Qui ens ho anava dir? Feia quasi trenta anys que no nevava amb aquesta intensitat a Barcelona i precisament ho havia de fer el 8 de Març, cita ineludible per a totes i tots els feministes de la ciutat. El dia, particularment la tarda, va ser una creuada constant i frenètica d’Emails i trucades de les dones de la Comissió 8 de Març, entre cares atònites davant la intensitat de la nevada, debatent sobre el que s’hauria de fer amb la manifestació. Ens treien el so i la il•luminació de la Plaça Sant Jaume davant el perill que creava la neu; la interrupció d’alguns serveis de ferrocarrils, així com el bloqueig d’algunes carreteres, feia que fos molt difícil arribar a la manifestació des de fora de la ciutat; la neu i el gel dificultaven el desplaçament a peu pels carrers. L’empitjorament del temps li anava traient poc a poc al dia el seu color.

Malgrat tot això, però, es va estar d’acord en què no podíem marxar a casa sense haver celebrat, cridat, reivindicat el nostre dia. No podíem marxar a casa sense haver sortit al carrer el 8 de Març.

Les que, malgrat les enormes dificultats, vam poder arribar a Plaça Universitat, vam decidir finalment continuar la manifestació com havia estat inicialment previst. Com ho fem sempre. Acompanyades per unes 400 persones, i davant els ulls mandrosos de la Guàrdia Urbana, vam baixar per la Rambla, com cada any, como si no nevés, como si els carrers no estiguessin plens de gel, com si no fes un fred que tallava la respiració, per acabar pujant pel carrer Ferran i arribant a la Plaça Sant Jaume. Amb els peus mullats vam cantar els lemes de sempre i altres que inventàvem sobre la marxa: contra la crisi, contra el patriarcat, contra les jerarquies eclesiàstiques i la seva hipocresia, contra la lesbofòbia, contra la violència de gènere, contra l’heteronormativitat, contra la nova llei d’avortament, contra la precarietat de les dones, contra el capitalisme heteropatriarcal, imperialista i racista.

Un cop a la Plaça Sant Jaume, envoltades de totes aquelles i aquells que van poder ser allà amb nosaltres, en condicions més precàries que mai, però contentes d’haver-hi arribat, vam llegir el manifest, Nosaltres, Alternatives Feministes. Allà, i entre crits que ni tan sols el gel i el fred havien aconseguit fer callar, vam tornar a deixar clar, que, peti qui peti, nevi on nevi, la lluita continua sent nostra, de totes les dones, i que la revolució, serà feminista o no serà!!