Clariana de comunicació

 De ICD

8 de gener de 2010

Comunicat de Premsa

 El departament d’Acció Social i l’Institut Català de les Dones condemnen l’assassinat d’una dona ahir a L’Hospitalet de Llobregat

El Govern fa una crida a les dones per a què demanin l’ajuda necessària davant qualsevol indici de perill i recorda l’existència de serveis especialitzats com la Línia 900 900 120.

El Departament d’Acció Social i Ciutadania i l’Institut Català de les Dones (ICD) del Departament, manifesten el seu condol i condemna per la mort ahir a L’Hospitalet de Llobregat d’una dona a mans de la seva parella.

La consellera d’Acció Social i Ciutadania, Carme Capdevila, i la presidenta de l’Institut Català de les Dones, Marta Selva, han expressat el seu rebuig a la violència masclista. Un cop més han refermat el compromís del Govern en la lluita contra qualsevol forma de violència que coarti la llibertat de les dones, els seus drets de ciutadania i atempti contra la seva vida. També han manifestat que és necessari que tota la societat actuï de forma contundent en contra d’aquesta violència i no es permeti cap manifestació que la justifiqui.

Des del Govern s’han impulsat una llei i programes específics d’abordatge de la violència masclista basats en la sensibilització, la coordinació i l’atenció a les dones, fent especial incidència en totes les mesures de prevenció d’aquesta violència.
El Govern fa una crida per a què demanin l’ajuda necessària davant qualsevol indici de perill i recorda l’existència, entre d’altres, de serveis especialitzats per a les dones com la Línia telefònica gratuïta 900 900 120 i els serveis municipals o comarcals d’informació i atenció a les dones (SIAD).

El Jurat de la categoria de Periodisme Cultural i Polític guardona Luz del
Carmen Sosa Carrizosa “per la seva tasca en l’àmbit de la informació
policial a El Diario de Cuidad Juárez (Chihuahua, Mèxic), on
quotidianament posa la seva vida en perill per poder oferir informació
de primera mà als lectors”.

En la categoria de Periodisme Esportiu,
concedeix el guardó a Ramon Besa, redactor en cap de El País i
col·laborador de Ràdio Barcelona i Catalunya Ràdio. Pel Jurat, “la seva
capacitat d’anàlisi transcendeix el periodisme esportiu, desvelant
articles amb un alt nivell d’exigència i rigor”.

De Llibrería Pròleg

7 de gener de 2009

COMENCEM L’ANY AMB ELS COMPTES CLARS
Comiat 2009 i entrada 2010

Des de Pròleg, i per poder començar l’any amb bon peu, necessitem concloure el 2009 amb un
breu resum de totes les coses que han passat i del que ha representat  per a  nosaltres.
   
L’any 2009 ens ha portat situacions que a moltes i a molts
ens han vingut de nou.
Ha estat un any de grans canvis; ara toca tirar endavant nous
projectes que venen de la mà d’aquest present.

Us desitgem, per aquest 2010 que comença, unitat en el saber
de les necessitats pròpies, llibertat en les decisions que s’ens plantegin,
i un deu en assolir els projectes.

Per part de les dones de Pròleg, tenim la necessitat d’agrair-vos
una vegada més el recolzament que ens heu donat aquest any,
i fer-vos saber que sense vosaltres (dones, angelets i dones-àngels … ),
no seriem en aquest espai.
El nou Pròleg  ja no és un projecte sinó una realitat.

UNA MICA DE RESUM
El març passat us anunciàvem que la llibreria del carrer Dagueria havia de tancar,
no teníem un lloc on anar, s’aveïnaven temps complicats i no teníem diners ni forces
per tirar endavant amb tot plegat. Al passat Sant Jordi, teníem el desig de poder anunciar
una nova adreça, però no va ser així. Algunes promeses, dificultats
i alhora il·lusions ens van desencoratjar i ens van fer ballar molt el cap. L’allau de correus, visites i ànims per seguir endavant,
ens va ajudar a entendre que les coses depenen també d’escoltar el desig, de tenir en compte totes les relacions,
i d’arriscar-nos en un nou inici. Llavors inclosos també els dubtes i la por, tot començà a fluir.
Com ja sabeu  a mitjans de juny aconseguíem un nou local i tal com estava previst, el 31 de juliol tancàvem
les portes del carrer Dagueria per encetar la nova etapa, per obrir la nova Llibreria.

LES CAMPANYES
La nostra  crida d’ajuda va funcionar a diversos nivells:
Gràcies a tots els actius i actives pel nou Pròleg que vau anar apareixent oferint el vostre temps, mans, eines,
sabers o vehicles el dia del trasllat.
Gràcies al grup de dones que vau escriure i signar una carta per recollir diners, i a totes i tots els que en vau aportar.
Alhora, i per no oblidar que a les dificultats sempre se’ls hi pot donar la volta, un altre grup de dones va organitzar
una gran festa solidària a la Bonnemaison, amb el suport del  Centre de Cultura de Dones.
Gràcies a totes elles, i a totes i tots els que hi vau poder participar.
I gràcies a totes les que vau venir, trucar, pensar o pregar per la causa!

NOU LOCAL: LES OBRES i LES DEPESES
La magnitud de les obres ha estat gran i la magnitud de les despeses també. Al nou local s’hi ha hagut de fer de tot:
l’entrada (espai compartit amb els veïns), estava destrossada a part de que mai no s’utilitzava.
Si volíem la porta del carrer oberta, l’obra era a càrrec nostre. Calia fer tota la instal·lació elèctrica, enderrocar un altell
enorme i inútil per manca d’alçada, reconstruir l’actual, enderrocar els falsos sostres i arreglar portes i terres amb desnivells,
rascar i netejar les parets humides i pintar-ho tot de nou, a més d’afegir rajoles als forats del terra on no n’hi havia,
i molts més detalls que ens han ocupat fins ben entrat el curs escolar. Vam obrir el 4 de setembre amb el cartell
encara en construcció, perquè encara hi ha coses que falten: una porta de vidre que doni al carrer, més prestatgeries,
el sistema de refrigeració i calefacció, i una porta per a la sala de tallers ….

Les obres i les despeses del trasllat han costat al voltant de 21.000 euros,
(el nou contracte i el dipòsit són una despesa a part).

Estem molt satisfetes d’haver-ho fet,  sense demanar nous crèdits i sense trepitjar Ikea.
És al·lucinanat que les mides de tot el que hem reciclat: els mobles de l’antic Pròleg, el que ha arribat d’altres llocs
o del mateix carrer, fins i tot la porta de l’actual despatx, ha coincidit amb el nou espai que havíem d’omplir…

Hem fet  un resum de Les vostres aportacions econòmiques.
Aquí en teniu cinc cèntims:
A la festa de la Bonnemaison es van recollir 4.400 euros
A la llibreta del compte solidari vau ingressar 6.580 euros
Les que heu anat venint i heu fet la vostra aportació a mans sumen uns 2.000 euros
I les Clientes de Compte que han aportat des de les seves comptes de clienta, 409 euros

Després d’aquest resum d’un any esgotador i satisfactori, volem dir-vos  que trobar-nos ara a la llibreria
del carrer Sant Pere més Alt 46, comprovar que el nou espai us i ens agrada molt a totes, dóna una satisfacció
que si no fos per tot el que s’ha mogut, no seria ni igual ni hagués estat possible.
Volem i tenim un espai de totes, independent, no exclusiu i plural; com sempre l’hem volgut fer i continuem obertes a les vostres propostes.

Salut i felicitat a totes i a tots,

Pròleg
La llibreria de les DONES
C/ Sant Pere més Alt 46,
08003 · Barcelona
Tel. 933 192 425

dijous 7 de gener de 2010

1.325 dones teixint la pau és un projecte que pretén difondre el paper de les dones en la construcció de la pau, i fa referència a la Resolució 1325 aprovada pel Consell de Seguretat de les Nacions Unides el 2000.

En aquest llibre s’ofereix la oportunitat de conèixer i visibilitzar la tasca que milers de dones han realitzat i realitzen per a la pau a tot el món, enfrontant-se a la injustícia, la violència i els conflictes i generant propostes creatives per a la construcció de la pau.

http://www.1325mujerestejiendolapaz.org/

Per Tere Mollà

4 de gener de 2010

.

.

Benvolgudes companyes:

 El motiu d’aquetes lletres, no és cap altre que donar-vos a conèixer el naixement d’un nou mitjà de comunicació al País Valencià: www.aramultimedia.com

         Aquest nou mitjà neix amb vocació de convertir-se en un referent per la gent de les comarques del sud de la província de València i les del nord d’Alacant (el que ací anomenem COMARQUES CENTRALS), on compartim la llengua catalana com a element vehicular de les nostres comunicacions quotidianes, costums i tradicions, o el que és el mateix, la cultura comuna que no deixa de ser el sumatori de tot el que he anomenat abans.

         Aquest nou projecte comunicatiu neix de la mà d’un equip de professionals del periodisme joves, dinàmics i amb moltes ganes de treballar i de donar a conèixer les nostres terres i tot el que per ací baix passa en cada moment. De moment podeu trobar tota la informació que necessiteu, al següent enllaç: www.aramultimedia.com

         Està previst que al llarg de la segona quinzena del mes de gener aquest projecte deixe ser projecte i passe a ser una realitat i finalitzen d’aquesta manera molts mesos de treball per part d’aquest equip de professionals, per donar pas a un treball diferent: el de mantenir actualitzada tota la informació que es vaja produint al llarg i ample d’aquest territori i, perquè no, també una mica més enllà.

La participació ciutadana és cada vegada més, un dels pilars més importants de la democràcia perquè ens permet utilitzar les eines que els mitjans digitals posen al nostre abast per donar la nostra opinió del que passa al nostre voltant, i dir en quines coses estem o no d’acord sobre les decisions que cada dia és prenen en el nostre nom.

Per això, per a la gent que està fent realitat el projecte d’ARAMULTIMÈDIA és important la veu de les persones, de totes les persones que tinguin coses a dir del que passa a les nostres comarques centrals, o més enllà.

I eixe és el motiu pel que s’ofereix que en aquest nou espai comunicatiu puguen prendre la paraula totes les persones que ho vulguin fer per dir el que pensen o creguin en cada cas.

Si hi ha alguna companya o company que tingui interès en participar amb una col·laboració mensual per tal d’aportar el seu punt de vista sobre qualsevol tema ho pot fer sense cap problema.

¡L’única cosa que ha de fer és ficar un correu electrònic a la meua adreça electrònica (tmolla@teremolla.net) amb les seues intencions de participació i amb la temàtica genèrica sobre la qual te intenció d’escriure i ja està. Després ja hi haurà alguna persona d’ARAMULTIMÈDIA que es fique en contacte amb elles o ells.

Si us aprofita d’alguna cosa, per a mi és una magnífica notícia el naixement d’aquest mitjà, perquè ens permetrà tenir, o millor dit recuperar la veu, als espais comunicatius digitals que, en aquesta zona geogràfica ni en són molts, ni els que hi ha són sempre llocs os es puguen dir certes coses sense córrer el risc de que la vella amiga “censura” fique la seua pota per tallar determinades coses.

Des d’ací us anime a participar i promet mantenir-vos informades del que vaja passant-li a aquesta criatura que està a punt de néixer.

 Una abraçada ben cordial.

Blanca Isela Martínez Mendoza ens convida a llegir al seu bloc les cróniques de viatge que ha redactat en el seu trajecte per Centreamérica al novembre de 2009.

“Narració del recorregut que realitzo via terrestre per el Centre i una part del Sud d’Amèrica, amb l’objectiu d’arribar a Colòmbia, a participar en la Tercera Trobada de Periodistes amb Visió de Gènere“.

Enllaços als Capítols:

Aquí vamos de nuevo.

Formal inicio en Tapa -no muy- chula.

¡Ay reata, no te revientes que apenas es el primer tirón!

Mi primer revés: no pude salir de Guatemala. (Ah y por cierto, hay que dar de baja mi grabadora).

Me metí en Honduras y en aprietos.

Honduras y el golpe… de timón.

Persiguiendo aviones y ¡upss! Se acabó el dinero.

¡Merezco estar en Panamá!

Bogotá: con aroma de café.

Mi descubrimiento de Sudamérica

Colombia: El riesgo es que te quieras quedar.

29 de desembre de 2009

.

Comunicat de Premsa

.

.

L’Institut Català de les Dones ofereix a les entitats un taller sobre acceptació de la pròpia imatge des del punt de vista de gènere

L’objectiu de la sessió és reflexionar sobre el seguiment de “dietes miracle”, el consum de productes d’estètica i la pressió social per tenir un cos extremadament prim

L’Institut Català de les Dones (ICD), òrgan adscrit al Departament d’Acció Social i Ciutadania, ha ampliat el programa formatiu Eines de participació que ofereix a les entitats amb el taller Sóc dona i estic bé amb el meu cos. L’objectiu de la sessió és incentivar la millora de l’autoestima i l’acceptació de la pròpia imatge corporal des del punt de vista de gènere.

El taller promou la reflexió sobre el seguiment de “dietes miracle”, el consum de productes d’estètica, la pressió social per tenir un cos extremadament prim i jove i el risc dels trastorns pel comportament alimentari.

Els tallers Eines de participació formen part del catàleg de recursos que l’ICD posa a l’abast de les associacions de dones, ens locals, biblioteques, centres culturals i d’altres entitats i institucions. Aquestes sessions són gratuïtes, tenen una durada de dues hores i inclouen conferències i debats. L’enfortiment de les entitats de dones i la creació de xarxes entre elles és un dels objectius del Pla de polítiques de dones del Govern de la Generalitat de Catalunya 2008-2011.

Dins d’aquest programa, l’ICD ha organitzat l’any 2009 un total de 136 tallers a tota Catalunya. Altres tallers que poden ser sol·licitats són:

• Dones i salut: espais de participació

• Migració-mediació: les dones com a ponts de cultura

• Participar és transformar

• Dones i medi ambient

• Les aportacions socials de les dones: històries i experiències

• Ciutadania i gènere: de la lluita pel sufragi a la plena ciutadania

• La violència en les relacions de parella

• L’experiència de les dones a l’entorn quotidià

Per a més informació podeu consultar el web de l’Institut Català de les Dones

.

.

Per Lucía Sepúlveda

Per Periodismo Sanador

28 de desembre de 2009

.

Emblemàtic judici a Villarrica abans de l’elecció presidencial

El proper vuit de gener – només nou dies abans que els xilens triin president Eduardo Frei o Sebastián Piñera – s’iniciarà a la meridional ciutat de Villarrica, a una hora de Temuco, el judici oral a la cineasta Elena Varela. Es tracta d’una causa emblemàtica per a la llibertat d’expressió i els drets humans, iniciada el maig de 2008 per el ministeri públic, sota el govern de Michelle Bachelet. La documentalista que advoca pels drets del poble maputxe va patir tortura, va ser sentenciada pels mitjans com a terrorista i enviada a la presó en una presó d’alta seguretat, seguida per reclusió nocturna. El seu material fílmic va ser segrestat al costat de la seva llibertat de desplaçament, per gairebé tres anys. En plena zona del conflicte maputxe / Estat xilè / forestals, l’elecció dels jutges – en aquest cas, elecció de sentència-tindrà com a resultat la defensa irrestricta de la llibertat d’expressió amb la llibertat de la imputada, o la seva condemna, mediada per la variant que adopti el tribunal considerant els 15 anys de presó sol licitats pel ministeri públic i segellant un procés similar als realitzats en dictadura.

(…)

Enllaç a seguir legint a en castellà Periodismo Sanador.

Text de Dalia Acosta, periodista cubana i amiga de Jorge García

Fotografía de Tona Gusi
26 de desembre de 2009

.

.

L’HAVANA, dic (IPS) – Per al trobador cubà Jorge García només hi podia haver alguna cosa en aquesta vida tan important com la llibertat: “dir el que se sent, encara que fereixi”. Així, amb la veritat als llavis i en cada cançó, va viure amb honestedat i una coherència admirable els 50 anys de la seva vida.

“No veig la cançó com un tema per tractar, la veig com una realitat que narrar, com una sensació que dir. Es tracta de filosofar una mica sense pretensions de savi … El que sí que faig, sempre, és la cançó des de l’honestedat. Puc estar equivocat, però és la meva veritat “, va dir en una entrevista per al setmanari uruguaià Bretxa.

Amb aquesta mateixa integritat i total lucidesa, García va viure aquest mes de desembre els moments difícils que van succeir a un diagnòstic de limfoma no Hodking. Conscient en tota la seva magnitud del moment que estava vivint, va morir sense conformar s’hi però serè, la matinada del passat diumenge 20 de desembre.

Les cendres del trobador van ser escampades a l’altre dia, just en l’horari del vespre que tant estimava, des d’un lloc en el malecón habanero conegut com l’esplanada del castell de La Punta, on l’any passat havia planificat gravar un “concert adreça”.

“Aquest lloc va ser l’únic de la ciutat que li vaig ensenyar a Jorge”, va encertar a dir Marta María Ramírez, la seva “núvia”, com a ell li agradava dir-li feia gairebé 15 anys. Just a ella li tocarà seguir de prop “Trovades”, un disc-DVD en procés de producció i en el que García va recrear la seva obra valent-se d’instruments antics.

“Les seves cançons van trobar en les sonoritats renaixentistes un repòs, un ‘a plaer’, com si haguessin estat creades en aquestes èpoques, quan el llaüt i l’arpa eren poesia”, va dir a IPS Teresa Pau, directora del Conjunt de Música Antiga Ars Longa . “Era com els antics trobadors: noble, culte, d’una senzillesa i especial sensibilitat”, va afirmar.

A mitjans d’aquest any, García, que va estudiar música des dels vuit anys i era graduat del Conservatori Alejandro García Caturla, de Cuba, va escriure a mà en nits i matinades interminables i va organitzar  cadascun dels instruments que faria servir  en Ars Longa i pel percussionista Ruy Adrián López Nussa.

“Per la seva expressa voluntat (el concert) va ser gravat en una església en plena avinguda del port, sense condicions acústiques, però ell veia la bellesa en això, en els sons de la ciutat contaminant les seves cançons”, va explicar a IPS el realitzador Pavel Giroud , que tenia al seu càrrec la direcció del DVD “Trovades”.

“Deixar un llegat com aquest abans de la partida és un privilegi que només es permeten no els millors artistes sinó els autèntics, els que encara silenciats en vida, saben que tenen alguna cosa pròpia que algú, necessitat de rebre’l, acollirà en algun moment” , va afegir el director de cinema.

En un temps en què cada vegada amb més freqüència sota la influència del mercat i la moda se substitueix la paraula trobador per cantautor, Jorge García defensava la seva filiació a una única trova cubana, a una trova que es remunta als temps de Sindo Garay i, que al seu parer, es resistia a dividir-se en vella, nova o novíssima.

Ser trobador era per a ell molt més que cantar acompanyat d’una guitarra. “És una actitud davant del món. És suportar que et diguin boig des del més elemental seny. És no tenir por a dir el que se sent encara que fereixi. És viure la utilitat d’una cançó sense posar-li preu i etiqueta. És un lliurament incondicional”, va confessar a la premsa.

“Treballar és l’únic que he fet en la meva vida”, va dir una vegada recordant els anys 90, quan, sota l’amenaça de les apagades diaris que paraven Cuba en plena crisi econòmica, es va inventar la penya El fandango del candil, un espai cultural únic a l’Havana de llavors, que funcionava sense àudio i amb espelmes.

“En bicicleta, amb la guitarra a la mà i moltes però moltes ganes, un munt d’espelmes i un munt de cançons, és la imatge que guardo de Jorge, l’amic”, va recordar Rei Guerra, un dels més importants guitarristes cubans, radicat des de 2003 als Estats Units, i l’únic músic a qui Jorge li va dedicar una cançó.

Amb la mateixa “màgia” d’aquelles nits de “fandango”, Guerra va arribar a ser part d’un disc del trobador. “No vaig poder aguantar-me i sense voler em vaig veure amb la meva guitarra tocant amb ell i aprenent les seves cançons, les seves sentències agudes i directes, sense adorns ni ornamentacions manieristes a l’acte de dir una veritat”, va dir a IPS via correu electrònic.

Va ser amb aquest mateix sentit tan seu de la humilitat en què, el 1999, va convidar a un grup de trobadors a gravar”Anem tots a cantar”, un homenatge de la Nova Trova a Teresina Fernández, la més important autora cubana de cançons infantils que durant anys havia estat gairebé oblidada pels mitjans de comunicació i l’oficialitat.

”El fet que ell (García) estigui fent aquest projecte, em diu que és molt experimentat en solidaritat, en humanitat i en trova, que són paraules i arguments que a mi sempre m’han interessat molt”, va opinar en aquell moment el trobador Silvio Rodríguez, un dels participants en el projecte.

I així mateix va dedicar diversos mesos del 2000 a una sui generis gira per Cuba. En lloc de privilegiar els grans escenaris de les capitals provincials, García va afavorir els petits espais, les comunitats perdudes en el pantà, a la muntanya i fins i tot en el temps, els llocs on mai havia arribat un trobador.

Cinc anys després, quan la vida el va portar de tornada a l’oriental ciutat de Gibara com a convidat al Festival Internacional de Cinema Pobre d’Humberto Solás, sense planificacions ni acords previs amb les autoritats de patrimoni, en va tenir prou amb dir: “m’agradaria fer un concert al teatre vell “.

Tancat des del 1972, l’edificació construïda el 1889 es va obrir per acollir García i a un públic fidel que el va acompanyar, novament, a la llum de les espelmes. “Vam obrir el teatre per la sinceritat amb què Jorge sempre ho va fer tot”, va explicar a IPS l’arquitecte Albert Mora, que llavors dirigia l’Oficina de Conservació de Monuments de Gibara.

Torna a Gibara va ser un dels tants somnis no complerts. Tampoc va aconseguir realitzar una nova gira per llocs de difícil accés, cantar en els asils d’ancians de la capital cubana o reunir en un disc aquelles cançons de Sindo Garay (1867-1968), Rafael Gómez, Teofilito (1989-19719) o Maria Teresa Vera (1895-1965), a les que solia retornar concert rere concert.

A la seva inauguració discogràfica amb “Jorge García” (1991), van seguir “Més Enllà” (1996), “Canvis” i “Anem tots a cantar. Homenatge de la Nova Trova a Teresina Fernández” (1998), “Hi ha de tot a la Vinya del Senyor “(2003),” Jorge García en viu “(2005) i el CD-DVD” 1, 2, 3 trovada “(2008).

Amb presentacions en importants escenaris de Uruguai, Argentina, Veneçuela, Nicaragua i Alemanya i una tasca sistemàtica a Cuba, García solia estar absent dels grans mitjans cubans, principalment la televisió, encara que les seves cançons sí que mantenien una freqüència important en la ràdio i en espais alternatius.

Per als qui van seguir la seva obra i van passar els seus enregistraments de mà en mà, els seus amics més propers i per a ell mateix, es tractava de la conseqüència directa d’haver estat sempre fidel a si mateix, de no fer concessions ni acceptar prebendes, de defensar la seva independència artística i el dret a dir, lliurement, el que pensava.

“He tingut l’oportunitat de viure i treballar fora de Cuba. Però per a mi, fins ara, no ha estat una opció. Em faría molt de mal deixar darrera als amics, el mar i l’embruix de la brisa d’aquesta illa”, va reconèixer a l’entrevista concedida a Bretxa, el 2005, en ocasió d’una gira de concerts per aquest país sud-americà.

Van ser els temps en què l’escriptor cubà Leonardo Padura degué d’escoltar diverses vegades les 14 cançons que integrarien un nou àlbum i va notar que “Jorge vivia els seus dies i feia el seu art amb una coherència desafiant, com si només de les seves obsessions, les seves revoltes i amors brotés la inspiració del seu treball i del seu caminar pel món “.

És la coherència que es respira quan el trobador canta “només per tu serà que no me’n vagi / el teu cos té forma de país”, quan denuncia el passejar pels carrers de la seva ciutat dels captaires nous o rebutja als militars que s’apoderen de la terra, quan li assegura a l’amor que li ha “molts segles d’esperança”.

Amb les seves cançons, “em vaig adonar que Jorge García, home i artista, no podia ser d’una altra manera perquè ell era una representació immillorable de la fidelitat: en primer lloc a si mateix i a la seva responsabilitat artística. Jorge va ser, sempre, un entossudit i va pagar amb gust, diria que alegrement, les quotes que exigeix ser íntegre i cabal “, va assegurar Padura a IPS. (FIN/2009)

.

.