Bahreim, 28 de juilo de 2009

Procedentes de London, ya estamos en Bahrein, una isla en el Golfo Persico, paraiso fiscal en el desierto de los petrodolares.

El viaje es largo, con muchos ratos de aeropuerto. Ya hemos visto algunas mujeres con burka, solo una rayita de luz para los ojos.

(Procedents de London, ja estem a Bahrain, una illa  del Golf Pèrsic, paradis fiscal en el desert dels petrodolars. El viatge és llarg, amb moltes estones d’aeroport. Ja hem vist algunes dones amb burka, solament una ralleta de llum per als ulls.)

———————————-

Kong Caen, 1 d’agost de 2009

Estamos totalmente inmersos en una familia mixta de thailandesa y falang (guiri) con dos nino y nina de una pareja thai anterior, en Kong Caen, al norte del pais.

En las aldeas mas pequenas, los varones thailandeses, si pueden permitirselo economicamente tienen concubina. Las mujeres se resisten, pero a veces no queda mas remedio que compartir lecho, ademas de con hijas e hijos, con la nueva.

Las mujeres miran por su supervivencia. Si el varon no puede asegurar la subsistencia, al parecer no hay mucho problema en cambiar de pareja, lo primero es lo primero.

Hoy hemos pasado un rato en el paraiso. La cascada de Tontat, seguro que hace 500 anos se banaban igual que hoy pero sin camiseta ni pantalon corto.

Hemos sembrado un pequeno cuarzo, como hicimos en el Huerto de los Olivos-Jerusalem, mas tarde en Helles Gate-Kenya, y despues en Harnap-Suecia. Antes y despues siempre pasando por el Ur Ederra (agua hermosa), rio de aguas turquesa en Nafarroa-Euskal Herria.

Acupuntura en lugares estrategicos del planeta para contribuir a sanar la madre tierra.

Acontinuacion un masaje thai de !dos horas!
Estas mujeres estan entrenadas para llevarte directamente a la felicidad.

Y que caras, son bellezas naturales, sonrien y no son sumisas, son de casa. 

Acabamos con una barbacoa. Un rudimentario recipiente con fuego de carbon directamente sobre la mesa y vamos poniendo pedazos de carne, pescado, y caldo en el borde, en el que las verduras frescas cuecen una sopa.

Y cada vez que salimos a la calle, la misma pregunta: Ha encendido alguien la calefaccion. Sauna humeda refrescada por el viento que corre entre el verde de los arboles y los milenarios arrozales. 

Si, podria ser el paraiso, si no fuera por anacronismos como que a las 6 de la tarde suena el himno nacional y las estaciones o los parques se paralizan como en los cuentos de los castillos, hipnotizados por el encantamiento real. No podia ser de otra manera, si hasta los jefes de partidos, corruptos, mas o menos, se postran de bruces en el suelo ante la presencia de sus adoradas majestades. Torres mas altas han caido.

Por lo demas, lo de todas partes: chaletes tipo USA, en urbanizaciones y chabolas de hojalata al borde de la carretera.

Supermercados que van desplazando a la infinidad de puestos callejeros y mucho turista en Bagkok-Kao San Road.

——————————

Laos, 6 d’agost de 2009

Laos es un regimen comunista, y al parecer las organizaciones son del gobierno o proximas pero seguro que hay gente interesante.Hay mucha pobreza sobre todo entre las mujeres, que no tiene estudios (para los varones siempre esta el recurso de ir de monjes de pequenos -conocemos aqui dos hermanois amigos que entraron a los 10 y 12 anos- y luego se salieron a los 22 y 24, cuando habian terminado la secundaria.

(Laos és un regim comunista, i pel que sembla les organitzacions són del govern o pròximas però segur que hi ha gent interessant. Hi ha molta pobresa sobretot entre les dones, que no tenen estudis (per els homes sempre hi ha el recurs d’anar de monjos de petits. Coneixem aqui dos germas - amics nostres - que van entrar als 10 i 12 anys i després en van sortir als 22 i 24, quan habian acabat la secundària.

Per a les noies la cosa no és tan facil, sobretot si són del camp. El regim comunista garanteix l’ensenyament gratuït, però han de pagar-se el menjar, l’uniforme, el transport i els llibres, amb la qual cosa, en la pràctica no poden accedir a estudiar.

En una factoria tèxtil en la qual treballen la seda cobren 15 dolares al mes. Viuen allà i solament van a casa si és que hi ha algun problema en la seva família, aleshores demanen un permís d’una setmana o quinze dias. Triguen dia i mig a l’anada i a la tornada. 15 dolares o fins i tot mes és el que costa el viatge sol d’anada al seu llogaret. I aquesta és, en molts casos,  la desproporció que hi ha entre salari i cost de la vida,  és brutal!. Amb aquest panorama, lligar amb un turista, encara que sigui gros i vell, i si és possible casar-se amb ell, és una solució per a moltes, massa noies joves i sense estudis per a veure les conseqüències que això els pot portar. )

El programa “Tots per Tots”, que emet diàriament COM Ràdio,  organitza una Mostra dels documentals que fan periodistes i cooperants catalans sobre la realitat del Tercer Món per donar a conèixer la seva feina  i el material àudiovisual que elaboren les ONGs que intervenen en el terreny de la cooperació al desenvolupament i la solidaritat internacional.Aquesta Mostra pretén donar visibilitat al material realitzat per persones, entitats i administracions que troben dificultats per difondre els seus treballs solidaris als grans mitjans àudiovisuals. DATES.Dissabte 3 d’octubre i diumenge 4 d’octubre de 2009 HORARISDissabte 3 d’octubre de 12 a 14:30 hores i de 16 a 24 hores.

Diumenge 4 d’octubre, de 12 a 14:30 hores i de 16 a 19:30 hores.

 ESCENARI.La “Mostra de Documentals Solidaris” es projectarà a les aules 1 i 2 del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. La Mostra serà una secció especial dedicada a temes de solidaritat internacional i cooperació al desenvolupament en el marc del novè Docúpolis “Festival Internacional de Documentals de Barcelona.    CONTINGUT.Dos dies de passi de documentals realitzats per periodistes i personal vinculat al món de la solidaritat, amb videos promocionals o de difusió de les ONGs solidaris i humanitaris intercalats.És a dir, la Mostra de Documentals Solidaris de Barcelona inclourà:-         Documentals elaborats per periodistes i persones o entitats vinculades a la cooperació al desenvolupament i la solidaritat internacional.-         Videos promocionals i petits documentals de denúncia-         Un debat entre documentalistes “solidaris” per debatre la situació del sector. COORDINACIÓLa realització d’aquesta “I Mostra de Documentals Solidaris” corre a càrrec dels responsables del programa “Tots x Tots”, de COM Ràdio, en coordinació amb l’equip organitzador del Festival Docúpolis. SUPORTS INSTITUCIONALS.Aquesta Mostra compta amb el suport de la Direcció de Cooperació i Pau de l’Ajuntament de Barcelona 

Agraïment de la Llibreria Pròleg pel Festival i la Festa en ajut a la llibreria de dones

Volem agrair la col·laboració i participació de totes les DONES en el muntatge d’un festival i una festa d’un nivell tan exquisit, ha estat tot un èxit!

Gràcies, moltes gràcies per tota la feinada organitzativa. Gràcies a les artistes que van trepitjar l’escenari i a les que no, a les Vaques, a la Bonnnemaison per l’espai, a La Mònica Pons i a la Mercedes Delclos per aquesta idea tan bona, a les dones anònimes que hi van treballar, i sobretot a totes i tots els assistents que vareu omplir la sala…

Pròleg està molt contenta i satisfeta de comptar amb aquest potencial humà i de què la pica estigui més plena.

Ens retrobem al setembre

Una abraçada i bon estiu

Us convidem a fer un cop d’ull a les primeres imatges d’un espectacle per la posteritat!

Per veure-les premeu l’enllaç d’aqui sota. Salut!

http://picasaweb.google.es/lh/sredir?uname=mdelclos8&target=ALBUM&id=5357711860608764337&authkey=Gv1sRgCJ6A7cLfh–_8AE&invite=CNeNib8L&feat=email

Pròleg
Llibreria de les Dones
c/Dagueria, 13
08002-Barcelona
Telèfon i fax: +34 93 319 24 25
llibreriaproleg@llibreriaproleg.com

http://llibreriaproleg.com

‘La veu humana’, de Jean Cocteau, vuitanta anys desprès i alleugerida per la tecnologia. Una dona “enganxada” a un cable escenifica les diferents etapes del desamor en l´era de l´electrònica.

És la proposta d´un muntatge tragicòmic basat en l´acció i la transformació de l´espai al ritme de cançons d´amor i abandó. Read the rest of this entry »

El dilluns 25 de maig, s’ha presentat la nova etapa de la revista ENTREACTE al Pati Manning de Barcelona en el decurs d’un acte públic que ha comptat amb les actuacions de la cantant francesa Sabine van Waesberberghe acompanyada del guitarrista barceloní Gustavo Them i del Grup Egos Teatre, que ha ofert un fragment del seu exitòs Ruddigore o la nissaga maleïda, reconegut amb el Premi de la Crítica com el millor espectacle musical de 2008.  ENTREACTE, la revista impresa que edita l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC) des de fa 22 anys, passa a ser trimestral, dobla el nombre de pàgines, i compta amb noves seccions, col·laboracions i corresponsalies. 

 ENTREACTE en aquesta nova etapa estarà dirigida per  la periodista Tona Gusi i un renovat consell de redacció  integrat per Andreu Solsona, sots director, Elsa Corominas, coordinadora, Elisabeth Fuentes,  secretària de redacció, Martí Peraferrer i Carme Sansa.

 L’ ENTREACTE digital   www.entreacte.cat   complementa la versió impresa dissenyada per en Lalo Quintana.  Tots aquest canvis responen a la voluntat de l’ AADPC de posar al dia la seva comunicació amb els associats i associades així com també de captar millor l’ atenció de públics interessats pel món de l’espectacle. És per això que també es distribueix a llibreries i quioscs especialitzats.  Consell de redacció

Tona Gusi, directora

Andreu Solsona, sots director

Elsa Corominas, coordinadora

Elisabeth Fuentes, secretària de redacció

Martí Peraferrer

Carme Sansa

Lalo Quintana, dissenyador

Alba Besora, correcció

Sara Pascual, Dept. comercial i publicitat

ENTREACTE Les Golfes de Can Fabra    Read the rest of this entry »

Per Sara Lovera*

10 de novembre de 2008

Traducció de Tona Gusi

  .

.

El segle XX es va caracteritzar per grans revolucions socials i pel desencadenament de dues guerres mundials que originaren una percepció lamentable. El món es va repartir entre els triomfadors d’aquestes guerres i fou necessari reescriure els drets elementals.

Avui tenim la convicció que el 1900 sintetitzà, a més, l’avenç de la ciència i la tecnologia. En un període curtíssim apareixeren les eines que avui ens permeten allò que anomenem la globalització dels mitjans. En pocs segons es pot difondre un missatge. I tots els mitjans en format paper es troben de ple en aquesta revolució que els fa doblement responsables del que difonen, de com parlen de les persones, com les projecten, de quina manera manipulen imatges, desigs i paraules.

Però hi hagué una altra revolució al segle XX, una sobre la qual s’hi reflexiona molt poc. La que va actuar en les relacions socials, en l’estructura de les famílies i en les relacions íntimes entre homes i dones.

En menys de cent anys les dones, que durant quasi be cinc mil anys vàrem estar aïllades, fora dels espais públics i tan sols dedicades a la reproducció – parlo de la immensa majoria de les dones i no de casos excepcionals -, de sobte, apareixem a escena per tres coses principalment: per haver anat a l’escola de manera massiva; per incloure’ns en la producció de bens i serveis públics i perquè fou descobert el principi per regular la natalitat.

Les dones estem en aquest món, i ens trobem un món que ens és estrany en molts sentits. No pensem en aquest estranyament i no ens importa. Estem en totes les activitats socials, intel·lectuals, educatives, productives, econòmiques i culturals. És a dir avui, com no ha passat durant segles, realment estem compartint el món. Però el món continua estant en mans dels homes i les lògiques de la superestructura actuen com si les dones no hi fóssim.

A això se li diu estranyament. Per això moltes dones se senten alienes realment al seu entorn. Algunes intel·lectuals feministes *’ sostenen, a més a més, que l’alteració d’una lògica construïda principalment pels homes, ha generat el conflicte entre els gèneres. Una manifestació pot ser, o ho és, la violència contra les dones que existeix realment i que està creixent.

OCULTACIÓ DES DELS MITJANS I CEGUESA DE PERIODISTES

Es pot provar que el detall i els contorns d’aquest conflicte entre gèneres no s’ha comprés. La violència masclista es pretén atribuir a una malaltia social, a casos excepcionals on s’hi cerca també la culpabilitat de les dones. És reporta sense arribar al fons.

Quan passa això, pràcticament en tots els mitjans de comunicació de masses, en els informatius de tota classe, en les pàgines dels diaris, no només és discriminatori, sinó que és una ocultació deguda a la incapacitat de qui escriu i cerca les informacions per difondre-les: allò que anomeno ceguesa o bé es tracta d’una reacció en cadena de tots els homes que han descobert, encara que no en siguin conscients, que les dones hem arribat i que no ens n’anirem, fet que els obligarà a compartir tot amb nosaltres. Inclosos els seus greus errors.

El resultat es senzill de comprendre. En els mitjans no tan sols s’oculta el conflicte, sinó que s’oculta el que ha passat amb les dones, se les nega, en no informar sobre elles, les seves feines, desigs, gustos, participacions en la societat, veus i moviments, inclòs el feminista i els molt diversos i amplis àmbits on les dones hi som amb veu pròpia.

Se’ls hi nega reconeixement, i el que encara és més greu, es distorsiona el seu accionar i el seu nou perfil de ciutadanes i treballadores. En canvi es parla sense pietat d’allò que consideren una tragèdia: canvis en la família, maternitats disminuïdes, i exigència de drets específics, tenint en compte que venim d’un altre món i estem estranyades amb aquest de violència, guerres i inseguretats.

Ocultar que això passa fa palès com les i els periodistes convencionals li estan negant al públic reportar la revolució més important del nostre temps, aquest canvi que succeeix entre unes i altres, en les nostres relacions socials.

Hi ha una mancança de professionalisme en el periodisme que es practica, perquè no s’està amatent a aquests canvis investigant i cercant les arrels d’allò que passa; hi ha, sens dubte, prejudicis i ceguesa.

El pitjor és quan a la mancança d’observació i d’ investigació, s’hi suma, a més, la manca de reflexió que banalitza la realitat. I aleshores es cometen dos errors: considerar víctimes i dèbils a les dones, com si fóssim a la prehistòria o caracteritzar les seves demandes.

Els mitjans de comunicació s’han quedat enrera de la realitat que pretenen reportar i difondre. En no veure a les dones, en no adonar-se que la societat es reorganitza des de fa temps, molt de temps, la societat. El no mirar i analitzar els nous pactes familiars, les noves activitats socials de les dones, el no reconèixer que el conflicte entre gèneres té conseqüències, fa que el seu missatge sigui coix, buit i fora de context.

Potser diran que les dones ja estan considerades com a ciutadanes, que hi ha lleis que els ho garanteixen; que s’ha atès el conflicte gràcies a les lleis sobre la violència contra les dones i a les d’igualtat. És clar que és un avenç, però es deu al fet que les dones ens autoorganitzàrem fa més o menys uns 200 anys i, des d’ en fa 35, els governs s’han près seriosament el canvi.

Sembla que això, que és notícia, que serveix per un editorial quotidià i per a brillants reportatges, és quelcom desconegut per editors i treballadors dels informatius i dels mitjans de comunicació.

No tothom ni a tot arreu. Diguem certament, que alguns esforços s’han de tenir en compte, però són excepcionals.

I una altra cosa que no saben és que la Real Academia de la Lengua, sobretot les llengües llatines, acceptà nomenar en femení les professions i activitats.

Tampoc la professió fa esforços per evitar el sexisme en els seus informatius, per oferir altres mirades sobre la diversitat i reconèixer que no som iguals, que els nostres móns, el de les dones i els homes, es dividiren en dos – públic i privat – i això ens feu bifurcar els nostres camins.

I aquestes diferències s’haurien de veure. És el que s’anomena una perspectiva de gènere, necessària a l’hora de difondre la realitat.

Si no es fa així, els mitjans seran només capses de ressonància dels poders, alguns o molts dels quals tampoc volen veure la realitat.

.

.

* Periodista mexicana. Corresponsal de SEMlac i editorialista de CIMAC, conductora de Mujeres en Movimiento, a la TV Capital 21

*’ La mexicana Marta Lamas, Debate Feminista num. 21, Mèxic, DF. 2003

(Article traduït per Tona Gusi)