funciona aixì !!!

Perquè? – pregunto jo- Un home com vosté, educat i sensible fa diferències entre aquesta senyora i jo ? No ho entenc ! -

Mentre busco amb la mirada alguna explicació entre els altres. (No puc evitar-ho. Es massa vergonyos.) Ja es comenca a sentir una remor entre la gent i comentaris en veu baixa. Algú des de més enrera diu- Sí, perquè? Perquè és extrangera, oi? Uns quants assenteixent amb el cap. Tothom ho comenta i ens observa, com un torneig de tenis. Evidenment, tot aixó li dic amb la veu suficient alta perque ho senti mig vagó, que ja fa estona que ens escolten i es tradueixen entre ells la nostra “partida”.

El senyor diu – voste no ho enten! Aixó és l’Índia, i a l’Índia hi ha coses impossibles!

Quina llastima ! -dic jo- però, perquè no pot oferir-li el seient a aquesta dona gran? -insisteixo- !! –

Tothom observa el senyor culte i ell, totalment nerviós, contesta: Perquè vosté és una senyora i ella NO!!!

M’empasso les paraules que ja volen sortir per aquestes:

Molt be -dic jo- D’acord, dons ara vinc.

Amb tot aixo, la senyora gran no s’en adona de res perquè està adormida, dreta, s’aguanta entre els cosos apretats d’altres dones.

Comenca tota una excursió d’un parell de metres intentant saltar per sobre de bosses, cames, caps i espatlles i seients. El senyor intenta sortir mentre jo intento entrar, alhora que d’altres ho intenten també. Quan el tren para a l’estació, la seva frenada fa bellugar tots els cosos endavant i endarera com un flam gegant amb rodes, la senyora adormida es desperta, les senyores que ja eren despertes aprofiten la frenada per espitjar l’home cap en fora que protesta però, -elles no en tene la culpa ! és el tren,a més, no els pot demanar modals, no són senyores – li dic- El senyor surt renegant pero no sense veure que jo estiro el brac de la senyora gran ara ja ben desperta i la faig seure al seu seient tot dient-li al senyor -Voste me l’ha donat a mi i jo en puc fer el que em dongui la gana del seient !!! Ell em mira tot bellugant el cap mentre remuga alguna cosa…. sobre els estrangers segurament…… La senyora gran suspira alleugerida mentre somrient m’ensenya un genoll deformat per l’artrosi o alguna cosa semblant.

Les dues hores restants les passem intercanviant els seients ara tu, ara jo i rient cada cop que una cau per terra…!!!

US PREGUNTAREU QUINA NECESSITAT TINC D’ANAR AMB AQUESTS TRENS I MUNTAR AQUESTS NUMEROS, OI? CAP. Simplemet ha anat aixi…… Els seients de primera classe que ja els conec, són 10 vegades mes cars (12 Euros primera 2 euros segona + o -) amb l’aire acondicionat ben carregat, les finestres fosques i amb cortines que separen els seients l’un de l’altre per mantenir la intimitat. Fa molt més fastic que els de 2a classe que com a mínim no tenen finestres i l’aire corre, la gent canta, comparteix menjar i aigua, i es baralla…..

Un altre dia us en explicaré una altra que vaig viure a la frontera….

Així que he canviat el recorregut i en lloc de fer Delhi-Urumqui (Xina) he fet Delhi-Islamabad i aquí em teniu !!!! una altra vegada al Pakistà!!!

Aquest matí, dilluns he anat a l’ambaixada xinesa per demanar visat perquè sinó no puc sortir d’aqui (a no ser que creui l’Afganistà pel nord, poc aconsellable)…..A l’ambaixada no hi ha ningú. Portes tancades i un cartell ben gran que diu ” per tramitar visats de 9 a 12 a.m.” fantàstic!. Demà tornem-hi…… Se’m fa ben estrany tornar a ser al Pakistà. Em fa com una pena no poder anar al poble de ‘l’Associació’ i veure’ls a tots petits i grans, però fora perillòs. Ara soc persona non grata pels cacics del poble. De tota manera, mentre espero el visat, intentaré arreglar una trobada a l’hotel amb aquelles dones tan guapes… No em desespero perquè ja hi comptava amb tot aixó i en part estic contenta de ser aquí ara. Segur que no faré el viatge que havia programat, però és igual, en faré un altre!!!!

Be, fins ara res mes….

Ara ja en teniu per uns quants dies !!!! Que vaigi bé la vostra sortida!!

Petons

M. Sosa

 

………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………….

Kasgar, 15 de juny

 

Em sembla que m’havia quedat entrant al Pakistà. Doncs be, un cop allà, vaig tramitar els visats per a la Xina i el Tajikistan. Els tindria en uns 3-4 dies. Sort perquè ja m’he hagut de disfressar un altre cop de musulmana. Ben tapada pero tota blanca perque fot una calor espantosa (40-45 graus) Mentre esperava i com que ja em conec “el paissatge” penso en com fer-m’ho per veure la gent de ‘l’associació’ sense tenir problemes. Truco al gestor i quedem per veuren’s a la capital l’endemà. Quedem a 2/4 de 5 a l’hotel. Estem molt contens de trobar-nos i m’explica en detall el “cop d’estat a l’associació” per part de l’imbecil aquell ajudat pels ‘talibans’ del poble. Quan li proposo com podem fer-ho per fer venir a la gent de l’associació a la capital ell em dona la mala notícia de que justament aquella matinada s’ha mort la mare d’una antiga amiga. D’aqui una hora es l’enterrament. Era veina i molt bona dona. Molts vespres em venia a buscar perquè dinés amb ells i no estigués sola. Despres de sopar parlavem a la fresca tota la familia i ella sovint em pentinava i em feia un massatge als cabells amb oli d’aquell ….Era una dona molt dolça i alhora enèrgica.

Així que sense pensar-ho, ens dirigim cap al poble….I jo que no volia que ningu sabés que era per alla ! quan surto del taxi davant la seva casa, tots els homes del poble son alla vestits de blanc i resant. El meu amic em diu el que haig de fer en aqest cas. Això es nou per a mi. Entro a la casa on són totes les dones assegudes amb silenci al pati i vestides de blanc (sense saber-ho jo tambe vaig de dol). Just quan entro, treuen el fèretre i l’amiga, agafada per dues dones, plora desconsolada al darrera. Totes s’aixequen i s’ajunten amb ella comencant a plorar i cridar….L’amiga em veu i es llença als meus bracos….Així, l’acompanyo fins la tomba. Quina mala hora d’arribar. Elles, pero, diuen que es bona senyal.

El poble corre la veu que he vingut espressament desde Barcelona per l’enterrament i això em dona una “valua moral” que deixa ‘els talibans’ i demés gentussa sense paraules. Jo intento aclarir-ho a tothom que puc, però elles (parlo basicament amb dones) no es deixen convençer. Així que em passo els dos dies que em resten de casa en casa i ben segures les espatlles. ‘Els talibans’ estan desconcertats perquè no saben realment que he vingut a fer i tenen por que els acusi davant la llei de lladres i ….Jo faig corre la veu que m’estic unes setmanes a la capital….fent papers….què pateixin una mica!

Des d’ Islamabad fins Gilgit (a prop de la frontera xina) hi ha unes 20 hores amb autobus, comptant les dues hores que hem hagut de caminar -grimpar per la montanya per creuar la frontera perquè amb el terratremol del 2005 una part de la muntanya va cedir i va tapar uns 2-3 km. de carretera. La “runa” es una tartera amb un desnivell d’uns 400 metres i és força inclinat. De vegades, no hi ha altre camí que 15 cm. de pols acabats de fer i el meu “ajudant” intenta aplanar-lo devant meu…..soc l’última en arribar. Em pensava que no podria pel vertigen i l’alçada (estem a prop de 3.000m) però no hi havia retorn possible.

Quan arribo a baix, tothom aplaudeix. Diuen que soc molt forta perque ningu es pensava que passaria !!!!quina vergonya!!! Els afgans estavan segurs que no me’n sortiria. Perquè soc occidental i perquè estic gorda -em diuen tranquilament-. No es tallen un pel!. Un cop a l’autobus els dic: i vosaltres? us heu vist? (La meitat fan el doble que jo). A més, us fan pudor els peus. Pero nosaltres som homes -diuen-!

Molt valents ells ! Acabem rient i fan un concurs de panxes. Són com canalla.

D’aqui a Kasgar hi han unes 20 hores més. Perdem molt de temps en els controls xinesos. Per 4 vegades ens han fet obrir totes les malestes i omplir un munt de papers……Entre un parell de paios pakistanesos “il·lustrats” i jo ajudem a tots els afgans-’talibans’ a omplir papers…..són completament analfabets. Menys menjar i més llegir i més dutxar-se.!!!! els dic. -Ells riuen i riuen-. Quan arribavem als controls, els deiem que no es preocupessin per buscar adreces i telèfons per posar en els fulls. Ens hem fet un fart d’improvitzar noms hotels i telèfons. Així anavem més ràpid…

Kasgar es a la provincia del Xingxiang, (la xina musulmana) i els seus habitants son els ughurs. Tot i que també parlen xinés, no s’hi consideren. Ells son Ughurs de tradició, musulmans de religio i xinesos a la força…….son petits, i de moviments ràpids i llestos i riuen molt. Un d’ells em diu que te molt de respecte als espanyols perque mantenen les seves tradicions, com ara els toros (!!!!!!!!!!)

No tenia intenció d’ esser a la Xina més d’un dia, just per passar cap al Tajikistan, però resulta que….sempre passen coses…..la frontera està tencada fins els 16. Per tant, no hi ha transport. És molt dificil trobar informació exacta sobre aquestes fronteres ni a internet i al lonely planet la informacio és antiga. …..Tot el que sabia és que ja m’ho trobaria. En fi, demà obren fronteres, PERÒ, com que només soc jo sola qui hi vol anar, no hi ha autobus…Ja he parlat amb més d’un taxi per pactar preu fins a la frontera i m’he passat la tarda en els 2 bars que hi ha a la ciutat on hi ha giris . A veure si puc fer un cotxe i compartim preu….De moment, potser som 3……Demà, al Tajikistan, IN XA ALA!

I fins aqui, res més.

Una abraçada.

M. Sosa

…………………………………………………………………………………………………………..

Ekoos.org, un portal amb fonts d’informació social per als mitjans. El nou projecte a Internet vol impulsar el periodisme social facilitant el contacte de periodistes amb immigrants, cooperants, membres d’ONG, emprenedors socials i experts en drets humans.

Fundació Chandra, editora de CanalSolidari.org ha fet la presentació pública d’Ekoos.org el dimecres 6 de juny, al Col·legi de Periodistes de Catalunya. L’acte va comptar amb l’assistència de David Minoves , director general de Cooperació al Desenvolupament de la Generalitat de Catalunya, un representant del Col·legi de Periodistes de Catalunya, Mònica Bernabé, periodista i presidenta de l’Associació per als Drets Humans a l’Afganistan, Paloma Ortega, responsable de projectes de comunicació de la Fundació Chandra i Mar Vallecillos, representant de Fundació Chandra a Catalunya.

el dimecres 6 de juny a la Casa Orlandai s’ha projectat el documental “African Request“.

La Tica Font, vice-presidenta de Justícia i Pau, ha estat l’encarregda de parlar del Fòrum Social Mundial.
L?acte ha estat presentat per Xavier Badia, director de l’Oficina de Promoció de la Pau i dels Drets Humans de la Generalitat de Catalunya.

L’organització ha estat a càrrec de la Fundació Tam-Tam

(CIMAC, 06/07)

La periodista i escriptora Lydia Cacho Ribeiro, corresponsal a Quintana Roo de l’agència ‘Comunicación e Información de la Mujer AC (CIMAC)’, rebrà el premi “Valentia en el Periodisme”, que cada anya atorga la Fundació Internacional de Dones als Mitjans de Comunicació (IWMF) a dones periodistes que han demostrat valentia i integritat en la realització de la seva feina. IWMF informa, mitjançant el seu butlletí, que el premi serà lliurat ell 23 d’octubre a Nova York. La cerimonia es repetirà el dia 30 de octubre a Los Ángeles, California.

La IWMF fou creada el 1990 amb la voluntat de reforçar el paper de les dones als mitjans de comunicació de tot el món. La xarxa IWMF inclou dones i homes de mitjans de més de 130 països.

Lydia Cacho ha estat detinguda i persiguida per la seva feina de denuncia de la pornografia infantil i el maltracte a nenes inens. Ha rebut diversos premis per la seva tasca periodística: el premi Coatlicue, de temàtica social; el Ginetta Sagan d’ Amnistía Internacional, per la seva lluita pels drets humans de nenens i dones; el premi estatal de drets humans a Quintana Roo; el premi a la “Mejor Labor Humanitaria”, que otorga el diari ‘El Mundo’ (Espanya), a través de la revista Yo Dona; etc.

CIMAC, notícies, 25 de maig de 2007

El 60 per cent de pobres són de sexe femení segons l’informe Especial de ‘Prensa Latina Mujeres del Tercer Milenio’.
Les dones encara no poden intervenir plenament en la vida econòmica i pública, tenen accés limitat a les posicions d’ influència i poder. Les seves opcions laborals són més reduïes i continuen tenint pitjors sous que els homes fent la mateixa feina.

Al Fòrum ‘Lideratge de la dona a la política’ celebrat a Costa Rica,  les dones polítiques varen coincidir en que han d’afrontar més dificultats que els homes per accedir a càrrecs públics.

És cert que a Amèrica Llatina hi ha hagut un augment de dones en els llocs claus dels governs : una presidenta (Xile), una primera ministra (Jamaica), varies ministres (Argentina, Colombia, Uruguaiy, Veneçola i Cuba), en són exponents actuals. Però la problemàtica de gènere continua sense estar present en les polítiques d’àrees claus.

Diferents participants al Fòrum com: Nora de Melgar, ex candidata presidencial de Honduras por el Partido Nacional y ex alcaldesa de Tegucigalpa, Adriana González, senadora del Partido Acción Nacional (PAN) de México, María Eugenia Sequeira, de la Alianza Liberal Nicaragüense, Marcia Campo, presidenta de la Federación Democrática Internacional de Mujeres (FDIM), constaten que encara impera el masclisme i que la participació de la dona a la vida pública és indispensable per impulsar canvis sociales en els països. Valoren a les dones la qualitat de ser més realistes i per tant més properes al poble, més coneixedores de les necessitats de la gent. També creuen que han de ser les abanderades de la democràcia en aquest moment de la historia.

Es queixen però que, fins ara, a  Llatinoamèrica les dones están relegades a vicepresidències i a ministeris.
N’hi ha que opinen que el tipus de participació de la dona a la vida pública es pot diferenciar segons la generació a la qual pertanyen aquestes dones. Aixì les tradicionals ocupen càrrecs relacionats amb la familia, la vida  i la societat, per contra la nova generació està interessada en ocupar càrrecs de més pes en els governs i els països: banca, finances, energia, seguretat i relacions internacionals.

Un objectiu immediat seria el de millorar els sistemes de quotes de participació de gènere als governs, parlaments i partits.

Un altre objectiu es millorar l’educació de les dones i estimular la denominada solidaritat de gènere per evitar rivalitats locals.

És un fet que en els darrers cinc anys hi ha per primera vegada dones Ministres de Defensa: Xile, Colombia, Uruguai, Argentina i Equador, això podria representar  un progrés de gènere en el control polític i el nou rol de l’exercit.

També a tot el món, el nombre de Presidentes de Govern ha augmentat de una (la Presidenta de Mongolia, Suhbaataryn Yanjmaaen) durant els anys cinquanta a trenta-una en els darrers quinze anys. Aquest any passat, el 2006, ha estat l’any de Portia Simpson a Jamaica, Michelle Bachelet a Xile,  Ellen Johnson-Sirleaf a Liberia, etc.

Objectius del Mileni

Com  a part d’aquest objectius, els països membres s’han compromés a reduir la pobresa i la fam i a universalitzar l’ensanyament primari.

La promoció de l’equitat de gènere i els drets de les dones  és  una altra de les vuit fites bàsiques per al desenvolupament que l’ONU vol aconseguir el 2015.

En el darrer congrés internacional de dones a Veneçola, delegacions de 103 països varen denunciar  l’elevat grau d’exclusió que hi ha a Llatinoamèrica i el Carib, i al Sud-est asiàtic, al Nord d’Àfrica i a l’Orient Mitjà.

Els últims  informes de l’ Organizació Internacional del Treball (OIT) indiquen que la incorporació femenina total tan sols ha crescut en els darrers quinze anys d’un un 39.7  a  un 40 el 2006.

Actualment les dones llatinoamericanes i caribenyes són només el 40 per cent de la població  econòmicamente activa de les àrees urbanes. La seva tasa de participació en el mercat laboral va creixer del 39 per cent el 1990 al 52.4 el 2006, pero lesquerda d’ ingressos es una de las més grands, ja que reben sous equivalents tot just al 68 per cent dels salaris que cobren els homes.

I pitjor encara: quan les dones tenen nivells similars o superiors de qualificació, guanyen de mitjana el 72 per cent del que guanyen els homes.

No és estrany, doncs, que l’Informe Especial de Prensa Latina Mujeres del Tercer Milenio ens indiqui que encara hi ha molta feina per fer.