Materials per a periodistes i responsables de comunicació

La Fundació catalana Sida i Societat (FSIS) no només està fent intervencions a Amèrica Central, sinó també a Catalunya, en especial pel que fa a la sensibilització i educació per al desenvolupament. La Fundació i la Xarxa Internacional de Periodistes i Comunicadores de Catalunya – Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere (XIDPIC.CAT-XIPVG) varen organitzar el mes de febrer d’enguany, al Centre Internacional de Premsa de Barcelona (CIPB), el seminari Gènere i salut de les dones a la societat i als mitjans de comunicació que fou impartit per la periodista mexicana Sara Lovera i comptà amb l’assistència de més de 40 professionals dels mitjans de comunicació.

El passat 24 de novembre – una data ja molt propera al Dia Internacional del VIH-SIDA, malaltia prioritària en la tasca de la Fundació – es va presentar al Centre Internacional de Premsa de Barcelona (CIPB) un Quadern de Treball en format revista i doble DVD (en català i castellà). Aquest material recull les intervencions i les conclusions del seminari.

En l’acte de presentació del material van participar-hi la periodista Rita Marzoa, de Catalunya Ràdio; David Minoves, director general de Cooperació al Desenvolupament i Acció Humanitària, i Jordi Casabona, director de la Fundació Sida i Societat. Teresa Carreras, directora de La Independent va moderar l’acte.

Fabiola Llanos, responsable de comunicació de FSIS va presentar un documental gravat a Guatemala amb opinions d’expertes, amb el relat d’especialistes de salut del Centre mèdic que hi té obert la Fundació i de diverses treballadores sexuals  que hi acuden. Les experiències d’algunes d’elles són molt colpidores, ja que entre els 9 i els 12 anys varen patir alcoholisme i drogoaddicció i als 15 exercien la prostitució. Així s’expressa una de les protagonistes del vídeo: “Sóc treballadora del sexe per voluntat, però no pas perquè vulgui”. Els avenços aconseguits en la salut d’aquests dones, de les seves companyes i dels clients , pel que fa al seguiment del tractament però sobretot per la prevenció és espectacular. Elles mateixes són activistes d’aquestes dues millores i ara en paraules d’una d’elles: “Tengo vida por delante”. Read the rest of this entry »

La XVIII Festa de la Comunicació no sexista premia a Eduard Sanjuan, Júlia Otero, i Miquel Molina entre altres i menció negativa per el diari  Sport i el  Mundo Deportivo

“El mal periodisme exclou les dones, el bon periodisme no exclou ningú”, amb aquestes paraules la periodista Margarita Riviére finalitzava la seva intervenció d’agraïment a l ‘Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC) per haver-li atorgat aquest any el Premi a la Trajectòria Periodística durant la XVIII Festa de la Comunicació no Sexista a l’Auditori del Campus de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra, “per la seva dedicació professional destacant els valors aportats per les dones en una època i temps on aquesta tasca no era valorada professionalment”. Riviére va dir que ho agraïa encara més ja que és sabut de tothom que ella “va per lliure”.

L’ADPC va reunir a més de 200 periodistes, estudiants de periodisme i amistats en aquesta cita anual.

El premi a la dedicació professional va ser un dels moments àlgids de la festa, junt al lliurament del de Bones Pràctiques de Comunicació no Sexista per fer un periodisme rigorós i de qualitat, fent visibles les dones i les seves actuacions, que van rebre 3 periodistes: Júlia Otero, directora de Júlia en la Onda (va recollir el premi Francesc Robert director d’Onda Cero Barcelona en absència per motius laborals de la premiada), Miquel Molina, subdirector de La Vanguardia i Eduard Sanjuan, director i presentador del programa 30 Minuts, a TV3. Tant Molina com San Juan consideren que la seva feina exigeix tenir cura en el tractament del que escriuen o produeixen i que si la inèrcia porta a cometre errors, cal corregir-los.

Abans del lliurament, la presidenta de l’ADPC, Carme Freixa, va fer un discurs sota el títol Sense Visió de Gènere no hi ha bon periodisme. “Aquesta és la Festa de les  Dones Periodistes de Catalunya que treballem per la recuperació de la funció social del periodisme. I no hi pot haver bon periodisme sense visió de gènere, sense comunicació no sexista”.

Per a la presidenta, el panorama no és massa propici a la igualtat: “La crisi és un handicap també per a les dones periodistes que estan patint-la més que els homes, amb els successius Expedients de Regulació d’Ocupació encoberts (reducció de plantilles), que molts grups de comunicació estan duent a terme, i amb la desvalorització monetària dels seus treballs”. Freixa va alertar també sobre una cascada de sexisme en la comunicació: “Periodistes que parlen de les ministres com si fossin titelles en mans d’un president, altres que les insulten de forma grollera, mitjans de comunicació que depenen d’aquest grup mediàtic no reconegut que és la Conferència Episcopal que aprofiten que l’homilia passa pel full parroquial o per la (cadena) Cope per atiar els vents contra els drets de les dones”.

Entre els diversos noms que va nombrar, per diversos motius de males pràctiques periodístiques: Pérez Reverte, Sánchez Dragó, Enric Juliana. Però Carme Freixa també va destacar noms d’autors i autores de bones pràctiques periodístiques -Fernando Vallespín (El País) i sobretot Pepa Bueno amb el Telediario (TVE), pels seus continguts socials el segon millor del món- per corroborar que sense visió de gènere no hi ha bon periodisme.

En defensa del periodisme social, la presidenta de l’ADPC, va destacar: “Un periodisme que a Hondures i l’Equador ha ensenyat als mitjans convencionals què és el periodisme 2.0 difonent informació sobre els cops d’Estat que posaven en perill les seves vides però que van permetre tenir les claus dels que volien abolir la democràcia i que, a Mèxic, veu com cada dia una o un periodista cau assassinat per denunciar a les màfies lligades al poder que hi ha darrere dels feminicidis de Ciudad Juárez”.

La presidenta també va tenir paraules de felicitació cap aquesta agència, La Independent, “perquè ni la violència sexista quedi en un breu, ni les notícies protagonitzades per dones emprenedores i lluitadores d’èxit -com la de que les integrants del partit Iniciativa Feminista hagin aconseguit 3 escons a Suècia- passin desapercebudes, neixen agències de notícies de gènere com La Independent. Una agència de la que ens alegrem com a periodistes i com a dones feministes i perquè, a més, aquí hi ha dones periodistes de l’Associació”.

Per Carme Freixa i l’ADPC, un dels reptes per enfrontar és la formació de les noves i nous periodistes, d’aquí la nova iniciativa d’enguany de convocar el Premi de Comunicació no Sexista per estudiantes i estudiants, en dues modalitats: periodisme digital i fotoperiodisme (les bases del qual s’editaran d’aquí quinze dies als diversos perfils de les xarxes socials de l’associació i a Dones Digital).

Per ella és important també que l’associació s’hagi incorporat  al periodisme 2.0  i augmenti la seva presència a les xarxes socials amb perfils a Facebook i a Twitter: “Benvinguda gent twitejadora i gent picotejant que sé que ens esteu seguint per aquests microbloggins”, agraí, així com als periodistes de la revista en línia Freqüència Digital la seva transmissió de la Festa i a les piuladores de Dones en Xarxa. Part dels seu discurs va ser en castellà en adreçar-se a seguidors de l’acte de la resta de l’Estat i de l’altra banda de l’Oceà Atlàntic.

Acabat el discurs i en un ritme molt àgil es va fer la cerimònia de lliurament de premis, conduïda per la periodista i presentadora Ares Teixidó. L’autora de l’obra gràfica dels guardons és l’humorista gràfica Diana Raznovich.

A banda dels dos ja esmentats, els premis lliurats van ser:

Premi Bones Pràctiques de Comunicació no Sexista per a les iniciatives tecnològiques i el foment del periodisme digital a favor d’un equilibri no sexista a Remedios Zafra, escriptora i professora titular de la Universitat de Sevilla, que es va felicitar, i va felicitar els mitjans que “aposten per la coherència i no per l’audiència”.

Premi Bones Pràctiques de Comunicació no Sexista per a les iniciatives i el foment d’un periodisme no sexista al Col·legi Periodistes de Lleida i a l’Ajuntament de Lleida per la convocatòria del Premi Mila de Periodisme per a la Igualtat de Gènere. L’Alcalde de Lleida, Àngel Ros, la Regidora de Polítiques d’Igualtat de l’Ajuntament de Lleida, Neus Brocal, i el degà del Col·legi de Periodistes d’aquesta demarcació, Josep Lluís Cadena van animar a participar en aquests premis, i en el cas del degà fou simpàtic el gest de oferir el premi a “la meva filla que cursa estudis de periodisme en aquesta facultat i és el futur”.

Premi Bones Pràctiques de Comunicació no Sexista per iniciatives a les empreses editorials dels mitjans de comunicació a El Periódico de Catalunya per la iniciativa de la Defensora de la Igualtat. Eva Peruga va dir que sense la tasca de les associacions de dones periodistes la seva feina no hagués estat possible i que hem de tenir en compte que sota un titular hi ha sedimentats molts anys de cultura masclista. Així mateix va animar a utilitzar la seva web per a denunciar els tractaments sexistes.

Premi Bones Pràctiques de Comunicació no Sexista per uns continguts  seriosos en la representació d’homes i dones en programes d’entreteniment de  ràdio/TV. Mima Garriga, directora del programa Dones de la Televisió de Girona va agrair el premi tot explicant que pel programa hi han passat expertes, polítiques, comunicadores, mestresses de casa i d’altres perfils molt diferents de dones, a les quals els va dedicar el guardó, com també als homes que treballen per eradicar el sexisme.

Premi Bones Pràctiques de Comunicació no Sexista en una campanya de comunicació institucional. Per a la Conselleria d’Interior pel Programa d’Eradicació de la Violència Masclista. La directora  del Programa, Alba García, acompanyada de dues mosses d’esquadra i un mosso d’esquadra responsables del programa, va destacar la necessitat de la implicació de l’Administració pública.

Menció Especial Bones Pràctiques de Comunicació no Sexista per uns continguts seriosos en la representació d’homes i dones en mitjans d’entreteniment i cultura. L’actriu Rosa Andreu, i membre de la Junta de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (Aadpc) ( que és l’editora de la revista teatral i de cinema Entreacte), va explicar que va ser voluntat de l’anterior junta canviar el format de la revista i continua sent, per l’actual Junta, que ENTREACTE i entreacte.cat, tant pels continguts com pel llenguatge, sigui una revista amb visió de gènere, tal i com aposten també en la professió.

Les mencions en Males Pràctiques en Comunicació no Sexista aplicada a un producte de comunicació o a una  campanya de comunicació va ser enguany per a la premsa esportiva catalana: Sport i Mundo Deportivo, que no van recollir les mencions.

Entre les persones que ocupaven la Fila Zero i varen lliurar els guardons i mencions hi havia: Salvador Alsius, vicedegà, amb funcions de director de la titulació de Periodisme a la UPF,  Maite Calvo, delegada de l’Oficina del Parlament Europeu a Barcelona, Marta Selva, presidenta de l’Institut Català de les Dones (ICD) i Anna Solà directora de l’ICD; Margarida Solé, en representació del degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya, Pilar Pifarré, diputada de Convergència i Unió al Parlament de Catalunya, Imma Moraleda, regidora d’Usos del Temps a l’Ajuntament de Barcelona, Mercè Claramunt, presidenta de Dones amb Iniciativa de Catalunya-Verds; la diputada del PSC Caterina Mieras, la diputada d’ERC Anna Simó i Dolors Comas del CAC (Consell de l’Audiovisual de Catalunya) entre d’altres persones significades en la lluita pels drets de les dones.

Educació i cultura per al desenvolupament en la I Trobada de Dones Asiàtiques i Espanyoles

En el tercer debat  d’aquesta I Trobada, que va ajuntar dones lidereses de diversos països asiàtics, de Catalunya  i de la resta de l’Estat espanyol, es va aconseguir el màxim de participació. No només entre la trentena de participants assegudes al voltant de la taula rodona, sinó també de la vintena de dones -moltes d’elles joves- pertanyents a associacions de migrades de diversos països asiàtics al nostre país.

Casa Àsia va acollir el 25 d’octubre aquesta primera trobada que, a banda de permetre l’intercanvi d’experiències, vol convertir-se en una xarxa permanent amb seu a la casa i en col·laboració amb l’entitat per a la igualtat de gènere de Nacions Unides, la UN-Women.

La sessió va estar moderada per Gaëlle Patin-laloy, responsable de les comunitats asiàtiques a l’estat espanyol, i Anna Fumarola, ambdues de Casa Àsia.

La fractura que hi ha entre les expectatives que tenen les dones joves que han estudiat i la  realitat professional un cop acabats els estudis, és un dels problemes que més han preocupat a les assistents. També han volgut posar en comú bones pràctiques de diversos països. I el binomi religió- educació va planar durant la sessió.

“No siguis assalariada! Sigues empresària! El límit és  el cel si ets una dona emprenedora” és el que predica Marina Mahathir de la Junta de Sisters in Islam (SIS), de Malàisia. Aquesta activista pels drets de la dona  apunta que des del seu accés a les universitats, les dones ascendeixen i, en canvi, els nois s’acomoden a les situacions sense esforçar-se i van quedant enrere.

La representant d’Iran, Ziba Mir Hosseini, de la Universitat de Londres, es qüestiona si ara que a la universitat hi ha un  64% de noies, la formació que se’ls hi dóna és realment transformadora per a elles. “Sense educació no hi ha llibertat. L’educació és el camí per a la llibertat, però les expectatives quan més altes són major frustració produeixen per culpa de les limitacions que les dones troben”. Per a aquesta professora, l’educació que s’imparteix en centres religiosos s’ha degradat i la gent no en surt preparada. Per contra, Iran gaudeix avui en dia d’una educació laica excel·lent.

Rosa Bofill, secretària de la Dona de Comissions Obreres de Catalunya, afirma que malauradament al nostre país compartim la frustració, ja que essent les noies majoritàries a la Universitat i  qui treuen les millors notes,  estem lluny de la igualtat en el treball. També decreix la piràmide de professionals dones en l’educació. Si la totalitat és del 90%, a primària en són el 70% i a secundària el 65 %, en canvi, a les facultats són minoria. Pel que fa a les dones migrants, creu que la no convalidació de títols és un problema, ja que obliga a moltes dones al treball submergit en neteja i cura. Ferma defensora de la coeducació, pensa que en el nostre país moltes de les fites assolides són mèrit de la lluita de les mestres.

En aquest sentit es manifestà també la ministra d’Assumptes de la Dona de Cambodja, Ing KanthaPhavy: “L’educació és transformadora però a la societat pesa massa la pressió. Les noies no podran obrir totes les portes”. Hi ha diversificació en l’educació però no correspon  a les oportunitats de treball. Per a la ministra, cal educar la societat en la igualtat de gènere, canviar els estereotips a les famílies (per exemple, al Japó, les dones no tenen ni el dret a reverenciar a les seves i als seus ancestres).

Més optimista es mostra la representant de Kirguizistan, Cholpón Nogoibaeva, presidenta de l’Institut d’Anàlisi de Polítiques i Investigació. En aquest petit país de 5 milions d’habitants s’ha fet un gran pas endavant en l’educació de la joventut. A la universitat hi ha actualment 250.000 joves, i el 62% són dones. Se’n llicencien un 66%. Pel que fa al treball les dones joves, en tenen el 40%. Ara bé, hi ha una esquerda entre les oportunitats laborals i el nivell acadèmic.

Heather Xiaoquan Zhang, professora d’Estudis Socials Xinesos, explica que fins el 1970 fou l’Estat l’encarregat de l’educació femenina, molt basada en els  models de figures heroiques. Actualment la pobresa no ha estat abordada efectivament i s’han perdut molts programes socials. L’educació de les dones de les zones rurals és el problema més greu.

La gran diversitat de les dones musulmanes que viuen a l’Estat espanyol és el que va voler mostrar Marie Laure Rodríguez, presidenta de la Unión de Mujeres Musulmanas de España.  La majoria de migrades tenen un baix nivell d’estudis i moltes són analfabetes, mentre que les noies autòctones pateixen discriminació en l’accés a l’educació i sovint pateixen exàmens religiosos que porten a la decisió dels pares a treure-les de l’escola. Les noies reben una educació formal als centres educatius i una educació informal a les mesquites. En aquesta segona educació no hi ha visió de gènere, el patriarcat en surt reforçat i amés l’ensenyament és impartit per professors de fora que no coneixen ni el context ni els drets.

La representant de Corea, Hyun Joo Song, de l’Institut Coreà per a la Promoció de la Igualtat de Gènere i Educació,  va exposar com la feminització de la professió s’ha tornat un tema delicat, ja que s’estén el convenciment de què els nens s’estan feminitzant, i el més absurd és que les noies a la universitat tenen homes professors i mai ningú s’ha exclamat! A Corea ,el debat sobre la igualtat és a la universitat però no al país. Pot haver-hi una alt càrrec d’Igualtat però sempre sota un home de rang superior, al revés mai.

La coordinadora de Mujer y  En Conflicto de Periodismohumano.com , Patricia Simón afirma que fallen les transmissions entre les polítiques d’Igualtat i els mitjans de comunicació, i que aquests són els grans continuadors del patriarcat.  L’esforç social que s’està fent no es manifesta als mitjans de comunicació generalistes. Cal que les dones estableixin aliances amb mitjans alternatius, ja que per més que es faci des de les polítiques públiques el mitjans de comunicació no avancen.

Per a Palwasha Hassan, fundadora d’Afghan Wome’ns Network, creu que tot i que després de 30 anys de guerra la seguretat és el repte principal. La millor contribució d’Espanya i dels altres països fora fer de l’educació laica la seva prioritat en les actuacions de cooperació i desenvolupament a l’Afganistan. Ningú treballa estratègicament aquest tema.

Bones pràctiques

Marta Gutiérrez de Paz y Desarrollo, explica que aquesta organització amb seu a Cambodja ha aconseguit crear, treballant amb el Ministeri de la Dona, uns espais d’educació informal que han permès fer un gran avanç en formació en Gènere i en Drets de les Dones. L’experiència també s’ha fet a Timor.

Per a la representant de Bangladesh, el principal progrés en el seu país ha estat en la prevenció contra la violència de gènere. Per això, un cop les dones ja han adquirit molts coneixements han començat a treballar en tallers per a homes i estan satisfetes dels resultats. També les obres de teatre al carrer, l’ensenyament a través de cançons i les xerrades en els patis interiors de les cases han servit per explicar a les diverses comunitats els drets de les dones. Amb aquest sistema han pogut informar sobre la tracta i el tràfic de persones. A Bangladesh hi arriben dones de comunitats musulmanes de Birmània i cauen en el tràfic de persones que es fa des d’Aràbia Saudí. Les persones treballadores immigrades són les víctimes més importants. Aquest treball  també serveix  a nivell judicial. Els tallers de dones per a dones fa que s’hi puguin tractar els drets de els dones relacionats amb la salut sexual i els drets reproductius.

Per a la representant de l’Índia, Nirupama Prakash, de la Universitat d’Informació i Tecnologia de Jaypee, justament la utilització del folklore i de les TIC’S és la millor bona pràctica per treballar els Objectius del Mil·lenni. És la manera d’arribar a les comunitats religioses i conscienciar-les de la mainada que desapareix.

Marina Mahathir, de Malàisia, va destacar el valor de la formació informal per a dones, ja que al seu país han aconseguit amb aquest mètode avenços tan importants com l’alfabetització i el coneixement del dret de les dones al mateix temps. Les dones adultes tenen un repte esgotador entre les feines de la casa i les feines externes,  no tenen temps, doncs, per fer estudis regulats.

Bones pràctiques.  L’educació entre la religió i la laicitat

Marie Laure Rodríguez, presidenta de la Unión de Mujeres Musulmanas de España, va aportar a aquesta I Trobada una bona pràctica desenvolupada a l’Estat espanyol amb activitats tant per a dones com per a homes contra els maltractaments a la llar. Les activitats contenen un tractament específic de sensibilització dels imams (recordem que a voltes justifiquen en alguns casos l’ús de la violència).

Per a Nokhuepho Borwornmahamongkhon, de la clínica Mae Tao de Tailàndia, és primordial recordar que quan les pacients van a la clínica només són dones i no parlen mai de religió. Aquest principi permet fer el treballa adequadament.

Cholpón Nogoibaeva, de Kirguizistan, explica que forma part d’una organització de caràcter civil que ha lluitat per mantenir el país laic i han aconseguit introduir un programa de gènere en les associacions civils.

Com a resposta a una intervenció en el sentit que una religió que discrimini les dones no es pot dir religió, Ziba Mir Hosseini cità el treball fet des de 1989 amb Les Germanes de l’Islam. Un dels programes estrella és l’iniciat el 2006 i anomenat  Curs  d’Islam des de la perspectiva dels drets de les dones.  Ara s’està fent a El Caire i aviat es farà a Sudan. D’aquests cursos en surten capacitadores que al seu torn explicaran com la religió no és el mateix que el patriarcat, s’hi desenvolupa certament! Però qui mana per damunt de la religió és el patriarcat . Un altre Curs emblemàtic és l’anomenat  Igualtat i Justícia a les famílies musulmanes.

Continuant el debat, la representant de l’Associació de Dones Pakistaní a Catalunya, creu que  la religió ha donat molts drets a dones i a homes, i que  el problema real són els valors tradicionals. “Qui trenca aquests valors es queda sense xarxa familiar i social”, va dir. Els nois de classe baixa tenen una educació molt deficient, aquesta manca de cultura provoca els conflicte entre homes i dones. No toleren que aquí les noies tinguin més estudis que ells, tenen por que els abandonin. Moltes noies del Pakistan deixen els seus estudis degut a  què les seves famílies no accepten la coeducació. Quan les noies “porten problemes”, les envien al Pakistan.

Finalitzant la sessió i de cara a l’objectiu de convertir aquesta I Trobada en una xarxa permanent, s’apuntaren diverses propostes temàtiques de treball conjunt però especialment  la voluntat de fer conèixer lídereses culturals a fi que les joves tinguin nous models.

La representant d’UNIFEM a l’Estat serà l’encarregada de transmetre aquestes propostes a Michelle Bachelet, directora d’ONU Mujeres.

Som molt lluny d’una comunicació no sexista, segons institucions, entitats i periodistes

L’Observatori de les Dones en els Mitjans de Comunicació és una iniciativa de participació ciutadana impulsada des de diferents ajuntaments de Catalunya i per Drac Màgic ( entitat dedicada a l’estudi de l’audiovisual) que vol promoure l’anàlisi i la resposta dels mitjans  de comunicació des de la perspectiva de les dones. L’Observatori ha celebrat el desè aniversari amb una Jornada Internacional de Debat el 23 d’octubre al Citilab de Cornellà. D’una banda, s’ha volgut conèixer de la mà de professionals de la comunicació com s’aborda la representació de les dones als mitjans.  I de l’altra, persones expertes en l’anàlisi dels mitjans han debatut la importància que té aquest sector en la construcció de models sobre les dones.

Institucions i entitats

La presidenta de l’Observatori, Judith Ibáñez, ha volgut fer partícip a les més de 300 dones i a la desena d’homes que omplien la sala d’actes, de la importància que aquesta entitat, nascuda a Cornellà continuï lligada a entitats, associacions, a l’administració local i compti amb el suport de l’Institut Català de les Dones  (ICD) entre altres institucions, perquè, d’aquesta manera, se’n garanteix la vitalitat en l’observació d’un ampli ventall de mitjans.

Per Marta Selva, presidenta de l’ICD, cal aconseguir que els mitjans mostrin l’experiència diversa de ser dones al món, i en destaca l’emergència de nous imaginaris d’altres cultures. “És per aconseguir aquest objectiu que hi ha d’haver un fort compromís entre les institucions i els espais de comunicació de dones” ha afirmat. Aprofundir en la coeducació i en els continguts que es donen als centres educatius és, per a Marta Selva, inajornable, a fi que,  “com deia Hannah Arendt , visquem en una comunitat lliurament compartida pels dos gèneres”.

Imma Moraleda, presidenta de l’Àrea d’Igualtat i Ciutadania de la Diputació de Barcelona, aposta per una presència més equilibrada als mitjans i perquè l’Observatori continuï vigilant que la imatge de la dona no s’empri malament. Imma Moraleda afirma que les dones que van entrar en política i participen a l’administració pública van recollir les propostes dels moviments de dones i les van voler aplicar: “Ara caldrà treballar perquè les nostres polítiques es mantinguin i s’apliquin”. Quant a a l’actualitat política ha manifestat que l’acceptació per part de dues de les ministres sortints d’un càrrec en un graó inferior és una actitud molt femenina i positiva. “No recordo cap ministre home que ho hagi fet”, ha exclamat.

L’alcalde de Cornellà, Antonio Balmón, en referència a les declaracions sexistes de l’alcalde de Valladolid vers Leire Pajín, ha deixat clar que els comentaris masclistes de polítics i de la premsa li causen una gran nàusea intel·lectual, tristesa i rebuig. Per a ell, la tasca de l’Observatori no és tant aconseguir la igualtat d’oportunitats, que ja ho fa la llei, sinó la igualtat social, i aconseguir-ho sí que és un combat, perquè la mirada social comporta un debat molt més complex, on molt sovint s’ha d’anar a contracorrent de les polítiques de màrqueting i consum.

La coordinadora de continguts de l’Observatori, Anna Morero, ha explicat el concurs d’espots publicitaris no sexistes realitzat entre estudiants de 14 a 16 anys de 26 municipis. Un dels premiats, mostra un intercanvi de rols: un noi recomana una crema hidratant a una companya. Moreno també ha presentat  el Decàleg a tenir en compte per a una millor representació de les dones en els mitjans de comunicació, que ha estat elaborat per més de 150 dones dels 26 municipis que formen l’Observatori. Cada municipi ha elaborat el seu decàleg, que després han fusionat en un d’unitari. Aquest decàleg es lliurarà al Col·legi de Periodistes de Catalunya.

Periodistes i publicistes

La periodista i defensora d’igualtat del Periódico Eva Peruga, moderadora de la taula rodona, ha començat dient que els mitjans incorren en una doble falta perquè són responsables, tant d’explicar les situacions, com de fer d’altaveu, i en el cas de les dones ho incompleixen.  No obstant això, ha exculpat els mitjans dient que “no hi passa res que no passi en altres àmbits”. Els  ha demanat, tanmateix, que facin un esforç i que no tolerin expressions insultants ni la invisibilitat, perquè, en el dia a dia, només surten a la premsa o bé les dones importants o  bé les víctimes  mentre que la immensa majoria és invisible. Ella centra la seva tasca a El Periódico a incidir dins la redacció per fer augmentar el nivell d’igualtat. Per a Peruga, l’existència d’una massa crítica de dones pot fer millorar els mitjans. “Cal fer un producte amb una mirada plural, no androcèntrica, on la veu de les dones compti igual que la dels homes”. L’ambició de les professionals dels mitjans, com afronten la perspectiva de gènere els nous mitjans, i  què es pot fer des de la publicitat i la moda, són les qüestions que va plantejar a les i els professionals d’aquesta taula rodona.

Sílvia Coppulo dirigeix l’agència Ekoos i un programa a Catalunya Radio. La seva intervenció parteix d’un diagnòstic del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) sobre el gènere a la radio i a la televisió públiques, on un 90% dels càrrecs importants dels mitjans estan ocupats per homes, i les dones només ocupen el 10 % restant. Això sí, la seva presència va augmentant en els càrrecs de segon o tercer nivell. Però Coppulo és de l’opinió que “no calen tants diagnòstics i sí més tractament”. Es diferència del discurs d’Eva Peruga en el sentit que està d’acord amb les conclusions de Beijing que els mitjans van per darrera de la societat.  Quan es justifica la poca presència de les dones als mitjans i a les tertúlies amb la manca de voluntat de participació de les dones, afirma que “les dones saben que seran mirades amb lupa i dubten més perquè tenen menys seguretat. Per exemple, un home llegeix un llibre i ja creu que pot opinar, per contra, una dona ha de fer un màster”. Les dones tenen més dificultats afegides, com és la manca de temps i l’aspecte físic,“si no, fixem-nos quantes dones de més de 65 anys i grassonetes veiem a la televisió”. La seva experiència personal li fa aconsellar que “cal perseverar i, sobretot, no fer soroll ni mostrar-se com a víctima, simplement , no demanis i ocupa l’espai que et pertoca!”.

Per al periodista i responsable de l’edició catalana del diari Público, Josep Carles Rius, “els mitjans han de ser un mirall honest i fidel i, en canvi, són un mirall desenfocat”. El diari es defineix com a militant de la igualtat;  aplica el Decàleg sobre el tractament de la violència de gènere als mitjans elaborat per institucions,el Col·legi de Periodistes, l’Associació de Dones Periodistes, etc.; és contrari a la publicació d’anuncis de prostitució; i té seccions específiques en defensa del feminisme. Constata que als mitjans hi ha una gran visibilitat de la joventut, la bellesa i les relacions amoroses i, en canvi,  hi ha molt poca visibilitat dels agents socials, la gent gran i la migració. Opina que cal una actitud política de transformació tant pel que fa a la informació com en l’entreteniment i la ficció, i li preocupant especialment el tractament de les dones a Tele 5 i a Antena 3.  Rius s’exclama  que el govern espanyol hagi retirat la publicitat de les cadenes públiques, cosa que ha causat un transvasament dels anuncis als mitjans privats, i a aquests, no se’ls ha demanat res a canvi. TV3 i Catalunya Ràdio són els únics grans contrapunts. Constata, a més, que a Internet es fan tractaments d’informació que abans mai  no s’haurien acceptat, i opina que l’esquerra ha d’abordar seriosament  la prostitució (ell es declara “abolicionista”) i què és fa amb el vel integral, el hijab…és a dir, amb la invisibilització física d’algunes dones migrades.

Pensa, finalment, que els i les periodistes han de crear complicitats amb la societat i aconseguir que les dones periodistes tinguin més pes a les redaccions, i és que ja fa anys que són més del 80% de la professió que surt de les universitats. Per modificar aquesta situació són inajornables les mesures de conciliació, afirma, perquè la situació actual és dramàtica i exigeix sacrificis a les periodistes, tant per exercir com per competir.

El publicista i professor de l’IESE, Xavier Oliver, es confessa “emprenyat i deprimit per la presentació de les dones en el món de la publicitat”. Explica que al quart any de Comunicació de la Universitat de Navarra el 87% són dones, i que a la seva empresa ho són el 70% de les 200 persones que hi treballen. En canvi, la publicitat segueix el model Hollywood, com a la sèrie de gran actualitat Castle. La publicitat s’hi emmiralla, i és per això que, al seu parer, “continuen sent els homes qui condueixen els cotxes perquè posar una conductora seria només cosmètica”. Avenços com els de Dove, la marca que ha estat premiada per donar una altra imatge de les dones, no es corresponen amb la publicitat que continua fent la marca mare. Per aquest publicista, en un món sofisticat, en una societat tipa, costa molt trobar un model, és més fàcil deixar-se arrossegar. Però hi ha una esperança, i és que “el món del futur es basarà en la relació entre la societat i les marques, i les dones aquí hi tenen les de guanyar”. També afirma que l’organisme estatal encarregat dels mecanismes d’autocontrol de la publicitat és molt ràpid en la resolució de casos i, per tan, funciona.

La directora de la revista femenina Marie Claire, la periodista, comentarista i articulista Joana Bonet, ha tancat la taula rodona. Per a ella, el relat periodístic -responsable de la producció del guió del món-,  té un gran obstacle en la mirada androcèntrica. I també en la composició dels consells de redacció i en els càrrecs. Destaca que a l’Estat espanyol el 65% de periodistes a l’atur són dones, i que a l’alta direcció només hi ha accedit un 8%. A l’Amèrica llatina, a l’exercici de la professió nomes hi té accés el 20%. Joana Bonet espera que Michelle Bachelet, portaveu del Fons de Desenvolupament de les Nacions Unides per a la DONA (UNIFEM), doni un fort impuls a les politiques d’igualtat. La directora de Marie Claire ha estat qui més preguntes ha contestat en el debat posterior, i en la majoria de casos sobre els continguts de la revista. Bonet ha dit que ions que la línia editorial de la revista és fer un tractament d’igualtat en les qüestions de dones i homes, i de denunciar els maltractaments. Potser és per això que no són en els primers llocs del ranking, segons que ha dit.

El dimarts 9 de novembre sortirà publicat la segona part de l’article de Tona Gusí: “Un virus” a la professió, segons les expertes i els experts.

Opina la Xarxa Internacional de Periodistes, l’ICD i la FCONGD

La remodelació del govern de José Luis Rodríguez Zapatero, amb la sortida de la vicepresidenta i portaveu Maria Teresa Fernández de la Vega i la supressió del ministeri d’Igualtat, justificada pel president per qüestions d’“austeritat”, encara cueja. Zapatero pot explicar que les competències d’Igualtat passen al ministeri de Sanitat i Política Social i que Bibiana Aído, seguirà en el Govern al capdavant d’una Secretaria d’Estat, però el gest és significatiu.

Moltes són les organitzacions feministes i de dones que al llarg d’aquesta setmana han anat expressant el seu rebuig als canvis d’aquest govern i consideren aquest motiu una fal·làcia, ja que el pressupost dedicat al ministeri d’Igualtat només suposava en 0,03 % del pressupost de l’Estat.

Preguntada per La Independent, la presidenta de l’Institut Català de les Dones, Marta Selva ens dóna la seva opinió:

“La desaparició del ministeri d’Igualtat suposa una pèrdua simbòlica notable en l’àmbit de les polítiques de dones i d’igualtat, la pèrdua d’un referent. La creació i l’existència d’aquest ministeri ha significat la demostració d’una voluntat política per visualitzar i avançar en l’aplicació de la perspectiva de gènere i de les dones i posar-les en un primer nivell de l’acció del govern de l’Estat. Personalment, i més enllà de la discussió sobre el rang que han de tenir aquestes polítiques, allò fonamental és que han de seguir sent prioritàries a l’agenda i s’han d’aplicar de manera transversal a totes i cadascuna de les unitats d’un Govern”.

Marta Selva afegeix: “Una altra consideració que m’agradaria fer té a veure amb les raons o excuses econòmiques que s’han donat per a la justificació de la seva desaparició. Sembla,més aviat, un acte de poca valentia de cara a assumir els canvis profunds, radicals i necessarisimplicats en el compromís real d’assolir la igualtat efectiva de dones i homes”.

I ahir mateix Rosa Bofill, responsable de la Secretaria de la Dona de Comissions Obreres (CCOO) de Catalunya, s’exclamava en la I Trobada de Dones Asiàtiques i Espanyoles: “Quan hi ha crisi, tot allò que es relaciona amb gènere i els anomenats temes de dones és el primer que cau!”.

Les periodistes de la Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere (RIPVG) també han fet arribar la seva opinió als mitjans d’altres països, Boletin de Género de l’Argentina recollia ahir les opinions de basques i catalanes.

Des d’Euskadi s’opina que el Govern ha cedit a la fustigació constant que ha patit Bibiana Aído per part de la dreta, però ha patit també de manca de confiança per part del propi Govern: “Ja des del primer moment, a algunes ens va semblar mal senyal el nomenament d’una jove desconeguda, en comptes d’haver apostat per una dona feminista, amb una trajectòria consolidada i pes dins del partit (i n’hi ha al partit Socialista Obrer Español (PSOE). Va néixer com un ministeri pobre respecte al pressupost assignat. Que se sàpiga: no ha aconseguit l’aspiració de transversalitzar la perspectiva de gènere en les actuacions dels diferents ministeris”, opina June Fernández. En canvi, Lucía Martínez Odriozola, de la mateixa Xarxa, pensa que la remodelació ha estat molt contestada per col·lectius feministes, que consideren la desaparició del ministeri un retrocés en la lluita per la igualtat: “No hi estic d’acord. L’important no és tant el sosteniment del ministeri com el sosteniment de les polítiques per la igualtat, i crec, de veritat defenso, que una Secretaria d’Estat per la Igualtat no està tan en el punt de mira… Aído, ara que és exministra, respirarà més tranquil·la i aconseguirà majors èxits”. 

Tona Gusi des de la Xarxa de Catalunya compartia els titulars d’AMECO press, Agència dirigida per Cristina Fraga: “S’ha acabat la paritat” i de Mujeres en Red coordinada per la periodista Montse Boix, “Zapatero s’equivoca” i assenyalava la sorna d’alguns comentaristes de premsa envers la nova ministra de Sanitat Política Social i Igualtat, Leire Pajín, o el poc reconeixement a la tasca de María Teresa de la Vega i altres ministres sortints, destacant en lloc del gran lideratge d’aquestes polítiques, l’agraïment que les ministres han de tenir a Zapatero. També destacava la relació amb la crisis: “Un cop més, davant d’una crisi econòmica i per la necessitat electoral d’un partit, son les dones les primeres a patir aquestes conseqüències. Això demostra que l’esquerra o no compren en profunditat el que signifiquen les aportacions des de la visió de gènere i del feminisme a la política, o no vol aplicar les polítiques que comporten la transformació democràtica dels drets de les dones”.

Des dels moviments de dones, en els manifestos difosos aquests dies es reclama, com a mínim, que les polítiques d’igualtat no perdin recursos humans ni materials, que tinguin òrgans i competències visibles i concretes, i que no es retallin els programes pressupostaris.

La Federació Catalana de ONG per el Desenvolupament (FCONGD) en la seva nota de premsa Les ONG contra la supressió del Ministeri d’Igualtat, recull les declaracions d’Inés Alberdi, que des de fa dos anys dirigeix l’UNIFEM, el Fons de Desenvolupament de l’ONU per a la Dona?, integrat ara a ONU Mujer, la qual ha assegurat que “sense la participació de les dones és impossible aconseguir els objectius relacionats amb la salut, l’educació, el canvi climàtic o la feina”.

Aquestes ONG de Catalunya afirmen que, de la mateixa manera que han demanat als partits polítics catalans, mitjançant un Decàleg de propostes alternatives, que no retallin despesa social a Catalunya ni a la cooperació catalana, proposen igualment al Govern espanyol que sigui valent i retalli abans altres partides com les del ministeri de Defensa. Reclamen al Govern que reconsideri la seva decisió de suprimir el ministeri d’Igualtat, i que mantingui la seva aposta per la Igualtat entre homes i dones en tots els àmbits, i també en el de la cooperació internacional.

.
 
Isabel Menéndez, periodista experta en comunicació i gènere va ser l’encarregada de presentar la ponència marc: Gènere i comunicació: representació de les dones en els mitjans i situació de les periodistes a les empreses.
 
Isabel Menéndez és una companya molt apreciada a Santiago ja que va estudiar-hi  la carrera de periodisme. Isabel va molt sovint a aquesta ciutat on imparteix cursos de comunicació i gènere, organitza tallers i redacta recomanacions per a les diferents administracions. Tampoc ha deixat mai la seva relació amb l’acadèmia, és investigadora i formadora i autora d’una tesi sota la sapiència d’ Amàlia Valcárcel i ella mateixa imparteix màster a la Facultat de Ciències de la Comunicació de Santiago. Moltes de les, i no sé si dels, presents han realitzat algun dels seus màster o tallers. Pertany a l’Associació de la Premsa de Santiago.
 
Aquesta experta va explicar que fa anys que no treballa en mitjans i que dubta que ho torni a fer ja que – segons la seva opinió – aquest és un moment especialment difícil per al periodisme i especialment per a les dones. Amb la feminització de la professió aquesta s’ha precaritzat, no per culpa de les dones certament! Està perdent també pel que fa a prestigi, i observa retrocessos en la qualitat de la informació. I el que és lògic per a aquesta formadora “si les dones periodistes no tenen formació en gènere faran un periodisme de l’anomenat neutre a dir androcèntric i sexista”.
 
Per entrar en matèria, aporta les dades d’un estudi seu de 5 anys de premsa del País Basc sobre la violència de gènere. Hi ha trobat fotografies de la pròpia dona assassinada i plena de sang, termes a l’ús com a ‘crim passional’, etc. No s’ha avançat doncs molt després de tants tallers! La perspectiva de gènere hi és absent. La primera i més visible constatació és que els reportatges segueixen estant signats per homes.
 
Heus aquí algunes dades:
 
La radiografia de la professió ens dóna les següents dades majoritaries: Homes 63%; llicenciat 72%; jornada de 7 a 10 hores; salari entre 900 i 1200 euros (600 si es tracta de col·laboració), són partidaris de la col.legiació; sindicats 14 %; solteria 49’1%; sense fills, classe mitjana; només 1 de cada 3 és dona (32’5%).
 
Quins valors trobem? La manca de solidaritat deguda a la precarietat, la dificultat de conciliació de la vida familiar i professional (es destaca una entesa millor entre parelles de periodistes), en l’imaginari de l’alumnat que arriba a les facultats en un 40% vol escriure i la resta vol ser corresponsal de guerra. Això canvia amb la realitat de la professió però certament ara hi ha més dones en els conflictes bèl·lics i sens dubte és per l’espectacle. Fixem-nos: Com són?, Quina edat, quin físic tenen? Totes les que arriben són bones periodistes, sens dubte, ja que a totes les dones ens costa molt arribar però … Què exigeixen les empreses a les periodistes dones que no exigeixen als homes? Hi ha una forta càrrega de premsa groga.
 
Els llocs de comandament. Les dones continuen tenint dificultat per accedir-hi. Ara tenim la primera dona directora d’un diari d’economia, Expansión. Però les periodistes que arriben a llocs de poder no adquireixen el poder simbòlic que tenen els periodistes homes líders d’opinió. El poder no et garanteix el lideratge. A més són llocs provisionals en relació als perpetus dels homes. És un poder al qual li falta la investidura. És la teoria del sostre de vidre.
 
Es retrocedeix en el model femení en clau de conflicte o negatiu (el feminista no existeix). L’agenda està marcada històricament pels homes i les dones periodistes segueixen aquest model sense adonar-se’n. Fins i tot sense aplicar les mínimes condicions que exigeix el periodisme tradicional com és la necessitat de citar fonts. O per exemple, sovint s’usa el to col·loquial, es marca una diferència de rang: Hillary contra Obama i Esperanza o pitjor  Espe contra Gallardón. Les dones polítiques tenen un gran handicap (recordem que la ministra Chacón embarassada va provocar un debat sobre la maternitat i l’alt poder polític).
 
Va resumir així Isabel Menéndez el tractament de la dona en els mitjans: Sense nom; rol subordinat, tractament col·loquial, èmfasi en l’aspecte físic, androcentrisme, publicitats estereotipades (com en les publicitats de la neteja de la llar).
 
- A la premsa no s’han incorporat els nous valors. El talent i la formació universitària a Espanya és femenina i en canvi la premsa encara no ho reflecteix.
- En la majoria dels debats sobre l’avortament no hi ha hagut dones, són els homes els que diuen el que opinen les dones.
- El llenguatge no sexista és una batalla perduda. Hi ha desconeixement total i hostilitat sobre la utilització d’un llenguatge no sexista que estan impulsant les associacions de dones i les institucions. Ens ridiculitzen per l’ús del llenguatge no sexista. Les i els
 lectors no coneixen les opinions de catedràtiques i si en canvi l’opinió de periodistes homes.
- Es creu erròniament que és un problema de dones periodistes i és de tot el periodisme.
 
Per acabar de il·lustrar-nos, l’experta va posar, entre altres, aquests exemples, trets dels mitjans de comunicació, alguns d’ells titulars:

El  hijo adoptivo de Emma Thompson, la gran actriz británica de 48 años

La coqueta diva del piano. La nueva diva, Alicia Keys… no se mueve como Beyoncé

El terrible dolor de dos madres (no hi ha noms)

La madre del presunto asesino…acaba de ver a su hijo sentado en el banquillo

La ex de Sarkossi devuelve su vestido de Versace

Las vacaciones de Carolina son de interés general

La esposa de Pujol lamenta que Montilla sea un andaluz de nombre José

Físicos tan esplendidos como imposibles

…lo mismo que la guapa Carla, en la vieja Corte

Carme Chacón pasa revista a los militares … es la primera vez que los militares se  cuadran ante una mujer…

Ellos tienen apellidos; ella es Soraya (aquest article és un exemple de bones pràctiques)

El poder de las “Zappettes”  ( titular a la premsa  estrangera)

El pronuncido escote de Merkel  (notícia amb la fotografia d Àngela Merkel vestida de gala)

Pasarela Moncloa: triunfa el violeta y la chaqueta de buen corte

Carla Bruni y Letízia Ortiz eclipsan la vista de estado (els culs de Carla Bruni i Letizia Ortiz foren portada)

La culpa de Sara Carbonero…assegura ‘The Times’…la guapa novia de un deportista  de éxito

O encara més recentment recordem que després de 6 anys es repeteix la portada de les ministres espanyoles a Vogue i que un diari alemany les anomena les ninetes de moda.

Doncs això! Tornant a citar a Isabel Menéndez: “Es creu erròniament que és un problema de dones periodistes i és de tot el periodisme“.

——–

- Tona Gusi: Relatoria de la I Trobada de Periodistes Gallegues

  (I) – Sessió d’apertura a càrreg de Xulia Campos

(II) – Ponència marca a càrreg d’Isabel Menéndez

 .

 RELATORIA
I Encontro de Xornalistas Galegas
I Trobada de Periodistes Gallegues
 
 (I) OBERTURA

A les 10 del matí del passat dissabte, 25 set 2010, a l’Auditori de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat de Santiago anaven arribant a poc a poc les i els periodistes al I Encontro de Xornalistas Galegas convocat per l’Agrupació de Mulleres Xornalistas Galegas.

Al davant d’aquesta Agrupació hi ha  la nostra companya Áurea Sánchez i al seu costat  i presidint, la reconeguda periodista de la TV Galega, Xulia Campo. Les complementen les també periodistes Lucia Castro i Mari Carmen Domínguez. Aquest equip va realitzar un gran treball organitzant i difonent aquesta Trobada: logística, invitacions a les taules, organització d’entrevistes, roda de premsa, redacció de comunicats i conclusions i sempre a temps.

Cal destacar que l’Agrupació de Mulleres Xornal Galegas rep el suport de l’Associació de Periodistes de Santiago de Compostela (AMX-APSC), des de la cessió del local per a la logística al suport de companys i companyes associades. El seu president Luís Menéndez va assistir a més de la Trobada a la roda de premsa i va ser un excel·lent amfitrió de la seva ciutat.

Al voltant de 35 professionals del periodisme van assistir a les sessions, a més de les xornalistas , 8 homes i un treballant (en referència al company de la TVG). Les dues taules del matí foren un èxit. La primera: Intervencions personals i professionals sobre “L’ Apoderament de les dones en els mitjans gallecs” va superar les expectatives ja que van ser-hi  presents les periodistes galegues més apoderades en els mitjans del país i moltes van parlar des de la seva experiència personal. I la segona taula, la institucional, a més de molt completa va servir per ratificar el grau de compromís de les institucions envers la visió de gènere als mitjans.

Xulia Campo, presidenta de l’Agrupació de Mulleres Xornal de l’Associació de Periodistes de Santiago de Compostela (AMX-APSC) va obrir les sessions explicant que, en els darrers temps, a l’associació arribaven dones joves periodistes i així
poc a poc han anat creant l’Agrupació. També les va ajudar a prendre aquesta decisió la informació que obtenien de les diferents trobades estatals i internacionals.

Per Xulia Campo “aquesta és una professió mandrosa per parlar de si mateixa. Escoltem a altres col·lectius però no ho fem amb nosaltres mateixes. Entre nosaltres hi ha diferents experiències per compartir i l’ ideal seria que sortís d’aquí un compromís per influir en el canvi en els mitjans “. Va destacar, la presidenta que aquest era una Trobada oberta als companys i al públic. Va saludar a les companyes de Catalunya i del País Basc i també a les presidentes de les associacions de la premsa de Lugo i d’Ourense. Va voler tancar la seva intervenció amb un record per Dora Vázquez, la poeta i narradora i Ana Quiro, comunicadora i cantant, ambdues mortes el dia anterior.
——-

- Tona Gusi: Relatoria de la I Trobada de Periodistes Gallegues

  (I) – Sessió d’apertura a càrreg de Xulia Campos

(II) – Ponència marca a càrreg d’Isabel Menéndez 

Comunicat de premsa

18 de junio de 2010

 .

.

A les 17:30h de la tarda d’avui dijous dia 17 de juny, una quarantena d’activistes han okupat la Policlínica Tibidabo durant mitja hora per tal de denunciar l’aplicació per part d’un dels psiquiatres del seu equip mèdic, Joaquín Muñoz Creus, de teràpies de modificació del desig afectivo-sexual a lesbianes, bisexuals i gais, tal com ja han reflectit alguns mitjans de premsa els últims dies.

Durant l’acció s’ha fet una petonada simbòlica, s’han cantat consignes a favor de la llibertat sexual i s’han penjat tres pancartes a la façana de la clínica amb els lemes següents: “Centro en cuarentena por Epidemia Bollera”; “Prou homofòbia mèdica” i “Dr. Muñoz Creus; tu fascismo no tiene cura”.

Les activistes afirmen que l’aplicació d’aquestes teràpies suposa no només un cas de mala praxis mèdica sinó també, i sobretot, una greu vulneració dels Drets Fonamentals de les persones afectades. Per tot això, demanen que els fets no quedin impunes i que es prenguin mesures per tal de garantir la no-permissivitat amb l’homofòbia mèdica que es fa palesa tant en els manuals internacionals de malalties com en l’atenció sanitària practicada habitualment.

Per Gloria López
AmecoPress

Dimecres 16 de juny de 2010

 .

La relació entre generacions a la Mostra de Cinema i Dones de Pamplona

La secció documental aborda dues pel.lícules sobre les dures condicions de vida al món rural per a una dones que trenquen amb els seus rols tradicionals

El passat divendres 11 de juny va arrencar la XXIV Mostra de Cinema i Dones de Pamplona dedicada exclusivament a la cinematografia rodada per dones. Una de les característiques significatives de la Mostra és que cada sessió compta amb una convidada que estableix un diàleg obert amb el públic. Avui, la pel lícula “Blessed”, de l’australiana Anna Kokkinos, analitza la relació entre mares i fills i filles. La secció documental aborda dues pel.lícules sobre les dures condicions de vida al món rural per a unes dones que trenquen amb els seus rols tradicionals.

“Blessed”

Les relacions entre un grup d’adolescents que vaguen pels carrers de la ciutat al llarg de 24 hores i les seves mares, que esperen el seu retorn sense saber que una d’elles haurà d’enfrontar al seu pitjor malson, caracteritzen la pel lícula “Blessed” de la directora australiana Anna Kokkinos, que es projectarà avui a les 20 hores a Golem Baiona.

El film constitueix una bella reflexió sobre les dificultats de comunicació, l’amor i la desorientació que viuen i pateixen les dues generacions. Per debatre sobre aquests aspectes intergeneracionals la Mostra comptarà amb la presència de Mauger Cañada Zorrilla que uneix la seva formació com a psicòloga clínica i psicoterapeuta humanista amb la seva experiència en mediació de conflictes.

Dones rurals

Per la seva part en la secció documental es podran veure “The Angelmakers” d’Astrid Bussik, que relata la història de les dones d’una localitat que després de la guerra volen evitar quedar de nou sota el jou dels seus parents masculins, i “El teu seràs un home , ma fille “de Agnès Bert, sobre la vida d’unes camperoles que han d’assumir el paper de cap de família en una societat patriarcal. Seran presentades per María Castejón Leorza i es projectaran en el Golem Yamaguchi a les 17:30 i les 22:30.

Programa:
Cal destacar la presentació el dilluns 14 de juny de la pel lícula “Vindicació” sobre la lluita de les dones pels seus drets en el segle XX i que va comptar com a convidada  la directora Susana Koska.

En la sessió d’ahir, Amelia Saiz, sociòloga i professora d’Estudis d’Àsia Oriental a la Universitat Autònoma, va presentar la pel lícula xinesa “She, a chinese” de Xiaolu Guo.

El dijous 17 de juny serà el torn de “5 dies sense Nora” de Mariana Chenill. Presentarà Lourdes Monterrubio Ibáñez, diplomada en Direcció Cinematogràfica a la ECAM i de la revista Cahiers du Cinéma-Espanya.

La secció oficial es tancarà el divendres 18 de juny amb Vision de Margareth Von Trotta que tindrà com a presentadora a Victòria Cirlot Valenzuela, catedràtica de Filologia Romànica a la Facultat d’Humanitats de Universitat Pompeu Fabra de Barcelona.

Els espectadors i les espectadores podran votar valorant els llargmetratges i els curts. Els films més destacats obtindran la Menció Especial del Públic. La XXIV Mostra de Cinema i Dones està organitzada Institut de Promoció d’Estudis Socials, IPES Elkartea i Golem, amb la col.laboració del Govern de Navarra; Institut Navarro per la Igualtat; Institut Navarro de les Arts Audiovisuals i la Cinematografia i Diari de Notícies.

.

Per Tona Gusi

Barcelona, 16 de juny de 2010

.

 La periodista Montserrat Puig ha deixat el càrrec de presidenta de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC) després de 7 anys d’exercici.

 A l’Assemblea extraordinària d’ahir dimarts15 de juny de 2010 s’ aprovà la proposta de la Junta directiva de l’associació per la qual la periodista de radio i columnista a “20 minutos” Carme Freixa esdevé la Nova presidenta de l’ADPC .  Carme Freixa també es coneguda per la seva tasca com a psicòloga.

S’incorpora com a vocal de la Junta la periodista Carmen Juan, subdirectora del programa de Júlia Otero “En la Onda” a Onda Cero. La resta de la Junta continua en els seus càrrecs.

 La nova presidenta de l’ADPC es postulà amb l’experiència que donen més de 18 anys de treball en els mitjans de comunicació – sempre des del periodisme amb visió de gènere- i  les tasques de coordinació realitzades en diverses campanyes comunicatives per les TICs.

 Carme Freixa creu que donar visibilitat a l’ADPC i que es parli de l’Associació és un símptoma de vitalitat. Campanyes com les desenvolupades a través de facebook (contra els anuncis de prostitució als mitjans) han estat definitives per a l’extensió geogràfica del coneixement de l’ADPC. També alerta contra un cert “puritanisme” en la professió: ja que els oficis es fan i s’aprenen.

 Les xarxes i el treball en xarxa és el primer objectiu i alhora mitjà que emprarà la nova Presidenta per arribar a centenars de milers de dones i treballar en la defensa dels seus drets i la visibilització de les seves lluites.  Continuar l’impuls, que l’any 2005 l’ADPC va donar a la Xarxa Internacional de les Dones Periodistes i Comunicadores de Catalunya- Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere forma part dels seus objectius prioritaris, així com el recolzament a la Xarxa Internacional per a  la creació d’una Agència de noticies amb Visió de Gènere a Catalunya (va expressar en resposta a aquesta periodista).

La nova presidenta de l’ADPC té l’encàrrec d’elaborar un pla de treball i presentar-lo a la propera Assemblea extraordinària de l’ADPC: Més presència als mitjans de la pròpia associació i de cada una de les seves membres són els dos objectius immediats que aportarà aquest pla.

 Montserrat Puig deixa aquesta llarga presidència, a la qual va arribar després de Montserrat Minobis i Elvira Altés, amb un superàvit econòmic de l’associació i amb “un plantell de periodistes joves a la revista Dones digital i al revista monogràfica Dones”. També des de l’ADPC s’ha impulsat el treball a les ràdios del país de periodistes joves amb visió de gènere. El manteniment i l’èxit de la Festa dels Premis periodístics atorgats per l’ADPC, el cercador d’expertes i la seva ampliació constant,  recerques periodístiques, anàlisis d’impactes en els media, presentacions, taules rodones, etc. formen part de les activitats desenvolupades per l’ADPC sota la seva presidència. Cal destacar la participació de l’associació en els Primers Tallers de Gènere i Comunicació a Catalunya, realitzats per la Xarxa Internacional.

 Tanmateix la participació d’associades en els diverses comissions de l’ADPC continua essent molt minsa i es fa ineludible la seva activació.

 Un bon nombre d’associades pressents a  l’Assemblea varen fer sentir la seva veu en els sentit que si bé probablement no hi hagués hagut cap altra periodista a optar el càrrec de Presidenta de l’ADPC si que s’hagués hagut d’obrir un procés participatiu que remogués la massa social amb totes les associades a l’ADPC i les col·legiades al Col·legi de Periodistes de Catalunya amb altres possibles propostes. En aquest sentit es demanà mantenir la Junta anterior i obrir un procés. Aquesta proposta fou desestimada però alhora s’acceptà la idoneïtat de la  presentació d’aquí un any del pla de treball de la nova Presidenta.

.

**Fotografia de Lina Barber. D’esquerra a dreta: Marga Solé, Montse Puig, Marta Corcoy i la nova presidenta de l’ADPC, Carme Freixa

.