Per Sara Lovera*

10 de novembre de 2008

Traducció de Tona Gusi

  .

.

El segle XX es va caracteritzar per grans revolucions socials i pel desencadenament de dues guerres mundials que originaren una percepció lamentable. El món es va repartir entre els triomfadors d’aquestes guerres i fou necessari reescriure els drets elementals.

Avui tenim la convicció que el 1900 sintetitzà, a més, l’avenç de la ciència i la tecnologia. En un període curtíssim apareixeren les eines que avui ens permeten allò que anomenem la globalització dels mitjans. En pocs segons es pot difondre un missatge. I tots els mitjans en format paper es troben de ple en aquesta revolució que els fa doblement responsables del que difonen, de com parlen de les persones, com les projecten, de quina manera manipulen imatges, desigs i paraules.

Però hi hagué una altra revolució al segle XX, una sobre la qual s’hi reflexiona molt poc. La que va actuar en les relacions socials, en l’estructura de les famílies i en les relacions íntimes entre homes i dones.

En menys de cent anys les dones, que durant quasi be cinc mil anys vàrem estar aïllades, fora dels espais públics i tan sols dedicades a la reproducció – parlo de la immensa majoria de les dones i no de casos excepcionals -, de sobte, apareixem a escena per tres coses principalment: per haver anat a l’escola de manera massiva; per incloure’ns en la producció de bens i serveis públics i perquè fou descobert el principi per regular la natalitat.

Les dones estem en aquest món, i ens trobem un món que ens és estrany en molts sentits. No pensem en aquest estranyament i no ens importa. Estem en totes les activitats socials, intel·lectuals, educatives, productives, econòmiques i culturals. És a dir avui, com no ha passat durant segles, realment estem compartint el món. Però el món continua estant en mans dels homes i les lògiques de la superestructura actuen com si les dones no hi fóssim.

A això se li diu estranyament. Per això moltes dones se senten alienes realment al seu entorn. Algunes intel·lectuals feministes *’ sostenen, a més a més, que l’alteració d’una lògica construïda principalment pels homes, ha generat el conflicte entre els gèneres. Una manifestació pot ser, o ho és, la violència contra les dones que existeix realment i que està creixent.

OCULTACIÓ DES DELS MITJANS I CEGUESA DE PERIODISTES

Es pot provar que el detall i els contorns d’aquest conflicte entre gèneres no s’ha comprés. La violència masclista es pretén atribuir a una malaltia social, a casos excepcionals on s’hi cerca també la culpabilitat de les dones. És reporta sense arribar al fons.

Quan passa això, pràcticament en tots els mitjans de comunicació de masses, en els informatius de tota classe, en les pàgines dels diaris, no només és discriminatori, sinó que és una ocultació deguda a la incapacitat de qui escriu i cerca les informacions per difondre-les: allò que anomeno ceguesa o bé es tracta d’una reacció en cadena de tots els homes que han descobert, encara que no en siguin conscients, que les dones hem arribat i que no ens n’anirem, fet que els obligarà a compartir tot amb nosaltres. Inclosos els seus greus errors.

El resultat es senzill de comprendre. En els mitjans no tan sols s’oculta el conflicte, sinó que s’oculta el que ha passat amb les dones, se les nega, en no informar sobre elles, les seves feines, desigs, gustos, participacions en la societat, veus i moviments, inclòs el feminista i els molt diversos i amplis àmbits on les dones hi som amb veu pròpia.

Se’ls hi nega reconeixement, i el que encara és més greu, es distorsiona el seu accionar i el seu nou perfil de ciutadanes i treballadores. En canvi es parla sense pietat d’allò que consideren una tragèdia: canvis en la família, maternitats disminuïdes, i exigència de drets específics, tenint en compte que venim d’un altre món i estem estranyades amb aquest de violència, guerres i inseguretats.

Ocultar que això passa fa palès com les i els periodistes convencionals li estan negant al públic reportar la revolució més important del nostre temps, aquest canvi que succeeix entre unes i altres, en les nostres relacions socials.

Hi ha una mancança de professionalisme en el periodisme que es practica, perquè no s’està amatent a aquests canvis investigant i cercant les arrels d’allò que passa; hi ha, sens dubte, prejudicis i ceguesa.

El pitjor és quan a la mancança d’observació i d’ investigació, s’hi suma, a més, la manca de reflexió que banalitza la realitat. I aleshores es cometen dos errors: considerar víctimes i dèbils a les dones, com si fóssim a la prehistòria o caracteritzar les seves demandes.

Els mitjans de comunicació s’han quedat enrera de la realitat que pretenen reportar i difondre. En no veure a les dones, en no adonar-se que la societat es reorganitza des de fa temps, molt de temps, la societat. El no mirar i analitzar els nous pactes familiars, les noves activitats socials de les dones, el no reconèixer que el conflicte entre gèneres té conseqüències, fa que el seu missatge sigui coix, buit i fora de context.

Potser diran que les dones ja estan considerades com a ciutadanes, que hi ha lleis que els ho garanteixen; que s’ha atès el conflicte gràcies a les lleis sobre la violència contra les dones i a les d’igualtat. És clar que és un avenç, però es deu al fet que les dones ens autoorganitzàrem fa més o menys uns 200 anys i, des d’ en fa 35, els governs s’han près seriosament el canvi.

Sembla que això, que és notícia, que serveix per un editorial quotidià i per a brillants reportatges, és quelcom desconegut per editors i treballadors dels informatius i dels mitjans de comunicació.

No tothom ni a tot arreu. Diguem certament, que alguns esforços s’han de tenir en compte, però són excepcionals.

I una altra cosa que no saben és que la Real Academia de la Lengua, sobretot les llengües llatines, acceptà nomenar en femení les professions i activitats.

Tampoc la professió fa esforços per evitar el sexisme en els seus informatius, per oferir altres mirades sobre la diversitat i reconèixer que no som iguals, que els nostres móns, el de les dones i els homes, es dividiren en dos – públic i privat – i això ens feu bifurcar els nostres camins.

I aquestes diferències s’haurien de veure. És el que s’anomena una perspectiva de gènere, necessària a l’hora de difondre la realitat.

Si no es fa així, els mitjans seran només capses de ressonància dels poders, alguns o molts dels quals tampoc volen veure la realitat.

.

.

* Periodista mexicana. Corresponsal de SEMlac i editorialista de CIMAC, conductora de Mujeres en Movimiento, a la TV Capital 21

*’ La mexicana Marta Lamas, Debate Feminista num. 21, Mèxic, DF. 2003

(Article traduït per Tona Gusi)